dissabte, 22 de desembre del 2007

Dinar d'empresa

Tenia por que pogués quedar marginada en cert grau en un dinar d'empresa amb gent que amb prou feines conec, més gran que jo la majoria, tot tios i, a sobre, informàtics. Era el meu primer dinar d'empresa...! I va ser genial.

D'entrada, sembla que per ser els nous, i a sobre separats de la resta, els tres que som al zulo tinguem problemes d'intergració. I ca. S'ha creat un bon rotllo entre el David, l'Eduardo i jo que quan ens agafa ens passem el rato xerrant: sobre l'estudi de llengües xungues (estudien japonès), el manga, els RPGs, el disfressar-se de pirata... Els companys grafistes es queixen en conya que se sent tot, i que allà no deu pencar ningú... I llavors el David diu que tenen raó, que em passo el dia jugant ("que no, que és espiar a la competència!!") i ja la tenim liada. Total, que la gent comença a passar-se per allà per fer-la petar una estona, amb lo petit que és...! "Res home res", comenten els programadors, i recorden amb dissimulada nostàlgia quan n'eren 8 allà dins, fent hores extres fins a les tantes de la matinada.

A més, he mentit, no era l'única noia. Bé, la dibuixant nova no va venir que tenia classe a l'universitat (és profe), i la d'administració va seure a la taula dels jefes. Qui sí que seia a l'enorme taula quadrada, tot i que a l'altra punta de mi, era la María, una grafista de Sevilla. Les dues vam sobreviure com vam poder a la insistència de la resta de comensals a omplir-nos la copa "y matarla", i després ens vam asseure juntes a una cantonada mentres, jiji, els nois ens omplien d'atencions.

Sobre el local, era un bar de La Latina amb zona de restaurant decorada amb quadres de toreros (como no, almenys no queda tan raro com quan ho veus a locals de barcelona). La teca i la beguda, tot molt bo, tapes de ibéricos, croquetes de rap delicioses, huevos estrellados, i un bistec al punt. Les ampolles de vi anaven que volaven, i després encara ens van convidar a xupito, puros, i la primera copa gratis. O sigui que ja us podeu imaginar que quan deixàvem el restaurant per allà a les 6 de la tarda, anàvem tots bastant pet. N'hi havia un que ja no va arribar a l'orujo, que el van haver de treure a rastres. Estava blanc com el paper de fumar, pobre, i només murmurava "dejadme un minuto". Nosaltres l'intentàvem animar com podiem, el Jorge sentint-se culpable pq era el que li anava omplint el got ("si ha bebido lo mismo que yo!"), i el Nacho dient-li a la seva filla de mesos que ("Ves niña lo que pasa si bebes?"). Què mona, per cert, se'ns queia a tots la baba, era divertit veure tots els tios fent-li mueques a vere si somrèia (per cert, comentaven que què passa, que de cop tots els tios de treinta-i-llargs s'han posat a ser pares de cop... Estàvem dinant i el Pedro Pablo rebia una trucada, "és una niña probablemente!""y qué harás?""Bah, yo me la llevo a jugar al fútbol sin problemas", i el Nacho "Y si sale lesbiana, mejor que mejor, que todos los tíos sois unos impresentables"). XDDD, anda que no m'ho vaig passar bé ni res... I encara que no us ho cregueu, no es va parlar ni de futbol ni de política en cap moment, ala.

Pro la cosa no s'acaba aquí, que els pocs que vam aguantar i no teniem obligacions familiars (tot i que el Nacho va passejar la nena tota l'estona), vam anar a seguir la festa a un parell de bars, ahí ahí, brindant amb fino, que es veu que es un vi típic sevillenc (la María em va confessar després que no el suporta), el Charlie convidant a tothom més content que unes pàsqües, jo xerrant de Dublin amb el Jorge... (una grafista que, en sèrio, s'assembla al Dónal i tb toca la guitarra, ohoh). Al final, i per molt que el Nacho digués que què passava amb els de bcn que no aguantem, em vaig mostrar ferma i vaig dir-los bona nit, i el Jorge em va guiar fins al metro. Vaig arribar a casa rebentada, eren vora les dotze de la nit.

dijous, 13 de desembre del 2007

Fauna

A Madrid he vist un grup d'avis en una plaça. Era molt nombrós i rodejava alguna cosa que no podia veure però que debia ser superinteressant per la cara de concentrats que feien. Així és que he alentit el pas i m'hi he apropat dissimuladament... Al mig de la rotllana hi havia un taula, els quatre avis que seien als bancs ho feien sobre cartrons per no quedar garratibats, no sabeu el fred que fa... I jugaven a cartes. Suposo que hi havia apostes pel mig, pels renecs i la tensió que hi havia. Tots vestits de manera similar, vestits d'"avis", ja m'enteneu. I ni una dona pels voltants, apropar-s'hi era com traspassar un portal transgeneracional... per descobrir que les dues altres taules de la plaça albergaven esdeveniments similars. Entre els adults, dos nens amb uniforme escolar jugaven amb unes baldufes i deixaven en ridícul a la llei de la gravetat.

A Madrid he vist un timo d'aquells de tota la vida. O bé, potser no, si tenim en compte que incloïa turistes japoneses. Però l'amo de la xurreria ambulant sí que era un prototipus: veu de carajillo, cara de pocs amics, i més llest que una guilla. La cosa ha anat així: a davant meu les dues noies s'intenten fer entendre en anglès, i el venedor, que estic segura que les entén perfectament, veient que van a pagar amb una moneda de 2€, no para de repetir "6 xurros, 2€". Paguen i marxen encantades. Jo, que estava una mica apartada, m'acosto i com que vull 3 xurros, doncs demano 1€. I m'en posa 6. Curiós... No sé si és que ha vist que per pagar, tb tinc una moneda de 2. Li dono, "gracias", i em somriu. I jo que m'espero, i al final, sense deixar de somriure, em dóna el canvi. Vaja, que posa el preu segons la cara que fa el client, es veu... Mentres me n'anava me creuat amb les dues turistes, que ja se'ls havien cruspit i venien a per més. "6 xurros, 2€", repetia...

dilluns, 10 de desembre del 2007

1r dia de feina

Arribo, puntual a les 9h. A dins de les oficines, quatre gats, ja se sap, dll postpont, i sumat amb aquesta tranquil·litat... madrilenya? Això a bcn no passa, diria, el jefe no t’agafa i et diu “apa, anem a esmorzar!” i entrem al bar del costat i ens peguem el desayuno padre (bueno, ell, jo he pres un humil suc de taronja). I allà xerrant, ha entrat un altre dels empleats, “buenaaas”, sospito jo que sense ni passar ja per les oficines. No em negareu que pinta bé.

Tinc el cap com un bombo després de 2 hores d’explicacions durant les quals he conegut els amics Apache, MySQL, CMD, Velocity i també algun company de feina, de pas. Feia gràcia quan en JR (el jefe) me’ls presentava: “Eduardo Programación, Anna Contenido”. Pq sí, sóc Mrs. Gestión de Contenido, si ho he entès bé sóc la primera a qui contracten per realitzar exclusivament aquesta funció. Resulta (no ho diguéssiu a ningú!) que és una empresa que pretén creixer exponencialment així que entrin a la fase de producció d’un joc multiplataforma que es diu Witches, i del qual n’hi havia nombrosos posters plens de ties amb tangues metàl·lics i espadones del copón. L’altre projecte que tenen entre mans és en el que estaré: gira entorn d’una web d’on els usuaris es baixaran un joc de carreres de cotxes molt cuco i prou currat per ser de fa 7 anys, que ara estan millorant gràficament (m’han ensenyat com quedarà i mola mola, minialonsos amb possibilitats de bombardejar a qui no el deixi ser cap d’escuderia). Jo m’ocupo del contingut de la web, de testar el joc i un sofware/base de dades/ente ultrafashion en la seva senzillesa que permet gestionar els usuaris del joc etc i que han creat ells. No sé, tot sembla superinteressant, sobretot quan, jeje, el jefe especulaba sobre el futur d’internet i les comunicacions i em dibuixava una curva de creixement d’aquelles tan maques... després s’ha adonat que havia pintat la pissarra amb un retolador permanent.

I res, que m’han instal·lat en un quartet separat de la sala principal, a través de la porta oberta podia veure els animadors creant textures amb el 3D max, allà, renderitzant en una pantalla i parlant pel msn per una altra, con estilo y olé. Tb m’han donat un ordinador dels pocs que tenia tapa pro per poc temps, pq quan l’he encès ha fet pffff, es veu que la BIOS se n’ha anat a passejar o jo que sé. I llavors el company, que és de Vallecas i de poques paraules, ha destapat el seu irremediable cantó friki quan al veure l’escuet missatge “no se encuentra el sistema operativo” s’ha aixecat d’una revolada, ha tret el mòbil i li ha fet una foto a la pantalla. Jo me l’he mirat amb cara d’alucine, pro d’aquestes es veu que no en col·lecciona. Això sí, després m’ha arreglat l’ordinador.

Aquest és, més o menys, el resum del meu primer dia de feina. Quan tornava cap a casa calle alcalá amunt duia un somriure d’orella a orella. Tot seria perfecte si, a més, us tingués al meu costat.

PD. Eloooi, he pensat en tu quan he vist una botiga que es deia, XDDD, “¡Viva el músculo!”

divendres, 7 de desembre del 2007

A los madriles?

Doncs sí, ara visc a Madrid. Des d'ahir a la nit. Pq? Bàsicament, pq vaig donant tumbos per la vida, i ara he anat a petar aquí. En secret, pretenc deixar passar el temps i fer veure que oblido... però sense perdre'l. El temps, vull dir. Així que el dll començo feina nova. Ja us en parlaré quan arribi el dia.

De moment, dir-vos que ja m'he instal·lat al pis, situat prop del metro Quintana al barrio de la Concepción (nord-est de Madrid). És un pis vell amb mobles antics i quadres que fan por. Les portes dels mobles de la cuina no encaixen, els fogons van amb butano, i per estendre, de la finestra de l'habitació en surten uns cordills lligats a la finestra del davant que puc estirar via politges. També he hagut de fer una operació de rescat de l'aranya i la cucaracha que hi havia a la banyera aquest matí. Però apart de certes coses, el pis està net i ordenat, i ja comencem a omplir-lo d'estris (es veu que la cuina estava completament buida). Avui segurament farem una escapada al carrefour per acabar de comprar quatre coses que falten.

Heu notat que ja parlo en plural. I és que a diferència d'altres pisos on em van dir que cadascú "anava a la seva", aquí els tres altres inquilins ja es coneixien d'abans, i ja en plantejat moltes coses en comú com ara una cosa tan bàsica com compartir gastos de productes de neteja i aliments bàsics (sembla que no, però evita una situació tan absurda com tenir un rollo de paper de vàter per cadascú). Us els presento, són el Raúl, la Patri i la Marian, de Palma de Mallorca i bilbaína la última. De moment el noi ja treballa i les noies es dediquen a llençar currículums pel barri.

El barri. He sortit aquest matí a explorar i lo primer de tot: quina raaaaasca!!! Hi havia com una boira blanca i glaçada que m'ha deixat els peus tontos, encara em regalima el nas. Tot i que la primera vegada que vaig visitar el barri em va donar mal rotllo (era un dss a les tres de la tarda), ara estava més animat, bé, l'animació que pots trobar en un clàssic barri perifèric de ciutat. He notat amb aprovació que a dos carrers hi ha la calle Alcalà, i que està farcida de botigues. Ah, i just sota casa hi ha l'única botiga del tram de carrer, ni més ni menys que un games workshop. Me persigueeeee!

Us mantindré informats.