dijous, 31 de maig del 2012

Hindi: las vocales

Las vocales más comunes en hindi son las siguientes (aa, ii, etc. significa que la vocal es larga):

a = अ
aa = आ
i = इ
ii = ई
u = उ
uu = ऊ
e = ए
ai = ऐ
o = ओ
ou = औ

Sin embargo, a no ser que vayan a inicio de frase, no las veréis escritas así sino combinadas con la consonante. Tomemos, para explicarlo mejor, la letra "k": क. Esta escrita así, es el resultado de combinar "k" + "a". ¿Qué pasa si queremos escribir "kaa"? Pues que क se transforma en का. ¿Y si queremos escribir "ki"? Pasa a escribirse कि. Pongamos la serie completa y lo veréis mejor:


k + a = क
k + aa = का
k + i = कि
k + ii = की
k + u = कु
k + uu = कू
k + e = के
k + ai = कै
k + o = को
k + ou = कौ

Parece complicado, pero tiene su lógica. De la misma forma que "k" es क y "kaa" es का, "r" es र y "raa" es रा, y "p" es प y "pai" es पै. Tan es así que estoy segura que a estas alturas ya podéis decirme a qué sonidos corresponden las siguientes letras:

1) पो, 2) रि, 3) पू

¿Os atrevéis a postear un comentario con el resultado?

Hindi: escriptura y fonética

El hindi tiene una dificultad añadida que no encontraremos si queremos aprender inglés o francés o alemán: usa un alfabeto diferente. Es más, es tan diferente que de entrada no sabemos por dónde cogerlo. ¿Dónde empieza y termina cada letra? ¿Qué son todos esos puntos y rayas? ¿Cuáles son las equivalencias con las letras que conocemos?

De entrada os diré que se escribe de izquierda a derecha y que más o menos cada letra/raya/punto equivale a un sonido, así que una vez conoces el abecedario es posible empezar a leer. La pronunciación es bastante fija por lo que he ido viendo, otra cosa es intentar hacerla cuadrar con los sonidos que conocemos. Para ello no ayuda el hecho de que el librito que compré en un supermercado para aprender hindi en un mes no utilice la alfabeto fonético internacional sino que pone comparaciones de oído entre el sonido hindi y el inglés, y claro, para los sonidos que el inglés no tiene escoge una letra para representarlos que para los castellanohablantes o catalanohablantes sí tiene un sonido. Aunque tampoco coincida con el del hindi. Y eso no sería un problema si no fuese porque esa representación de los sonidos del hindi con letras occidentales es ya una norma no escrita de cara a transcribir el hindi y eso significa que uno tiene que saber a qué sonido corresponden si quiere pronunciar las cosas como es debido. Por ejemplo, la "j" en "maharaja" no se corresponde a nuestra jota sino a la de "Jamaica" en inglés. La "jh" no es otra que la "z" catalana. Por otro lado, la pronunciación de "kh" (versión aspirada de "k") se parece bastante a la de la jota, hasta el punto de que a Jose lo llaman "Koshe". Pero como todas las cosas, con un poco de práctica todo se arregla.

Hindi: introducción

El hindi es una de las muchas lenguas que se hablan en la India. Más propia de los estados del norte, fue adoptada como lengua oficial al obtener la independencia el país, y aunque en algunos estados del sur, especialmente Tamil Nadu, se rechazó al verse como una imposición, actualmente es la lengua franca del país por excelencia junto con el inglés. Dominar ambas lenguas permite comunicarse tanto con la clase pudiente y con estudios como con la gente de a pie (taxistas, tenderos, gente de zonas rurales).

Es por esa razón que decidí aprender aunque fuesen solo unos cuantos fundamentos de hindi, además que me hacía ilusión ser capaz de entender el montón de rótulos y carteles que inundan las calles de Mumbai. Sería más tarde que descubriría que algunos de ellos están en marathi, una lengua diferente que sin embargo usa el mismo alfabeto. El marathi es la lengua que habla la mayoría de la población en el estado de Maharasthra.

Pero volvamos al hindi. Usa el alfabeto devanagari, el alfabeto del sánscrito. Es de este antiguo idioma indoeuropeo del que coge también mucho vocabulario. Además del sánscrito, la otra influencia hoy en día es el inglés, del que se cogen las palabras que no existen en hindi directamente, sin modificarlas ni adaptarlas (para escribirlas simplemente las escriben tal como suenan y fuera líos). Eso da como resultado conversaciones en hindi con un montón de palabras en inglés intercaladas. Las más típicas son según qué profesiones, aparatos y "thank you" y "please" (las palabras en hindi para esos conceptos son demasiado formales).

dijous, 24 de maig del 2012

Viatge a Madhya Pradesh: Khajuraho

L'última destinació del nostre viatge va ser Khajuraho. Van anar-hi en cotxe des de Orchha, quatre hores de viatge esquivant motos, camions, autobusos, carros tirats per vaques, traspassant poblets que no eren més que quatre barraques al voltant de la carretera i fins i tot pagant un peatge (aquest no era més que una barra metàl•lica recolzada en un camió que un indi aixecava amb una corda des de la seva garita). Una hora i pico abans d'arribar se'ns va fer de nit, i la cosa es va posar interessant, perquè en aquest país les carreteres no tenen llums, tots els cotxes van amb les llargues posades i sense seguir el seu carril: n'hi ha per matar-s'hi (o per emportar-te per davant un dels molts ciclistes o peatons que apareixien de la foscor de sobte uns metres davant del cotxe).

Ens vam allotjar al Sri Krishna Jungle Resort, un hotel format per un seguit de casetes rodejades de parterres que es troba a un quilòmetre i mig del grup occidental de temples. El regenta l'Arup, un indi molt amable i xerraire amant de la jardineria que de seguida es va posar a explicar-nos coses de l'hotel i de la vida tranquil•la que mena. Va ser ell qui ens va recomanar que al dia següent ens aixequéssim ben d'hora, és a dir a les 5:15 aproximadament, per poder veure els temples a la sortida de sol i amb la fresqueta del matí. I sí, sí, sembla mentida però ho vam aconseguir, a les 6 érem al recinte (vam trigar més del previst perquè vam errar el camí i perquè l'home de la taquilla ens va posar pegues per cobrar-nos la tarifa de resident).

Jo llavors ja no em trobava gaire bé, el mal de panxa era cada vegada més fort. Començava a patir una infecció d'estómac que ens duraria als dos tota una setmana (la primera a l'Índia, suposo que ja tocava després de dos mesos). Tant és així que vaig visitar com vaig poder el grup de temples occidental i ja. A les 8 tornàvem a l'hotel per passar el dia al llit amb febre i anant al lavabo cada dues hores.

I els temples? Bellísims! La llum de matí, la tranquil•litat de l'hora, el parc buit de gent, tot ajudava a gaudir al màxim dels temples. L'arquitectura d'aquests és singular, pròpia de l'època medieval hindú, però el que més sorprèn són les escultures. Aquestes són molt detallistes i cobreixen tots els racons, per dins i per fora. Genets muntats en elefants, déus-elefants que es contorsionen, dones que toquen i ballen, parelles en actitud amorosa, parelles directament gaudint del sexe... Tot molt naturalista però transmeten una homogènia sensació de serenitat, sense caure en les passions. Jutgeu-ho vosaltres mateixos.







dimecres, 23 de maig del 2012

Viatge a Madhya Pradesh: Orchha

La següent parada del viatge és Orchha, una vila situada a la riba del riu Betwa a 18 quilòmetres de Jhansi. No és gaire gran i sembla força tranquil•la a mida que ens hi acostem amb el rickshaw, però el que és evident és que és molt turística si ens basem en el munt de restaurants i pensions que omplen el carrer. Busquem amb la mirada el nostre hotel, el Sheesh Mahal... i quina no serà la nostra sorpresa quan de cop el rickshaw creua el monumental pont de pedra i entra de ple en el recinte del palau! Doncs sí, resulta que ens allotgem al mateix Jahangir mahal, en una de les habitacions inferiors a l’exterior i a tocar d’un altre edifici que és on es troba la recepció de l’hotel. Per un moment ens sentim com maharajas.

Serà perquè estem cansats, fa moltíssima calor i ens ve de gust gaudir de l’habitació i d’una tele que realment funcioni que posem en pràctica un mètode turístic que a partir de llavors recomanarem a tothom que visiti el país en el mes de més calor: amagar-se de 12 a 16:30h. Semblen moltes hores perdudes, però quan el sol apreta i cada 10 minuts has de comprar una nova ampolla d’aigua, els llocs turístics no es gaudeixen igual. Nosaltres vam sortir que ja eren quasi les 17h de l’habitació, amb la llum de tarda banyant els edificis i temples i una lleugera brisa refrescant-ho tot, i ens vam dedicar a explorar els voltants.


Jardins abandonats, antics palaus en ruïnes, capelletes plenes de frescos... El recinte del fort d’Orchha és una meravella arquitectònica que et transporta sense gaire esforç al temps dels moguls. Només cal veure l’enorme porta d’entrada al palau i els dos elefants de pedra que la franquegen per imaginar la comitiva reial a lloms d’elefants sortint a passejar. Una mica més enllà, passat un edifici que no tenen molt clar si era un estable o un recinte de plaer (les misterioses argolles del sostre fan dubtar als arqueòlegs), hi ha una cabana de pedra blanca amb uns altaveus per on tot el dia se senten timbals i pregàries. Nosaltres ens hi vam acostar amb compte fins que un sadhu molt jove ens va fer senyals perquè ens descalcéssim i el seguíssim. Així va ser com amb el seu anglès macarrònic i agenollats a dins d’una capella del déu taronja que es veu molt per aquella contrada ens va explicar que a l’habitació del costat hi ha un guru, l’últim d’una llarga dinastia de gurus, que recita el Ramayana dia i nit des de fa 3 anys. I sí, sí, vam fer-hi un cop d’ull i allí estava,  un home barbut amb un timbal a les mans i un micro de peu al davant. Després la conversa ja va derivar cap a quanta propina podia treure’ns, així que amablement vam dir que marxàvem.

 Vam seguir per un camí polsós, esquivant ramats de cabres i gossos pollosos, fins a creuar la muralla i més enllà. Entre el boscatge s’insinuaven grups de temples, els típics temples que esperes trobar de sobte en una clariana. La veritat és que només faltaven els micos per fer-ho tot més autèntic. Ja era capvespre i abans de tornar vam acostar-nos al riu, ample i força ràpid tot i no ser època de pluges. Més tard ens dirien que durant el monsó el riu creix tant que cobreix el pont i s’ha de creuar amb barca. No m’estranya que els turistes hi facin ràfting!


L’endemà ja vam poder visitar els dos palaus principals, és a dir, el Jahangir mahal i el Raj mahal, per dins. Crec que vam creuar totes les portes, pujar totes les escales i recórrer totes les muralles possibles! Des de dalt la vista és esplèndida, i de tant en tant et trobes habitacions decorades amb frescos. La guia deia que el Jahangir Mahal conté un petit museu on es conserven unes quantes pedres sati (sati és la cerimònia en la qual les vídues s’immolen a la pira del marit), però es veu que si no li ho preguntes a vigilant no se’n recorden d’obrir-lo.

Més tard va ser el torn del Chaturbhuj mandir, un monumental temple del segle IX. Per dins és altíssim, i com que té moltes entrades i finestres, dóna una sensació refrescant i de tranquil•litat. Els guies, molt amables, ens van donar conversa amb l’esperança de que els contractessin per a que ens ensenyessin la part de dalt, però vam acabar parlant de futbol, de criquet i d’apostes. També vam fer l’ofrena monetària corresponent al sacerdot del temple, que ens va pintar el tikka al front.


Però el millor encara havia d’arribar. Ens dirigíem cap als chhatris (cenotafis construïts amb forma de pavelló coronat per una cúpula o chhatri) dels afores quan un parell de nois en moto ens van parar a saludar-nos (és força habitual). Duien un pneumàtic inflable i ens van dir que anaven a banyar-se al riu. Quina enveja! I efectivament, al costat dels chhatris, a la vora del riu, un munt de nois es banyaven i aprofitaven per rentar la roba i fins i tot la moto. Ens vam allunyar d’ells anant riu amunt per un caminet, i vet aquí que en una petita entrada de terra hi havia un shivalinga i unes escalinates que entraven al corrent, probablement un lloc on fer-hi ablucions. Feia molta calor així que tímidament vam sucar els peus... després les cames... i al cap de res ja érem dins de l’aigua.


Suposo que veure’ns als dos allí xipollejant era sorprenent pels locals, que es van acostar a fer-se unes fotos amb nosaltres. I així, refrescadets i contents, vam tornar al poble a esperar el nostre driver mentre degustàvem una pizza força autèntica  al restaurant Milan.

dilluns, 21 de maig del 2012

Viatge a Madhya Pradesh: Jhansi

El tercer dia, després d’un viatge de dues hores en tren en classe Sleeper (això és, borreguera) molt agradable, vam arribar a Jhansi.  La ciutat és un nus de comunicacions important i és aquí on havíem de baixar si volíem continuar el nostre viatge cap a Orchha, que no té parada de tren. Només 20 quilòmetres separen les dues ciutats, així que tot i que segur que s’hi pot arribar en bus més o menys fàcilment, l’oferta que ens va fer un rickshero només baixar del tren d’acompanyar-nos tot el matí allí on volguéssim i després dur-nos a Orchha per 450 rs ens va temptar. Així que dit i fet, primer ens va dur a esmorzar al bar del seu col•lega (en aquest país tots són col•legues de col•legues que tenen col•legues que t’ofereixen allò que busques) i  després ens va pujar fins a les portes del fort de Jhansi, la principal, si no única, atracció turística de la ciutat. El fort està molt ben conservat i arreglat, sobre tot els jardins. És una construcció del segle XVII, tota muralles, portes i passadissos, ja que més que un palau fa la funció de fortalesa. Potser per això no és tan maco ni espectacular com els altres, però les vistes valen la pena (està construït sobre un turó rocós) i té racons plens d’història, com el punt per on diuen que va saltar la rani Laxmi Bai a cavall per lluitar contra els anglesos.


També conserva els espais per on passejava la reina i fins i tot la capella on pregava, que encara funciona. Nosaltres ens hi vam acostar descalços i dos homes asseguts a dins ens van fer senyals per a que entréssim. No parlaven ni gota d’anglès, així que ens van estar explicant coses de la rani mentre nosaltres assentíem pacientment. Després de donar una ofrena en diners ens van oferir una mica d’arròs inflat. “Prasad?”, vaig dir-los, i se’ls va il•luminar la cara. “Prasad” és aquell menjar que s’ha ofert a les divinitats i que després es consumeix.

  Més tard quan el sol ja picava vam anar a descansar una estona a l’ombra dels jardins. No érem els únics que havíem tingut aquesta idea: una mica més enllà un grup de nois i noies parlotejava alegrament mentre unes nenes es dedicaven a perseguir esquirols. De tan en tan també ens miraven encuriosides, fins que el Jose els va fer senyals per fer-los una foto (que es una cosa que els agrada molt). Si van posar bé mentre el grup ens preguntava d’on érem i ens donava les gràcies profusament. Fins i tot una de les nenes ens va regalar una flor que havia collit!


Tot anava, doncs, la mar de bé fins que se’ns va acudir acostar-nos a mirar les mones que jugaven a l’altra banda del parc. Saltaven d’arbre en arbre i es perseguien pels matolls. Eren d’allò més gracioses... fins que es van fixar en nosaltres. Suposo que en algun moment sense adonar-nos-en havíem creuat la línia del seu territori, i la cosa es va començar a posar violenta... i es van posar a perseguir-nos! Els dos vam arrencar a córrer mentre jo reia histèricament. No ens van deixar de perseguir fins que no ens van foragitar a nosaltres i a un grup de nois del parc. El més graciós és que un dels paios amb les presses s’havia deixat les sandàlies a dins i no s’atrevia a anar-les a buscar. En resum, grup d’humans crescudets i racionals - 0, mones - 1.

La mona al moment d'atacar-nos, just abans que arranquéssim a córrer.




dijous, 17 de maig del 2012

Viatge a Madhya Pradesh: Gwalior

Gwalior és una de les principals ciutats de l'estat de Madhya Pradesh. Es troba al centre de l'Índia i històricament fou d'una gran importància estratègica com ho demostra el fet que fos la capital de diversos imperis i que en concret el fort canviés tantes vegades de mans. Moguls, marathas, britànics... Tots van passar per Gwalior en algun moment, van lliurar les seves batalles, van canviar la fisonomia del fort i van nodrir-lo de les anècdotes que avui dia cada vespre relata l'espectacle de "light & sound" que fan pels turistes en hindi i en anglès. Però no avancem esdeveniments...

Encara un pèl traumatitzats i horroritzats pel pensament que potser ens havien tornat a timar (el taxi des de l'aeroport a l'hotel, 15 km, ens ha costat 600 rs), descarreguem les coses a l'hotel Grace. Aquest és un hotelet decent, amb servei de cuina però sense restaurant (t'ho menges a l'habitació) que de seguida s'ofereix a buscar-nos un taxista per voltar per la ciutat. Nosaltres ho declinem perquè, almenys sobre el mapa, semblava que es trobava força a prop del fort. Tan és així que ens proposem arribar-nos fins allà caminant. De seguida ens orientem (l'enorme recinte, ubicat sobre un turó rocós, no té pèrdua). Més complicat és descobrir on queda l'entrada peatonal, i en això ens hi ajuda un rickshaw. Ens deixa a la punta nord, banda oest, al peu d'una impressionant calçada que puja fent ziga-zagues pel costat de la muralla. El camí de seguida s'eleva, i les vistes de la ciutat al capvespre son impressionants. A l'altra banda s'aixeca la muralla, preciosa, que mica en mica va prenent tonalitats rogenques i que conserva encara restes de les rajoles blaves que la decoraven i que ara brillen amb els últims raigs de sol.

Un cop a dalt, passegem per les zones del fort que encara no estan tancades al públic i decidim fer temps per veure un cert espectacle de llum i so que ens han anunciat. Aquest, ja us ho dic ara, no és res de l'altre món, però l'àudio serveix de classe d'història sobre el fort. Així coneixem el raja Man Singh, sobirà amant de les arts, sobretot de la música, que feu construir el palau Man Mandir i també un palauet a part per la seva esposa i que avui dia conté el museu arqueològic, i la rani Lakshmi Bai, reina de Jhansi que a mitats del segle XIX es revoltà contra la dominació britànica i acabà morint a dalt del seu cavall en una càrrega contra els anglesos que intentaven prendre el fort. Avui dia és tot un símbol nacional.

La baixada la fem ja de nit però una lluna enorme ens il•lumina el camí. De tornada a peu a l'hotel ens creuem amb una processó nupcial d'aspecte decadent que interromp tot el tràfic del carrer. L'acompanyem un tros mentre busquem un lloc on sopar, però no veiem cap restaurant enlloc. Finalment després de diversos intents frustrats entrem en un local subterrani vigilat per un guàrdia amb un rifle. És un bar de poble, però en un país on el concepte de bar no hi és present, la cosa fa més aviat por. Uns quants homes en una de les taules segueixen el partit de criquet del televisor, i a la barra uns quants homes més (un d'ells de nou amb rifle) fan petar la xerrada. És evident que ja han tancat la cuina, però tot i així ens instal•len, per desgràcia meva, a la taula del costat del ventilador, que de seguida apugen. Es veu que per a ells tots els occidentals fem cara permanent d'acalorats. A favor del lloc diré que ens van servir un plat d'arròs pulao molt bo que vam poder acompanyar amb unes birres, segons ells, very strong (eren cervesa rossa vulgar) per quatre duros.

L'endemà al matí ens vam llevar molt d'hora per poder veure el fort amb la millor il•luminació. No vam aconseguir veure la sortida de sol, que hauria sigut preciós, però és que en aquest país el sol surt a les 5:30, així que estar al fort a les 8 ja ens va semblar prou decent. Vam començar la visita pel Man Mandir, i allí és on vam decidir definitivament ampliar la llista de coses imprescindibles a dur a la maleta amb una llanterna. Més que res perquè part de l'encant del palau rau en les sales inferiors plenes de columnes, sales que es poden visitar amb l'entrada, oh sí... però que no tenen cap tipus d'il•luminació. I com t'hi veus? Doncs pagues 100, 200, el que et demanin, als guies que pul•lulen pel palau perquè et facin una visita guiada amb la seva llanterna. A mi això em toca la pera, així que tossuda, vaig agafar la càmera, li vaig posar el flaix i em vaig dedicar a il•luminar el camí de baixada (una escala estreta i empinada plena de rats penats) fins a la primera de les sales. He de reconèixer que tot plegat feia força por, sobretot quan entre flaix i flaix et quedaves completament a les fosques. Però mica en mica els ulls s'anaven acostumant i prenies consciència de en quin punt del palau et trobaves. Suposo que a aquestes altures ja no us sorprendrà si us dic que al cap de mitja hora ens passejàvem per les sales como Pedro por su casa i de pas espantàvem la resta de turistes i algun que altre guia.

La resta del fort que s’estén cap al nord conté una sèrie de palaus migs derruïts i fins hi tot una piscina per emmagatzemar aigua, ara buida. Estàvem pràcticament sols si exceptuem les parelletes, així que vam recórrer tots els racons a plaer. Més tard va ser el torn de la part sud, on hi ha els temples. Sense saber-ho vam acabar en un temple sikh més recent i en actiu. Per visitar-lo ens van fer descalçar, rentar els peus en aigua i cobrir-nos el cap amb una tela taronja. A dins del temple hi havia les restes d'algun sikh prominent i el més important: s'hi estava fresquet. Perquè sí, eren ja vora les 12 i a aquella hora el sol és criminal per a qui es dedica a fer el turista. Encara vam tenir forces per visitar un altre temple, aquesta vegada sí, antic, però l'aigua se'ns acabava i encara faltava el descens. Aquest el vam fer per la porta est, actualment la porta per on pugen els cotxes. És en aquesta banda del fort on excavades a la roca es troben una sèrie d’estàtues jainistes monumentals que ens vam dedicar a explorar.

La pròxima parada fou la tomba de Mohammad Ghaus, un savi sufí musulmà que fou amic i conseller dels emperadors moguls Akbar i Babur. I clar, és el que passa quan tens a un emperador per amic: que quan et mores la tomba que et dedica fa caure de cul. L'edifici és una bona mostra de l'arquitectura de l'època i està rodejat d'altres tombes menors i d'uns jardins molt agradables per descansar-hi les hores de més calor.

I així, entre forts, tombes, museus d'arqueologia i una mesquita que se'ns va posar per davant vam passar el dia. Per moure'ns per la ciutat aquest segon dia ja anàvem més confiats i ens vam atrevir a utilitzar la xarxa de pseudobusos, és a dir, un seguit de rickshaws més grans i de color groc que duen un número identificatiu de la ruta que segueixen. Tu puges en un i quan està ple (6 persones) arranca. No tenim molt clar si pots parar-lo a mig trajecte per pujar i baixar, però el que sí és segur és que surt a compte: dues persones 10 rs per un trajecte que amb el rickshaw son mínim 30!

dilluns, 7 de maig del 2012

Día 7 de mayo de 2012

Era un día caluroso en Mumbai, los taxis pasaban por la calle haciendo sonar sus bocinas sin parar y los cuervos graznaban como si augurasen un mal presagio.

Bajé del tren que solía coger a diario para volver a casa después de un duro día de trabajo, miré a un lado y a otro de la carretera en busca de un rickshaw que me llevara hasta mi hogar y recibir mi merecido descanso. 

Un señor muy amable me recogió, le dije mi destino, no lo entendió, le di un par de indicaciones, tampoco las entendió, así que simplemente me monté y solté un desconsolado "siga, siga". Tras cruzas un par de avenidas y unas cuantas calles más le dije el tan socorrido "roco" y listo.

Crucé la puerta de entrada del edificio que da paso a la zona de aparcamientos, subí las escaleras hasta el primer piso y me acerqué hasta la puerta de casa. Estaba buscando la llave en mi mochila cuando de repente algo llamó mi atención. Un extraño mensaje críptico se encontraba sujeto con una pinza de la ropa como si de una advertencia macabra se tratase. ¿Se trataría de una amenaza de secuestro? ¿Algún tipo de vudú?

La curiosidad pudo más que el miedo y cogí la extraña foto en la que aparecíamos Anna y yo. Una instantánea que capturaba un momento cualquiera de alguno de nuestros paseos por la calle. Al girar la foto vi el siguiente mensaje: "Si pensabas que por estar lejos de casa nadie se iba a acordar de tu cumple..."

Corriendo abrí la puerta, lancé la mochila a un lado, dejé las llaves en cualquier sitio y me encaminé hacia el salón.

Y allí estaba. Apoyada sobre un triángulo de cartulina se encontraba un collage con decenas de pequeñas personas recortadas. De alguna forma habían venido a felicitarme todos aquellos que no habían podido hacerlo en persona.

¡Muchas gracias a todos!