Viatge al Rajasthan: l'excursió a camell

Una de les atraccions turístiques per excel·lència de Jaisalmer són les excursions en camell pels deserts de la rodalia. Nosaltres, com a bons turistes, també ens hi vam apuntar, en el nostre cas, amb l'empresa Trotters que, tot i que va resultar bastant més cara del que havíem pactat (per culpa d'una confusió, ens van dir...) es pot dir que van complir amb allò acordat. De totes maneres, ja hem après que a l'Índia allò que s'acorda es compleix sempre però al mínim. És a dir, que si et diuen que muntaràs en elefant, hi muntaràs... 5 minuts. Crec que és una de les coses de mentalitat que ens diferencia i això fa que, quan et pregunten repetidament si estàs d'acord amb el que t'han ofert i si tens alguna queixa i tu els dius que bé, que no, tinguis la sensació que el que els interessa és que els posis una bona crítica a les webs de viatges. I és que queixar-te, doncs no et pots queixar, però el que has viscut no és exactament el que esperaves.

Però deixeu-me que us ho expliqui en detall. Trotters i la resta d'empreses que ofereixen excursions en camell (inclosos els hotels) et venen un pack que inclou un dia sencer de muntar a camell, passar la nit al ras al desert i tornar el dia següent, àpats inclosos. També s'esforcen a recalcar que l'excursió es farà en zones "poc turístiques", que hi haurà un camell per persona, que els grups seran reduïts i que se't proporcionaran mantes i estores netes per passar la nit. En el nostre cas, Trotters també oferia un lloc on guardar les maletes, una habitació d'hotel on dutxar-se al acabar i un servei de recollida a l'hotel, tren, etc. Tot això ens explicava el propietari mentre darrera d'ell admiràvem fotos i més fotos de dunes i turistes somrients. Arrancarem demà a les 6 del matí, ens diu. Molt bé.

L'endemà les 5:50 un jeep ens recollia a la porta de l'hotel i a quarts de 7 i mentre sortia el sol abandonàvem la ciutat. Érem nosaltres dos i un noi de Manchester que estava fent una ruta de mes i pico per l'Índia. A mig camí del punt de sortida, el jeep va parar en un poblet que no era res més que quatre cases mig derruïdes. Es veu que formava part de l'expedició. Al baixar, un grup de nens se'ns van enganxar, esperaven que els donéssim alguna cosa, però no som d'aquest tipus de turistes i es van quedar amb un pam de nas.

Els camells!

Jose d'Aràbia.

Cap allà les 8 vam parar en una esplanada i ens van preparar l'esmorzar: fruita, torrades i aquesta melmelada que tenen a l'Índia que sembla gelatina. El te, acabat de fer, estava bo, massa cardamom però. I llavors van arribar els camells, del tipus dromedari. Quines bèsties més enormes! Tindrien caràcter? La veritat és que per por a comprovar-ho, els vam tractar sempre amb molt de respecte, massa i tot. El nostre guia, en Ramesh, els feia anar per on volia: que si seu, que si ara aixeca't... A sobre de la gepa hi duien una sella i un munt de mantes per fer-la més còmoda pel turista i pel mateix camell, així com l'avituallament. Si hi sumem cadascun de nosaltres, el pes que han de carregar aquestes bèsties és considerable. Però no semblaven gaire afectades, més aviat indiferents. I així, tots muntats i fent-nos fotos d'un camell a l'altre, vam començar l'excursió.

La primera part va durar unes 4 hores amb alguna que altra parada per descansar. I força falta que ens feia: tal i com ens havien dit, anar en camell és cansat. El moviment aquell ondulant no para d'erosionar-te les natges fins que ho tens tot encetat, i el fet de no dur estreps fa que les cames et pengin i que tot l'esforç d'aguantar-te recaigui a les cuixes. Però potser el que desanima més és veure com el guia munta de manera diferent, assegut de costat i amb les cames replegades. Jo, que a la tarda em va tocar anar l'ultima i sobre un camell que cada dos per tres es quedava enrere i es posava a trotar per atrapar a la resta, vaig provar de canviar la posició per la que havíem vist que duia en Lawrence d'Aràbia a la peli (la vam veure uns dies abans de marxar per anar-nos ambientant), però no me'n vaig sortir.

No us deixeu enganyar pel somriure. El cul em feia un mal de mil dimonis!

A l'hora de dinar vam parar a sota un arbre, vam deixar lliures els camells per a que pasturessin i en Ramesh ens va cuinar un bon plat de verdures amb arròs, tot molt bo i autèntic. Després d'aquell plat no vam tenir més remei que fer una migdiada. Més tard, en Ramesh ens va enviar a buscar els camells. Ai, mare, quin riure i quin ridícul! Per molt que els escridasséssim i moguéssim les mans no hi havia manera de que es moguessin, i tampoc teníem moltes ganes de picar-los amb el bastó per por que ens arranquessin la cabellera d'una mossegada. Al final va haver de venir en Ramesh a socorre'ns.

En Ramesh a la cuina.

El desert del Thar.

A la tarda encara vam tenir temps de muntar 2 horetes més abans d'acampar. La zona, era el que es coneix com el desert del Thar. Però no us deixeu enganyar per les fotos d'internet, no és un desert de dunes: és un desert d'aquells on hi creixen quatre matolls, cultivat parcialment pels agricultors de la zona. De tant en tant sí que hi ha un trosset amb dues o tres dunes: si enquadres bé la càmera, sembla que estiguis al mig del Sàhara i tot.

Allí és on vam acampar: vam tornar a deixar anar els camells, vam instal·lar les estores i mantes a la paret de la duna, en Ramesh es va posar a cuinar el sopar (d'entrant, pakores, estaven boníssimes) i nosaltres dos ens vam dedicar a escalar les dunes i a observar el principal dels seus habitants: un escarabat gros com mitja pilota de ping pong que corria com una mala cosa i tenia predilecció pels nostres peus. Em preocupava haver de fer nit amb aquesta companyia tan alegre (n'hi havia un munt), però el guia ens va assegurar que quan comença a refrescar s'amaguen sota la sorra. Més tard vam gaudir de la posta de sol i mica en mica ens vam adonar de com de fosc és el món quan no hi ha ni un llum a prop. De totes maneres, no estàvem tant lluny de la civilització com semblava i ens agradaria, perquè just una estona abans un noi en camell se'ns havia acostat per si volíem comprar cervesa fresqueta. Al mig del desert. Perdona? Això no ajuda a trobar-li l'encant al moment, precisament.

Les dunes!

Un dels habitants del desert.

Però tornem a la nit i als escarabats. Aquests, efectivament, es van amagar (sobretot sota les mantes), i ens van deixar concentrar-nos en el cel, que era tot un espectacle. No hi havia lluna, i la via làctia i astres com Júpiter brillaven amb gran força. El Jose tenia una aplicació a la tablet que et permet identificar les constel·lacions, i es pot dir que ara ja sóc una gran experta en Hèrcules, el cigne i l'osa menor sobretot després d'observar-les girar tota la nit. Perquè sí, no vaig dormir gaire. Deixeu-vos de camells i de mals de cul: dormir sobre la sorra sí que et deixa destrossat. L'endemà semblava que ens haguessin apallissat. "One hour riding today is okay, ma'am?", deia en Ramesh amb una rialleta. Sí, sí, no més, per favor.

La vista de bon matí.

L'endemà al matí a allò de les 9 vam recollir les coses. El guia, que ens va veure mirar cap a la zona de la duna que acumulava ampolles buides d'aigua i altres escombraries, ens va tranquil·litzar dient que més tard el jeep de la companyia vindria a netejar. També va engegar el discurs titulat "el sou de guia és una merda". Suposo que esperava alguna propina, però nosaltres som gent amb principis (uns rancis segons com es miri) i després d'haver pagat el que valia la sortida i d'haver vist en què consistia realment, doncs vam considerar que ja s'embutxacaven prou diners.

El veredicte? És una activitat que recomanaria però amb coneixement de causa. Acabes brut, cansat i amb poques ganes de seguir fent el turista, però has muntat en camell i has passat una nit al desert sota les estrelles!

Viatge al Rajasthan: Jaisalmer

La ciutat del desert. Quines ganes tenia d'arribar-hi! Sabia que seria molt turística, encara que no m'imaginava fins a quin punt. I tot i així, era tot el que m'havien promès. Del color de la sorra, les cases fetes de pedra sorrenca bellament decorada, l'enorme fort habitat encimbellat sobre la roca... Passejar per Jaisalmer és una delícia, té aquell aire de poble de moltes poblacions de l'Índia, t'entren ganes de saludar els veïns quan te'ls creues cap al tard asseguts a la fresca. A més, segur que ells ja ens coneixen, som la parella aquella de pollosos que portem tot el dia rastrejant carrer rere carrer. O potser no, potser ens confonen, que, aquí sí, la proporció de turistes blanquets era molt elevada.

El palau dins del fort.

Un dels accessos al fort.

I clar, la de paradetes dedicades al turisme, també. Agències de viatges que t'organitzen safaris en camell, botigues de souvenirs, restaurants, venedors ambulants, captaires, taxistes... tots t'interpel·len a cada pas amb un "Hello, ma'am?". Si veuen que els contestes o els mires mínimament passen al pas dos, allò de "which country?", mirant d'entaular conversa a veure si t'enreden. En aquest viatge, per variar, vaig provar l'estratègia de contestar "Catalonia" a veure si em deixaven en pau. I ca! Fins i tot en vam trobar un que sabia català (quatre paraules). Resulta que tenia un germà que treballa a Barcelona.

Al final, les úniques que ens deixaven tranquils eren les vaques, que van a la seva i no molesten a ningú. Això sí, a vegades te les trobaves creuades al mig del carreró (a Jaisalmer tot són carrerons) i feia una mica de basarda passar-hi arran...

Els carrers de Jaisalmer.

De la ciutat, se'n visita el palau reial, que es troba a dins del fort, i les tres o quatre havelis (palaus residencials) que es troben a diversos punts del barri antic. El primer val la pena, no és tan senyorial com el de Jodhpur o Udaipur però té bones vistes i sempre s'agraeix passejar per un lloc cobert quan el sol pica de valent. Les havelis, he de confessar que ens va fer mandra visitar-les per dins per dues raons: u, el tercer dia i després de dues nits de dormir malament estàvem rebentats, i dos, que segons la guia no hi ha una taquilla oficial sinó que tot fa la impressió que has de discutir el preu amb el guia, i arriba un moment en aquest país que t'afartes de discutir. Això sí, per fora, són precioses.

Detall d'una de les havelis.

Imatge de la deessa Gauri.

També val la pena arribar-se caminant al llac artificial, rodejat de chhatris i d'esglaons o "ghat", conegut com Gadi Sagar. En aquest llac és on celebren el festival de Gangaur, en honor de Parvati o Gauri. Al fort hi guarden l'estàtua que treuen per l'ocasió en processó. És en aquell lloc relativament tranquil on vam veure-hi pondre's el sol mentre grups de turistes indis es feien fotos i alimentaven les monstruoses carpes del llac amb pa que uns marrecs venien per 10 rs. Quan ja començava a fer-se de nit ens vam unir als ramats de turistes i de vaques que tornaven a la ciutat. Era el moment de sopar i anar a buscar el tren de tornada.

Buscant l'estació.

A l'estació vam trobar-hi el "Palace on wheels" un tren de luxe que promociona el govern del Rajasthan.

Abans d'acabar, us vull fer una recomanació per si visiteu la ciutat i no sabeu on menjar: hi ha un petit restaurant al carrer que gira a l'esquerra venint pel carrer de l'esquerra de la placeta que hi ha davant de l'entrada del fort (aquí, més o menys: 26.914536,70.913496), que s'anuncia com a "restaurant tibetà". Doncs bé, es tracta d'un B&B de diversos pisos amb un petit terrat cobert que conté, literalment, un parell de matalassos i una tauleta baixa. Nosaltres érem els únics comensals així que vam preguntar-nos intrigats què faria el propietari si venia més gent a menjar. Però cap problema, a la que una parella d'holandesos van aparèixer pel terrat, els va instal·lar davant nostre i llestos. Fins i tot vam fer-hi conversa, amb ells i amb el responsable/cuiner, que es deia John Ebrahim i que ens va explicar que son germà estava casat amb una espanyola i vivia a Madrid. Però ei, "i el menjar?", direu. Doncs senzill, gustós i molt barat. Es notava que l'acabava de fer i que gaudia. Tant ens va agradar que al final vam demanar-li el correu per si en un futur necessitéssim un cuiner.

Viatge al Rajasthan: Jodhpur

Vista des del fort. El color blau antigament marcava els barris de les castes sacerdotals ja que només ells tenien permís per utilitzar-lo.

Jodhpur és una de les ciutats més grans i més turístiques del Rajasthan. Una de les raons és la presència de l'aeroport, que la converteix en punt de partida de moltes rutes. Nosaltres mateixos sense anar més lluny vam passar-hi un dia a l'espera del tren nocturn a Jaisalmer.

La ciutat no té gaires atraccions turístiques: el fort de Mehrangarh, uns chhatris a dalt d'un turó i un palau barreja d'estils rajput i art déco on resideix el descendent del maharaja que el va fer construir. També et pots dedicar a passejar per la zona antiga de la ciutat, plena de bazaars, però com a qualsevol ciutat índia mínimament turística els venedors t'interpel·len constantment i pot arribar a fer-se pesat.

El fort, això sí, val la pena. És dels més impressionants que hem vist, enorme i situat en una penya a gran altura; no m'estranya que fos inexpugnable! L'entrada inclou la visita al palau, que avui dia és un museu. A més, també t'inclou l'audioguia, que t'alegra la visita amb anècdotes curioses i discursos reials.

Un dels luxosos palanquins reials. En diuen el "palau de cristall".

La zona del palau dedicada a les dones de maharaja.

El Phool Mahal o "palau de les flors".

Les marques de les mans de totes les esposes del maharaja Man Singh que van immolar-se a la pira funerària d'aquest el 1843. Avui dia són objecte de devoció.

Finalment, un parell d'apunts sobre moure's per la ciutat: tot està més a prop del que sembla, val la pena caminar si no us fa mandra. Si, en canvi, voleu agafar un rickshaw, tingueu-ho en compte a l'hora de negociar el preu. Per exemple, el pre-paid de l'aeroport ens va cobrar 250 rs fins a dalt del fort, un trajecte que després des de l'estació de tren i fins l'aeroport ens va sortir per 100 i que jo crec que no valia més de 30 rs.

La llet i els seus derivats

És impressionant veure com a les llars índies es manipulen diàriament els ingredients per transformar-los en nous aliments. La mantega, el pa, les conserves... tot es fa a casa mitjançant processos tradicionals ben senzills però que tanmateix s'han perdut a occident. Clar que part de la culpa és que tot ens arriba ja tractat i higienitzat; si, en canvi, cada dia, per exemple, rebéssim la llet fresca i l'haguéssim de bullir, etc., ben segur que de seguida redescobriríem el plaer de veure com de fàcil és obtenir-ne formatge, crema de llet, mantega...

A continuació us explicaré com ahir la meva veïna em va ensenyar a fer nata, mantega, llet de mantega o buttermilk (una beguda) i ghee (mantega clarificada que fan servir per cuinar i com a base de molts dolços).

1) Primer de tot hem de tenir llet fresca. Aquesta és molt cremosa, especialment si és de búfala, que és la que venen a les lleteries índies. Bulliu-la per eliminar-ne les bactèries. Un cop bullida, guardeu-la a la nevera en el mateix cassó on l'heu bullit. L'endemà al matí veureu que s'ha format una generosa capa de nata a la part superior. Aquesta ja la podeu usar per cuinar!

2) Retireu la capa de nata amb una cullera i guardeu-la en un recipient. Repetiu el procediment vàries vegades fins que hagueu acumulat certa quantitat de nata.

3) Al cap d'una setmana aproximadament, ja toca fer la mantega. El dia que sigui de bon matí, traieu de la nevera el recipient amb la nata i afegiu-hi una culleradeta de iogurt. Remeneu i deixeu que reposi fora de la nevera mig dia com a mínim. L'objectiu és que la barreja fermenti.

4) Tot llest per fer la mantega! Agafeu un batedor, el col·loqueu al centre del recipient en posició vertical i el feu girar ràpidament fent que els palmells de la mà freguin el mànec. Veureu com al cap d'un moment la barreja es desglossa en trossets de mantega  que s'acumulen a la superfície i un líquid de gust lleugerament agre i de color més clar que la llet. És la llet de mantega. Seguiu batent mig minut més. Ara ja podeu separar els dos productes. Tot i que no és imprescindible, si voleu que la mantega sigui més consistent i perdi tot el líquid possible, exprimiu-la mitjançant un tros de mussolina. També hi podeu afegir un polsim de sal. Pel que fa a la llet de mantega, aquesta es pren com a refresc o es guarda per fer formatge fresc. Si us espereu unes hores, s'haurà tornat agra. Prendre-la llavors o abans ja depèn del gust personal.

5) Si el que volíem obtenir no és mantega sinó ghee, encara falta un pas ben senzill: agafem la mantega i la posem al foc per tal que s'evapori tota l'aigua. Veurem com la mantega es torna líquida i després agafa un to daurat. També veurem que es forma un pòsit. Aquest el filtrarem de nou amb la mussolina, perquè tot i que és comestible, no sempre té bon gust. I voilà, ja tenim el ghee! Si l'hem fet bé, ens durarà uns 7 o 8 mesos a temperatura ambient.

Un nuevo habitante en casa

Desde ayer, una salamanquesa se ha instalado a vivir entre las peras y los tomates del cesto de la fruta. Jose dice que no la moleste, que no hace nada y que además puede que nos ayude con los mosquitos. Eso no quita que cada vez que me acerco a buscar una pieza lo haga con sigilo y zarandeando de lejos los tomates para evitar sorpresas desagradables para ambas.

Celebrar el Ganesh Chaturthi a Mumbai

Aquest dissabte va ser l'últim dia del Ganesh Chaturthi, una festivitat en honor del déu Ganesh, el del cap d'elefant. La celebració cau entre agost i setembre depenent de l'any, i dura 11 dies. Es celebra amb més o menys fervor en diversos estats indis, però és a Maharashtra on es viu més intensament, ja que és una de les divinitats preferides dels seus habitants. Nosaltres tenim la sort d'estar vivint a Mumbai, la capital, on l'hem pogut veure de prop.

A Ganesh se'l coneix com el Senyor dels Obstacles, tant físics com espirituals: aquests els treu i els posa al camí dels fidels per afavorir-los o quan fa falta posar-los a prova. La gent li té molta veneració (que algú et tregui les castanyes del foc sempre va bé) i sempre trobes figuretes seves als negocis: cada dia els propietaris realitzen una puja o oferiment al seu honor tot demanant la seva benedicció.

Durant el festival, s'instal•len en nombrosos punts de la ciutat escenaris decorats amb teles i llums, a vegades també amb música a tot drap. Aquests escenaris acolliran les figures de Ganesh que cada comunitat, associació, institució... encarrega segons els seus gustos i poder econòmic. Les figures estan obertes al públic, que les passa a visitar i adorar. Algunes són molt populars i les cues que es formen són espectaculars, es veu que poden arribar a les 20 hores. També les famílies col•loquen figures de menor mida en un altar a casa seva. La idea és que el déu es materialitzarà uns dies entre els fidels en forma d'ídol. Aquests el tractaran com si d'un convidat d'honor es tractés, fins que el submergeixin a les aigües més properes.

El primer dia els carrers estaven plens de processons, la gent cantava i feia xerinola mentre acompanyaven el déu nouvingut a l'altar que l’acolliria durant tot el festival.

Durant el festival i especialment en certs dies assenyalats, no vam parar de veure processons i camions plens de gent i ídols fent cap a les platges de la ciutat. Tot i que ens els últims anys s'ha intentat apel•lar a la consciència mediambiental dels ciutadans, el cert és que la tradició pesa molt i la gent continua submergint els ídols al mar, amb la subseqüent pol•lució marítima. Ja hi ha, però, algunes figures, com per exemple el mandal GSB Seva de King's Circle, que es construeixen seguint criteris ecologistes per minimitzar-ne l'impacte.

L'estat de la platja de Chowpatty l'últim dia de celebracions.

El dia més important i per tant més concorregut per fer les immersions és el darrer. Aquest any queia en dissabte, i vam poder aprofitar-lo bé. Després de dinar d'hora vam dirigir-nos al Kamala Nehru Park, a Malabar Hill, des d'on hi ha una vista fantàstica del sud de Mumbai i de la platja de Chowpatty, força plena de gent. Més tard, ja a peu de platja, ens vam dedicar a seguir el procés d'immersió dels diversos ídols fins on podíem. I és que arriba un moment en que uns quants escollits se'l carreguen a les espatlles i s'encaminen mar endins. Per a alguns dels ídols més grans fins i tot es necessita una barca per dur-los a aigües més profundes. Just abans però, es realitza una puja, i la gent hi participa repetint consignes i picant de mans. També es reparteixen dolços (en Ganesh n'és un gran aficionat).

Els fidels transporten la figura a pes de braços mar endins.

Una immersió familiar.

Els mandals més populars fan cua per no trepitjar-se en les immersions.

Fent una puja.

La platja de Chowpatty amb Malabar Hill de fons.