La recta final del TFC ha estat poc menys que èpica. Currant el divendres i el dissabte fins tard però encara calculant que amb les hores que quedaven hi arribavem, el diumenge vaig anar a les 19h cap al McDonalds de Versailles amb el portàtil per enviar a les companyes que esperaven ansioses a bcn la meva part del treball. Pensava que només hauriem de fer uns pocs canvis conjunts i ja estaria... juas.
A les 22h aprox i sense cap raó aparent em van informar via msns plens de caretes preocupades que l'arxiu feia petar el Flash, i que ja no podien generar swf a través dels quals comprovàvem que tot funconés. Jo no estava allí i no podia veure-ho directament, i quina angoixa la d'anar rebent la informació en comptagotes i provar d'imaginar-me possibles solulcions a quilòmetres de distància! Després van venir els problemes logístics: la bateria del portàtil! Que tanquen el McDonalds! Maremevamaremeva, em mudo a casa d'una companya de feina que per sort va trigar a anar a dormir perquè tenia raid al wow (...), l'escena és jo asseguda al terra de casa seva i amb l'ordinador just a la posició exacta perquè cable de red i de bateria arribessin a llurs endolls desde puntes diferents de l'habitació.
Després vénen les desavinences personals... Resulta que la noia volia anar a dormir i no va saber entendre com d'important era per a mi continuar tenint connexió. Així que a les 2 de la matinada em feia fora amablement del pis. Altra vegada al carrer! Estaria oberta la connexió del McDonalds...? Sí!! Allò va ser, ha estat, la nostra salvació; he passat la nit asseguda a la porta de l'establiment amb el portàtil a la falda (i quina escalforeta que desprenia ^^) intentant consolar a les meves amigues en els repetits intents per fer funcionar l'arxiu. De veritat, perquè aquestes coses només ens passen a nosaltres i l'últim dia a més? Fa ràbia perquè després ho expliques i ningú no et creu, i encara menys espero que ningú pugui comprendre totes les hores deixades davant el treball vist el resultat.
Això sí, si aprovem, quin fart de riure què ens farem després! "Recordeu AQUELLA nit...?"
Aaaaagggh!
A les 22h aprox i sense cap raó aparent em van informar via msns plens de caretes preocupades que l'arxiu feia petar el Flash, i que ja no podien generar swf a través dels quals comprovàvem que tot funconés. Jo no estava allí i no podia veure-ho directament, i quina angoixa la d'anar rebent la informació en comptagotes i provar d'imaginar-me possibles solulcions a quilòmetres de distància! Després van venir els problemes logístics: la bateria del portàtil! Que tanquen el McDonalds! Maremevamaremeva, em mudo a casa d'una companya de feina que per sort va trigar a anar a dormir perquè tenia raid al wow (...), l'escena és jo asseguda al terra de casa seva i amb l'ordinador just a la posició exacta perquè cable de red i de bateria arribessin a llurs endolls desde puntes diferents de l'habitació.
Després vénen les desavinences personals... Resulta que la noia volia anar a dormir i no va saber entendre com d'important era per a mi continuar tenint connexió. Així que a les 2 de la matinada em feia fora amablement del pis. Altra vegada al carrer! Estaria oberta la connexió del McDonalds...? Sí!! Allò va ser, ha estat, la nostra salvació; he passat la nit asseguda a la porta de l'establiment amb el portàtil a la falda (i quina escalforeta que desprenia ^^) intentant consolar a les meves amigues en els repetits intents per fer funcionar l'arxiu. De veritat, perquè aquestes coses només ens passen a nosaltres i l'últim dia a més? Fa ràbia perquè després ho expliques i ningú no et creu, i encara menys espero que ningú pugui comprendre totes les hores deixades davant el treball vist el resultat.
Això sí, si aprovem, quin fart de riure què ens farem després! "Recordeu AQUELLA nit...?"
Aaaaagggh!
