Vull un sari!

Si ets dona, no és estrany que després de passar mesos a l'Índia passejant i observant les altres dones et vingui de gust provar això de dur un sari. El sari, per si no ho sabeu, és un vestit tradicional indi que consisteix en una tela de diversos metres que s’enrotlla al voltant del cos. Són molt elegants i vistosos i els responsables de fer de l'Índia un país tan acolorit. Així doncs, vols un sari, però... per on començar?

Un sari consta de tres parts: la tela, la brusa o choli i el petticoat (una faldilla que va a sota com si fossin uns enagos). Normalment a les botigues de saris no els venen ja fets, sinó que el que compres és la tela. Aquesta té al final un tros ja reservat per a què el sastre en tregui la brusa. Una altra opció és comprar la tela de la brusa per separat. Finalment, el petticoat es pot comprar o bé ja fet o només la tela, a les matching shops.

També és a gust del consumidor decorar el sari amb brodats, lluentons, penjolls i demés elements decoratius que es venen a les botigues corresponents. Si feu una volta pel barri de Santacruz trobareu infinitat de botigues dedicades al tema.

Un cop tens tot el material és hora d'anar a cal sastre. És amb aquest que discutiràs el disseny de la brusa (amb mànigues o sense, més o menys escotat, etc.). El sastre també s'encarregarà del petticoat i de fer-li les vores i el "fold" al sari (el fold és un tros de tela que es cus per sota a la part que va als peus per donar-li pes i consistència). Tot plegat calculeu que us pot sortir per unes 800 rs.

Ha arribat el dia. Aneu al sastre i recolliu el sari. I ara, com me'l col•loco? Si no teniu cap amiga que en sàpiga, una opció és consultar youtube: hi ha moltíssims vídeos que expliquen diverses maneres de dur-lo. La resta, és pràctica.

Bandh o la ciudad desierta

Hace dos fines de semana murió Bal Thackeray, un conocidísimo y controvertido político marathi. Como señal de protesta/duelo/respeto por su muerte, su partido convocó un bandh. ¿Y qué es un bandh? Pues ni más ni menos que una huelga general, pero una de verdad, con un seguimiento del 100% de la población que, por miedo a represalias, no salía ni a la calle. ¡Y eso puede durar hasta varios días! Varios días sin transporte, sin trabajo ni escuela, ni tiendas ni reparto ni servicios gubernamentales, varios días, en definitiva, con la ciudad paralizada, desierta. Aquí eso del servicio mínimo no se lleva, y si no que se lo pregunten a mi hermano y el pollo que montamos el sábado por la noche para poder llevarlo al aeropuerto (eso sí, los vuelos iban todos).

Los bandhs están prohibidos por el gobierno, pero aun así siguen convocándose, algo así como una medida de fuerza de los partidos y los políticos, una manera de medir su influencia en la gente. Y a juzgar por el pasado bandh, Thackeray tenía y mucha.

Os dejo con una foto de Bandra a las 12 del mediodía (para que os hagáis una idea del efecto, se trata de una calle muy céntrica que siempre está a reventar de coches, gente y tenderetes).

Un cap de setmana a Ahmedabad (II)

El diumenge que vam passar a Ahmedabad el vam dedicar a les nombroses mesquites i pous esglaonats que amaga aquesta ciutat, totes elles petites perles arquitectòniques de les que vam gaudir tant com ens van deixar. M'explicaré: els horaris d'obertura, les festivitats locals, els ricksheros impacients per fer el viatge de tornada i un ramat de nens molt i molt pesats no ens van posar les coses fàcils. Però tot i així vam aprofitar força el dia.

De bon matí ens vam dirigir al barri vell. Era dia de mercat i ja esperàvem els carrers plens a vessar de gent i paradetes. El que no esperàvem era l'enorme cua que es dirigia cap a l'interior de l'antic fort que, per cert, estava tancat (tot i així no semblava que hi hagués molta cosa a veure). Nosaltres, que som curiosos de mena, de seguida ens hi vam apropar i, després d'uns minuts de mirar-nos amb curiositat, els locals ens van fer senyes perquè ens afegíssim a la cua que, segons ens van dir, era per fer les ofrenes pertinents a un "molt bon déu". Dit i fet: sabates fora i a fer cua, jo em sentia com si fos festa major i estiguéssim participant de les tradicions de la ciutat. Pel que fa al déu, va resultar ser una escultura pintada de negre suposem que de Durga, la deessa que es venera per Navratri. No la vam poder veure massa estona perquè hi havia bufetades per fer les ofrenes, però sí que vam acosta'ls-hi un parell de bitllets als sacerdots i a canvi ens van donar el "prasad" (menjar beneït) juntament amb un coco i un lliri d'aigua (símbols divins).

Segons la guia, per allí a prop hi havia un munt de monuments i mesquites molt antigues i valuoses, així que ens vam endinsar pels carrerons del barri a veure amb què ens creuàvem. Vam visitar la tomba de Ahmed Shah (a mi no m'hi van deixar entrar perquè sóc dona), la mesquita de Siddi Saiyad, del segle XVI,  i la d'Ahmed Shah, molt més antiga i, en la meva opinió, bonica, potser per la tranquil·litat que s'hi respirava. La famosa Jami Masjid, en canvi, estava tancada. Tot i així, el millor no eren els monuments sinó passejar i empapar-se de l'ambient del barri. Vam aprofitar per anar de compres: espècies, estris de cuina, roba, joies... Com és costum aquí a l'Índia, cada carrer agrupava els comerciants d'un sector, igual que els gremis a l'edat mitjana.

Una de les moltes parades d'espècies del barri vell.

Passejant pels carrerons d'Ahmedabad.

La tomba d'Ahmed Shah.

Una de les coses per la qual és famosa Ahmedabad i el Gujarat són els pous esglaonats (vav). El més visitat és el d'Adalaj, una meravella de l'arquitectura civil que data del 1500. Té quatre pisos d'altura i les parets i columnes totes ornamentades. Com que a dins s'hi està tranquil i fresquet i està rodejat per un parc, els locals hi van a passejar. Llàstima que es troba molt allunyat del centre, a uns 20 km. Això significa més de mitja hora de trajecte en rickshaw i mínim 200 rs d'anada.

Si no teniu temps o no us ve de gust anar tan lluny, nosaltres us recomanem el vav de Dada Harir, més cèntric i igual de bell sinó més. Es troba en una zona molt tranquil·la de la ciutat, tan tranquil·la de fet que  els seus habitants no estan acostumats als turistes. Això va fer que un grup de marrecs se'ns enganxessin i ens esguerressin la visita. Tant insistents eren que no ens vam ni atrevir a treure la càmera de fotos. Per sort, de la mesquita que hi ha rere el pou en va sortir el responsable i els va foragitar a crits. Conscient de que tenia a les seves mans un parell de turistes agraïts, el simpàtic vellet ens va ensenyar tots els racons de la mesquita, taulat inclòs. Fins i tot va treure la seva col·lecció de monedes estrangeres amb l'esperança que li donéssim algun euro. I un euro no, però unes quantes rúpies de propina sí que van caure. S'ha de ser agraït i demostrar-ho!

L'Adalaj vav.

La mesquita de Dada Harir.

Un cap de setmana a Ahmedabad (I)

El cap de setmana del 20 d'octubre vam passar-lo a Ahmedabad, una de les ciutats més grans i importants de l'estat del Gujarat. La data escollida no fou casual: ens trobàvem en ple festival de navratri o de les "nou nits", una festa en honor de la deessa Durga que es celebra amb especial fervor als estats del Gujarat i Maharashtra. Tan és així que els bitllets de tren anaven escassos i no va ser fins unes hores abans d'agafar-lo que vam saber que teníem lloc (bé, de fet només un de nosaltres, l'altre encara estava en llista d'espera, així que vam haver de compartir llitera i vam arribar a Ahmedabad destrossats i sense haver dormit gens).

Vam arribar a quarts de sis del matí i, tossuts com som, vam ignorar els cants de sirena dels "ricksheros" que ens esperaven davant de l'estació per endinsar-nos a peu al centre històric amb l'ajuda de la guia i, aquesta vegada sí, la tablet amb internet. Quin gran descobriment, això de dur un mapa virtual! Gràcies al GPS, podíem confirmar la nostra posició quan volguéssim, buscar restaurants, hotels... perquè sí, no teníem hotel, de fet bona part del matí la vam gastar en buscar-ne un a prop del centre de convencions on passaríem el vespre i que tampoc teníem molt clar on era. L'odissea ens va dur fins al recinte universitari de l'altra banda del riu, no sense abans fer una pausa per esmorzar i recuperar-nos en un hotel de luxe que vam trobar de camí.

El riu Sabarmati de bon matí.

Esmorzant fort per recuperar les forces.

Ja a la tarda, vam arribar-nos a l'ashram de Sabarmati, la comunitat que va fundar Gandhi i on va viure molts anys de la seva vida. L'ashram conté una exposició molt interessant sobre la vida que s'hi duia, les reflexions de Gandhi sobre aquesta i en general sobre totes aquelles accions polítiques que va emprendre per alliberar l'Índia del domini britànic. Vam trobar-hi a faltar una mica de revisionisme i que es mencionés la visió polèmica que avui dia es té del personatge a l'Índia a causa principalment d'haver permès la partició de l'Índia, però suposo que és comprensible que en un lloc que és un símbol nacional s'evitin certs temes espinosos. La resta de l'ashram no el vam poder visitar perquè es va fer fosc de seguida i no estava il·luminat  (molt habitual aquí a l'Índia).


S'acostava la nit i el recinte que l'ajuntament havia muntat al centre de convencions per celebrar navratri s'anava omplint de locals i algun que altre turista. Els locals anaven vestits amb les seves millors gales, la majoria de les dones i alguns dels homes duien el vestit tradicional i feia goig mirar-los ballar la garba, la dansa circular gujarati que es balla per navratri. N'hi havia una d'organitzada, amb guàrdies de seguretat i tot, que va arribar als 200 metres de diàmetre! Hi podia participar qui volgués, sempre que anés vestit amb les robes tradicionals. La música era en directe: un grup de percussió per marcar bé el ritme i diversos cantants van animar la festa ininterrompudament des de quarts de deu fins a la una que els ballarins van deixar de ballar esgotats i van realitzar una ofrena a la deessa que els havia observat tota l'estona des del centre de la rotllana.

A part d'aquesta gran garba comunitària, també vam poder assistir a un concurs de danses en el que diversos grups de noies i nois s'esforçaven davant d'un jurat format per personalitats de la vida gujarati. En aquest concurs tot comptava, des del disseny del vestit fins a l'originalitat de la coreografia, em va explicar la senyora gujarati que se'm va asseure a la dreta. Contenta de poder fer amistat amb algú tan exòtic com nosaltres, vam estar comentant els grups que anaven sortint. De tant en tant, preocupada, ens preguntava si ens ho estàvem passant bé. I tant!

Vam tornar a l'hotel rebentats però contents i plens de regals (el recinte tenia un mercat artesà). Havia estat un dia ben aprofitat!

Passejades per Mumbai: el museu de la ciutat

El diumenge, després d'unes compres pel concorregut barri de Dadar i de dinar en una cafeteria un pèl carota però molt recomanable del Phoenix Mall (Indigo, es diu), vam continuar la nostra passejada enfilant cap a Dr. Ambedkar Rd. De camí, vam parar-nos un moment al pont de Mahalaxmi, des d'on hi ha una bona vista del dhobi ghat, la bugaderia de la ciutat. Es tracta d'un barri humil on hi viuen els membres de la casta dels dhobi, que tenen la professió de bugaders. Des del pont es poden veure les files i files de safaretjos i d'estenedors amb la roba ordenada per colors assecant-se al sol. Avui dia encara s'encarreguen de rentar la roba de diversos hotels i hospitals de la ciutat, a jutjar pels distintius d'alguns llençols.

Finalment arribem a destí: el museu Dr. Bhau Daji Lad (http://www.bdlmuseum.org). Es tracta del museu més antic de Mumbai, de l'any 1872 per ser exactes. De fet és més antic, però és en aquell any que la col·lecció passa a l'edifici actual. I quin edifici! He llegit que el van restaurar recentment i realment han fet una feina excel·lent: net, resplendent, ben il·luminat... Sembla que no però una nova capa de pintura ajuda i molt a gaudir de la mostra. I què conté l'anomenat "museu de la ciutat"? Doncs una admirable col·lecció d'arts decoratives, principalment de l'Índia tot i que n'hi ha de Singapur o Anglaterra. Jocs de te tallats en coco, safates de llautó plenes de filigranes, vaixella de ceràmica i fins una baralla de Ganjifa (joc de cartes  de l'Índia mogol) són algunes de les peces que es poden admirar. A part d'això, la part de dalt del museu està dedicada a Mumbai i la seva gent i conté desenes i desenes de figuretes de fang i diorames que il·lustren la fisonomia i indumentària de cada casta, a més dels diferents oficis, activitats i fins i tot els jocs de carrer tradicionals.


Val la pena, doncs, visitar aquest museu tan arrelat a la ciutat. I no ho dic només per la història que té al darrere, sinó per l'ambient que s'hi respirava i que crec que és el que hauria de ser un museu avui dia: un lloc d'esbarjo per la gent, un lloc on anar a passar la tarda amb la família o amics i amb els quals descobrir noves visions del món, ampliar la ment i el gust, sensibilitzar-se i culturitzar-se. Ja ens agradaria que els grups de joves entressin a carretades als nostres museus com ho feien en aquest petit però venerable museu de Mumbai.