Galaeilgaena cuiriosa

¡Habla inglés con Scarlett O'Hara!

2012-02-08T09:57:00.000-08:00

Durante el visionado de Gone with the wind una tarde de perrería en Huelva, decido tomar notas de las palabras más graciosas que saliesen de los labios de la orgullosa y materialista Mrs O'Hara - Hamilton - Kennedy - Butler...

ninny: alguien tontito
tattletale: chivato (esp. entre los niños)
white trash: gente blanca pobre y poco cultivada
beau: novio
shucks: expressión de modestia, vergüenza, rabia...
shimmy: bailar con movimientos de cadera y de hombros
carpetbagger: norteño que se trasladó al sur de EE. UU. después de la guerra para hacer negocios o política
tommyrot: sinsentido
uppity: que se comporta de manera mal educada porque se cree mejor que los demás
scalawag: alguien que se ha portado mal pero que aún gusta
skunk: mofeta
(be on) tenterhooks: estar muy nervioso o preocupado
shanty: chabola
peahen: hembra del pavo real
varmint (vermin): persona o animal muy irritante

Navegando por el DRAE...

2011-12-03T06:54:00.000-08:00

De los creadores del cederrón llega...

...¡el bluyín!

http://buscon.rae.es/draeI/SrvltConsulta?TIPO_BUS=3&LEMA=bluy%C3%ADn

Vocabulario jugón

2011-09-02T07:41:00.001-07:00

Ayer por fin conseguí registrarme en la BSK. Menudo atracón (¡cómo echaba de menos la interacción tipo foro!). El caso es que ya estoy aprendiendo el vocabulario propio de la especie, para eso de la integración y tal:

- Eurogame: http://boardgamegeek.com/wiki/page/Eurogame#
- Ameritrash: http://boardgamegeek.com/wiki/page/Ameritrash
- BGG: boardgamegeek.com
- filler: http://www.labsk.net/index.php?topic=58331.0
- Análisis-parálisis: http://es.wikipedia.org/wiki/Par%C3%A1lisis_del_an%C3%A1lisis
- Card Driven Game (CDG): http://www.labsk.net/index.php?topic=22691.0

¡Yay!

Menjar, quin plaer

2011-07-17T04:04:00.000-07:00

Els meus últims viatges m'han portat a descobrir la gastronomia de regions de la península com són Andalusia, Albacete o l'Algarve. Mica en mica vaig aprenent els noms dels plats i, si tinc sort, la manera de cuinar-los. Alguns són assequibles per les meves humils arts culinàries, d'altres prefereixo tastar-los sempre que en tinc l'oportunitat. En tot cas, tots mereixen que els mencioni en una llista que he fet per no oblidar-los.

Dues parts del porc que estan delicioses: secreto ibérico / presa de paleta ibérica

A Almansa, ajoarriero (plat fet amb bacallà), gachamigas (la versió sense bacallà de l'ajoarriero), manitas de cerdo i el meu preferit, l'ajo mataero (veure foto, acompanyat d'un plat de moje).

He provat el rabo i las orejas fritas i he de dir que el primer m'ha sorprès gratament mentre que el segon era massa cartilaginós pel meu gust.

La pringá (la carn del caldo triturada i adobada) es menja en forma de montadito a Sevilla.

A Valverde del Camino vaig provar els calamares del campo, que no és res més que tires de pebrot verd i vermell i anelles de ceba arrebossats com es faria amb els calamars, queda genial.

Almansa i la seva gent

2011-07-17T02:50:00.000-07:00

Ja fa uns dies que vaig marxar d'Almansa, deixant enrere la feina feta a Sendra Boots, però sobretot la gent que alli hi vaig conèixer, per una part, i el Joaquín per l'altra; sense ell i la seva amabilitat l'experiència no hagués estat la mateixa. No em vull extendre en elogis així que deixaré que les fotos parlin per elles soles. L'únic que diré és que la gent d'Almansa és la més hospitalària que he conegut mai en els meus viatges. Obligat tornar de visita.

La gent de les seccions d'administració i disseny: Pedro Fito, Sonia, Tercero i Paco. Ells van fer que una visita de 15 dies a una fàbrica de botes valgués molt la pena. Em van ensenyar molt i donar moltes idees, especialment el Paco.

L'Antonio i jo amb la bossa ja acabada. L'Antonio és el tallador de mostres, i em va agafar un cert carinyo.

Aquesta és l'Angelica, una de les cosidores més veteranes de Sendra. Els seus consells van ser sempre encertats, el mèrit de que la bossa hagi quedat com ha quedat és tot seu!

Ells són el Joaquín i alguns dels seus amics. Us trobaré a faltar!

Notas sobre vocabulario mancheguico

2011-07-01T10:50:00.000-07:00

Salamanquesa: salamandra
Leja: repisa
Ea: pse, ni bueno ni malo
"Muchihmo": muchísimo
"Malihmo": malísimo
Apañao: sangría
Ir al campo: ir a la casa de campo (por lo que se ve todo el mundo tiene una en Almansa)

El que sé sobre Almansa després de viure-hi dos dies

2011-06-28T14:00:00.000-07:00

Almansa és una ciutat d'uns 26.000 habitants situada a la província d'Albacete, tocant a la frontera amb el País Valencià. Dic ciutat, malgrat com de petita és (te la creues en 20 minuts), perquè té una forta tradició industrial i perquè en una província com Albacete és un nucli important. Els seus habitants així ho senten. Molts treballen a les fàbriques locals, de calçats moltes d'elles, o a la central nuclear de la regió. El nucli urbà compta amb tot allò que es necessita per viure bé: hospital, un parell de biblioteques i casal de la gent gran, piscines i pistes d'atletisme, estació de tren... (de busos no n'hi ha, quina no va ser la meva sorpresa quan a les 7 del matí el bus em va deixar a davant del bar "Los Gabrieles", resulta que el propietari també ven bitllets de bus). Fins i tot té un servei de bicicletes urbanes, que ha resultat ser un fracàs perquè només hi ha tres punts de recollida i la targeta no em funciona a cap d'ells.

Almansa també té allò indispensable avui dia per qualsevol població que vulgui créixer: alguna cosa que atregui el turisme. Es tracta d'una fortalesa almohade situada en una penya al mig del poble. Diuen els d'Almansa que enganya, que sembla petita vista des de sota però que no ho és tan, i que no se m'acudeixi pujar-hi sota la calor del migdia. Però no ho faré pas llavors sinó el divendres a la nit aprofitant que a l'estiu organitzen visites nocturnes guiades. Al migdia en canvi és molt millor idea que em dediqui a fer la migdiada, perquè al carrer no s'hi pot estar, devem rondar els 40 graus aquests dies. Es veu que això ja és normal, que Almansa i la seva regió, tan seca, és terra de constrasts: a l'estiu hi fa molta calor, a l'hivern, molt de fred, i de la primavera i la tardor no se'n sap res. Però els seus habitants no es resignen, i aprofiten la fantàstica autopista que els connecta amb València per plantar-se a les seves platges en una hora.

Pel que sembla, a Almansa els agrada menjar bé: en dos dies ja no sé quants plats de noms curiosos i digestió dura he sentit anomenar: gachamigas, ajoarriero, gazpacho manchego... i el meu preferit, l'atascaburras. Amb una mica de sort en podré provar algun al restaurant on soparé demà, tot regat amb algun vi de la denominació d'origen "Almansa".

Huelva, 9 de la mañana de la víspera de San Juan

2011-06-23T00:52:00.000-07:00

Querías que escribiese. Pues escribo. Porque estoy triste (eso está a la vista de todos) y necesito desahogar mis insignificantes y egoístas penas, tan insignificantes y egoístas que el darme cuenta de eso solo hace que llore con más fuerza. Debería ser la persona más feliz del mundo: me quieren y lo demuestran constantemente, tengo un verano sin obligaciones por delante y un curso que me gusta por seguir el año que viene, mientras que otra gente lo máximo que se permitirá soñar es con llegar a fin de mes con su empleo roñoso de turno. Pero a Anna no le gustan las cosas fáciles, oh no, y si impedimentos físicos no los hay se impone unos cuantos de mentales para pasar el rato. ¿Porque qué mejor que preocuparse a meses vista del traslado de Jose a Tomar por culo? Cuando éramos pequeños, Raül y yo siempre bromeábamos con la “China meridional”, se nos antojaba como el lugar más alejado de nuestro mundo. Pues creo que por ahí, por ahí, se va a mudar él. Y me preocupa, que la separación me vuelva melancólica, que hablar conmigo cuando los horarios lo permitan (¿¿tu te has dado cuenta de cómo van los husos??) sea una hartura, que en algún momento le llegue a reprochar el trabajo que me representan sus prioridades tan distintas a las mías, y que al final todo se vaya al garete por mi culpa. ¿No te preocupan estas cosas? Se te ve tan seguro de ti mismo, celebrando tus triunfos, haciendo broma sobre el futuro... me hace sentir tan inútil.

Y luego, claro, los problemas de siempre, pero esos me vería capaz de superarlos si lo otro no enturbiase mi mente: necesidad de mantenerme ocupada, que sea algo que me guste y en lo que sienta que no estoy desaprovechando el tiempo, sensación de encierro, de no tener amigos cerca que me comprendan y alegren el día, ser consciente, en definitiva, de que soy gilipollas por no saber disfrutar lo que tengo.

Ayúdame, que yo no sé cómo.

Utilitat pòstuma d'un préssec de vinya

2011-06-09T07:04:00.000-07:00

Encara que no us ho cregueu, això és l'inici d'un patró (o un quadre del Tàpies, depèn com es miri).

Barcelona - Igualada

2011-05-22T11:58:00.000-07:00

Salgo de casa en dirección al metro, son las 16:30. El finde ha sido ajetreado, excitante, cansado, y me he tomado con calma la comida en familia y el registro de archivadores en busca de algunos apuntes de bachillerato que necesito para la clase de repaso que doy mañana. En el metro estoy distante, y tengo que obligar mi mente a centrarse; delante de los ojos páginas y más páginas de análisis sintácticos forman un tramado arbóreo impenetrable. En Barceloneta entran un grupo de italianas que chillan como cerdas y les lanzo miradas ofendidas: quiero hacerlas callar con el vacío que es mi pecho.

Paseo de Gracia, cambio, pasillo interminable, L3. Me alegro un poco: en nada estaré en el bus y podré echarme una merecida siesta. Pero las esperanzas se me congelan al salir de la boca de metro y ver la parada completamente vacía. Ya venía preparada para esperar una hora si es que lo acabo de perder, pero tengo una corazonada... que se confirma al leer los horarios. Hora actual: 17:30. Próximo bus: 19:20. No pasa nada, respiro, respiro y con energía me vuelvo al metro (vuelvo a pagar con la T6, eso duele momentáneamente). En 5 paradas me planto en plaza España, allí algún tren sin duda querrá llevarme a esa mierda de... ese pueblo bucólico que es Igualada. Hora actual: 17:55. Próximo tren: 18:39.

Hago un cálculo mental basado en horrorosas experiencias pasadas a bordo de ese tren y me doy cuenta: no voy a llegar para votar. Maldigo, y me he estado reprimiendo toda la tarde. Maldigo la mierda de comunicaciones con las comarcas desde la capital, el tiempo y dinero que empleo en desplazamientos todas las semanas, maldigo lo poco previsora que he sido no habiendo consultado los horarios antes, los discursos aleccionadores que he dado en las últimas semanas sobre el deber de ir a votar, qué irónico. Y sobretodo maldigo lo mucho que me afectan chorradas como esta. Porque noto la rabia y la fustración llenando mi ser, y sé que voy a tener que controlarlas en un viaje aqueroso de dos horas para recorrer 60 km en el que la única alternativa a ralladas mentales y estados de extrema consciencia emocional és la lectura... de American Psycho.

Me ahorro la agónica descripción de cómo el cercanías se arrastra una parada tras otra dirección Manresa (sí, resulta que no es directo y a Martorell Enllaç toca bajar y esperar otro convoy). Solo diré que mis temores eran ciertos y que a eso de St. Esteve Ses Rovires un tramo especialmente cruento de una de las torturas del Sr. Bateman hace que cierre el libro de golpe, de repente este me quema en las manos y siento la imperiosa necesidad de alejarlo lo más lejos de mí que pueda. Dicho y hecho: al bajar del tren enfilo directamente hacia la biblioteca y como una zombie lo echo en el depósito de devoluciones un segundo antes de que me acuerde de que no pertenece a esa biblioteca. Vuelvo a maldecir mi inutilidad, y recorro el resto de calles hasta mi casa asustada de cómo se va a torcer la siguiente acción de la tarde. ¿Hacer la cena? ¿Lavar los platos? Tengo pocos y no quiero romperlos. Así que me siento en la cama, las piernas cruzadas, los ojos cerrados, y dejo que mis problemas se los lleve la brisa que entra desde la ventana abierta.

Coses que he après aquesta setmana

2011-04-02T03:00:00.000-07:00

1) Tenyir amb productes naturals: el Raül arriba el dijous a classe de Tècniques i materials amb un càmping gas, una cassola de ceràmica i una bossa plena d'escorça de pi. Encén el fogó, fica aigua a bullir a dins del recipient, i es posa a esclafar l'escorça a cops de massa. Després la tira a dins de l'aigua i ho deixa una estona, mentre tots ens ho mirem encuriosits. Què pretén...? Després ens parla dels tanins, sí, aquella substància també present al vi, i que vista la relació deu ser el que li dóna color, ja que resulta que tot això era per tenyir el drap de cotó que acaba posant a dins de la cassola. El va deixar uns 10 minuts aproximadament (suposo que a més minuts, més tenyit) i després el va esbandir sota la pica, i, senyores i senyors, havia quedat tenyit d'un color cru mig vermellós i fent unes aigües molt boniques i rústiques. Un color semblant al de les pells adobades però sense acabar, que prenen el color del producte amb el que s'han adobat si és vegetal. Això obre un munt de possibilitats a l'hora de combinar pells i folres, sobretot si resulta que es pot aplicar aquest procés a una pell ja adobada per tenyir-la de nou.

2) Posar el punt mort de la moto quan aquest costa de trobar, o el que és el mateix, posar el punt mort "com a ell [el meu profe de moto] li agrada": és una cosa tan senzilla com accelerar i mantenir a 3000 revolucions, i clac!

3) Què és l'astracan: al magatzem hi ha unes misterioses pells peludes que fan un arrissat molt petit. No són gaire agradables al tacte al meu veure (o millor dit, tocar), però la Carola va dir que eren apreciades per fer bosses de luxe, de fet, va ser l'única que va saber identificar la pell quan el Salva, la profe i jo l'estàvem inspeccionant. I la pregunta que seguia va ser: i què coi és un astracan? Doncs resulta que segons larousse.fr és la pell dels anyells (sí, sí, ovelletes petitetes i mones just abans de ser escorxades) d'una raça ovina de la zona de Karakol, al Kirguikistan (una última curiositat, la raça Karakol en català ha estat adaptada com a "caracul", una mica desafortunat pel meu gust...).

Jo al taller

2011-03-17T14:08:00.000-07:00

El Salva m'ha sorprès treballant al taller de l'escola d'art d'Igualada on aquest any faig un grau d'artesania en cuir.

Palabras, palabras

2010-08-19T01:38:00.001-07:00

Con Jose nos gusta paladear palabras. Él me las enseña y me mira de reojo cada vez que las utiliza, para ver si me doy cuenta. Yo me río y de vez en cuanto le hablo de "màrfegues" para ver si se acuerda de las pequeñas gotas de catalán que le voy enseñando:

Zurrapa: roña (coloq)

Condumio: comida (coloq)

Cul inquiet

2010-08-18T16:19:00.000-07:00

M'ho he passat tan bé aquests últims dies, he fet tantes coses i conegut/retrobat tanta gent que necessitava apuntar-ho en algun lloc per poder-ho recordar amb detall més endavant:

El dijous per fi vaig poder quedar amb el Miguel i amb el Lucas! Quina ilusió, després de setmanes d'intentar-ho. L'Estela també hi era, va ser un feliç retrobament, i cadascú, pel que van explicar, segueix més o menys igual, uns estressats, uns altres a París i de jornades en jornades... Ens vam emocionar parlant dels amics comuns i d'on paren, i vam acabar acordant que a l'octubre estaria bé fer una escapada a Finlàndia, si la Leti ens fa un raconet un seu nou pis.

El divendres la Rocío em va venir a veure! Vam recordar l'última vegada que ens vam creuar per Europa, i, quina passada, va ser fa dos anys, quan m'acabava de mudar a França i encara estava a l'hotel. Aquesta vegada ha vingut des de Portugal fent autoestop, i ara se'n torna a Berlín.

Amb ella he conegut els seus companys autoestopistes, i l'experiència en si, tal com l'explica ella, sona molt bé, molt maca i plena i diferent. Algun dia ho provaré si ella m'acompanya.

Com a experiències gastronòmiques a destacar, el Manolo al final em va passar unes quantes cloïsses que li havien sobrat, i vaig preparar un plat típic portugués. Les cloïsses eren massa petites i la mitat no es van obrir, però el suc... deliciós! Haig de provar-lo amb spaguetti. També vam fer humus, ahir, és molt fàcil! I que més... bé, sí, ja vaig provar per fi el famós vi dolç malagueny (evidentment, al Pimpi) i també el Cartojal, un vinet suau i barat que es veu que només es veu durant la Feria, en forma de rebujito. Ah, i ja conec un nou cubata a afegir a la llista de Sapphire Tonica, Ponche amb lima i Legendario amb cocacola de vainilla... El pacharán con limón! Això sí, el que més trobaré a faltar es l'Alhambra reserva.

I sí, com heu llegit, Màlaga està de Feria. El divendres era el primer dia però no vam arribar a temps als focs, però tampoc passa res: vam poder agafar taula al Pimpi abans que la marabunta de gent inundés els carrers del centre. El Víctor no hi era però els amics de la Rocío s'hi van afegir i el Manolo també, i la nit va acabar sent de les més divertides en molt de temps. I per fi vaig sortir de bars a Màlaga!

Que quins he descobert? Doncs tampoc tants, però sí que puc dir que tan a l'Eli, que em va passar per Màlaga el dissabte, com a mi ens va encantar el Paranoid, darrere de la catedral. Allí ens vam posar el dia de les nostres coses, la tarda va passar volant. I ahir, que vam tornar a sortir amb l'Elena i el Jose, vaig descobrir l'Indiana!! Garito amb música dels 80, quin fart de riure, el Jose de la meva manera de ballar i jo de com de pet anava, mentres el Víctor alucinava que no conegués la mitat de les cançons de rock espanyol. que ja em gravarà un CD, diu...

I finalment. Contra tot pronòstic, de veritat que no m'esperava una trucada del Jose el dissabte a la nit. La vaig veure massa tard (ja farem el nostre mini joc de rol en una altra ocasió...), però el diumenge em va tornar a trucar i ja per fi vam anar a menjar junts. Coses amb all, malauradament; va passar-se la resta de la tarda mig intoxicat, però almenys aquesta vegada sí que m'ha deixat que el cuidi ;) Ell, a canvi, va compartir amb mi el primer capítol de Sons of Anarchy, a veure si no triguem molt a veure el segon junts...

Opinions?

2010-08-09T12:45:00.001-07:00

Depilación completa

2010-07-26T12:38:00.000-07:00

Sí, señores. Anna ha dejado atrás años de peluda rebeldía contra no se sabe bien qué y con la colaboración de Elena y los productos del Mercadona ha renacido dolorida pero orgullosa (lo único que echa de menos son sus dedos de los pies peluditos a lo hobbit, ains, hasta ahí llegó la siega).

¿Valoración? Puesss mola la sensación de después de depilarse con cera, pero solo la de segundos después, justo antes de que la piel coja ese tono rojizo quejumbroso. A ver si para mañana puedo dejar de ser la mujer espantapájaros. Bromas aparte, la verdad es que no duele tanto como dicen, y si realmente me hace olvidar de la depilación durante tres semanitas, creo que vale la pena.

¡¡Lo siento, Julia Roberts!!

El sopar d'avui

2010-07-21T13:18:00.001-07:00

Ho postejo perquè sí, perquè feia temps que una cosa tan senzilla no em sentava tan bé:

Morcilla de Burgos, formatge manxèc, pa torrat, vi del Priorat Mas de l'alba (és la tercera setmana que porta obert i crec que ha millorat, en tot cas ja m'estan entrant tots els calors) i unes tallades de meló de postres.

Acompanyament?

Sèrie "Malviviendo" a youtube, pilot.

Bon profit!

No es un pájaro, no es un avión, es... ¡trujamán!

2010-07-21T12:17:00.001-07:00

Per tirar endavant el projecte de ser tester autònom necessito un web, i per tirar endavant lo de la web, necessito un domini. Un nom.

Quan vaig pensar l'enfocament de tot plegat, volia que fos com la web d'un superheroi... un superheroi dels clàssics, amb capa i malles, denunciant a tort i a dret a través del ciberespai links trencats i monumentals faltes d'ortografia.

Així que necessitava un nom amb ganxo però que transmetés cultura i gamberrisme per igual (el sentit de l'humor que no falti!). Avui navegant per la RAE n'he trobat un:

Trujamán: el que por experiencia que tiene de una cosa advierte el modo de ejecutarla, especialmente en las compras, ventas o cambios.

No digueu que no es graciós! I no us queixeu, que podria agafar mots similars com dragomán o el meravellos truchimán.

Bueno, així doncs, què en penseu? www.trujamán.com, servei de testeig. Mare meva, quants neologismes... I encara una altra pregunta, trujamán té traducció al català?

Gibralfaro, el gorrilla y la final

2010-07-11T14:54:00.000-07:00

Vaya tarde más intensa! Todo ha empezado con mi insistencia de ir a visitar el castillo de Gibralfaro tempranito por la tarde, a eso de las 16:30, cuando el sol andaluz cae que da gusto (no es mi culpa que a las 7 tuviésemos que estar en el bar, oigan). Y nada, cogemos el coche y montaña arriba se ha dicho, ay que ver estos turistas el coñazo que dan.

Gibralfaro es un castillo árabe situado en la montaña que se levanta en el centro de Málaga. Rodeado de eucaliptos y pinos, es una fortaleza imponente, con sus murallas llenas de almenas desde las cuales había una vista preciosa de la ciudad. Especialmente de la plaza de toros de abajo adonde estaban instalando una pantalla gigante; desde allí se oía el ruído de las famosas vuvuzelas. Nos hemos recorrido el perímetro heróicamente, mientras comentábamos que será el sitio ideal en el que resguardarse cuando empieze la invasión zombi.

Luego, mientras los chicos ponían cara de "¿podemos ir ya a tomar cervezas?", nos hemos trasladado a la otra parte del conjunto monumental malagueño: la Alcazaba. Antes, pero, tengo que decir que he conocido el segundo ejemplar de fauna local pintoresca: si el jueves era el vendedor de almendras de calle Larios, hoy ha sido el gorrilla. Resulta que es un tipo que, cuando tu vas a aparcar con el coche, te señala el hueco desde lo lejos, y te ayuda a aparcar, a la espera de que luego le des unos eurillos. Eso solo podía existir en el sur...

A lo que iba. La Alcazaba, la verdad es que es un sitio muy chulo. Ha comentado Elena que ella no lo recordaba con tanta vegetación, señal de que lo han arreglado un poco para que el turista no muera asado a los tres pasos. No es tan militar como el castillo, es más un palacio amurallado, con sus jardines y sus patios interiores, todo muy árabe. Si pasáis por Málaga, os lo recomiendo; ¡aprovechad que el domingo es gratis!

La segunda parte de la tarde tocaba, como no, pasarla en el bar del barrio viendo la final del mundial de fútbol. ¡Menudo baño de nacionalismo español! Jose hasta ha insitido para que me pintase la cara con los colores, a él esto de crear polémica le encanta, y tenerme al lado viendo jugar a Ejpaña era una tentación, lo reconozco. La verdad es que el partido ha sido muy emocionante; había agresividad y sufrimiento tanto dentro como fuera del campo, si España llega a perder yo creo que algo se hunde. Ha de ser curioso poner tanto sentimiento en ver jugar a unos tipos por la tele... la gente se lo siente muy suyo. Y la alegría al marcar el gol... Yo no sé en vuestras ciudades, aquí en Málaga las calles estaban llenas de gente ondeando banderas y de coches pitando. Hemos ido hasta el centro para ver el ambiente y nos hemos quedado atascados en una de las rotondas; la calzada inundada. Y tenía pinta de ir a durar toda la noche... Yo la verdad es que me alegraría si me llamasen para avisar que mañana entramos un par de horitas más tarde a currar.

La invasión ha comenzado...

2010-07-04T01:01:00.000-07:00

Tasses i dits

2010-07-03T10:22:00.000-07:00

Estava rumiant estirada al llit, buscant una idea per a un curt, quan m'han ofert veure "alguna cosa de Hitchcock". Sí, per què no. Hitchcock, que malgrat el que pugui pensar la gent ara, per això de ser "un clàssic" i tal, feia cine comercial, allò que el públic volia (compte, això no vol dir que en fos un esclau), sempre és una bona font d'idees, especialment sobre com presentar situacions amb senzillesa, però sense sacrificar els dobles sentits i la profunditat. La senzillesa ve de que ho presenta amb imatges visuals, amb frases deixades caure.

Hem vist "The trouble with Harry". Jo no la coneixia, però per fi he entès perquè sempre se la descriu com una peli en la que Hitchcock desafia tot el que feia, tot pel que el públic el coneixia, al fer una pel·lícula on "no hi passa res". Ma mare fins i tot ha expressat el comentari en veu alta, però se li perdona perquè era la primera part de la pel·lícula (encara a la clariana inicial) i s'estava adormint al sofà. La peli està molt bé, no en faré una crítica perquè no era aquesta la intenció, només us dic que la vegeu si en teniu l'oportunitat.

A l'acabar de veure-la, ens hem adonat que no haviem trobat el "cameo" del director, així que, frikis a la nostra manera, ens hem posat a reveure escenes. I aquí és quan entra allò que m'ha cridat l'atenció: una conversa de lo més sexual de la pudorosa Mrs. Gravely amb el protagonista masculí! I tot mentres discutien sobre comprar una tassa, la cosa anava més o menys així...

- Mr. Marlowe, pot posar el dit aquí dins un moment? (li ensenya la nansa d'una tassa).
- Oh i tant. (agafa la tassa amb un dit). Però per què?
- Oh, és que vull saber si és del tamany apropiat.
- Eh?
- Sí, és que veurà... volia comprar una tassa adequada per un dit gros com el seu... (la senyora li agafa el dit delicadament) un dit d'home.

Resulta que la bona dona té una cita! I quina deliciosa manera de recordar-nos-ho, agafant-li... l'extremitat al membre de sexe masculí més ben plantat dels voltants. Potser és que el preferiria enlloc del vell capità... I més quan aquest anava fent comentaris sobre com de content estava de poder traspassar per fi el portal de la senyora Gravely. Serà indecent...

Aquesta és l'anècdota. M'intriga que la primera vegada no ens hi haguem fixat, ni els meus pares ni jo. M'ha recordat els anys d'universitat, mirant amb cara de flipats com els profes extreien capes i més capes de quasi-pornografia del primer fotograma que se'ls creuava. Jo que me n'enreia... I bé, no m'ha ajudat amb la idea, però m'han entrat ganes de fer-ho bé, de gravar alguna cosa que funcioni, alguna cosa tan rodona... com una simple conversa sobre tasses i dits.

Una tarde de verano

2010-06-25T15:54:00.001-07:00

¡He pasado una tarde como pocas recuerdo en Barcelona! Todo ha sido acabar los tests y llamar Raül, que si íbamos a tomar algo. ¡Pues claro! A mí me apetecía una cerveza, así que hemos ido hasta un local que han abierto a Rambla con calle Taulat, se llama La Abadía y tienen cerveza de importación: Raül ha pedido una Kriek de frambuesa y yo, una Affligem tostada que me ha traído recuerdos de tardes en París. Y allí, relajados en un reservado, hemos practicado esa sana actividad humana que consiste en rajar del prójimo, todo porque su hermano se había encontrado con una ex amiga (atención a lo de ex) en el gimnasio, y, hay que ver lo que hace la hipocresía, se han puesto a charlar amigablemente. Y claro, Raül que echaba humo de indignación. Claro, luego su hermano y la novia se han unido a la feliz reunión (¡¡¡dios mío, Andrés en un bar!!!) y esta hábilmente ha preguntado si por casualidad Raül no había estado prendado de la moza... Y yo partiéndome de risa, hacía tiempo que no me lo pasaba tan bien. Así, entre cervezas de 8 grados y goles de "la roja", hemos pasado el rato. Luego como he podido he llegado a casa, y me he encontrado con que a mis padres les apetecía ir a comer fuera, a una pizzería nueva que han abierto en el barrio, concretamente. Mi cara de sorpresa no podía ser más exagerada. Y sí sí, al restaurante se ha dicho; me he visto saboreando una pizza auténtica italiana (el dueño es conocido de la parroquia donde trabaja mi madre, y es de nacionalidad italiana y cocinero de profesión, mamma mia) mientras convencía a mi madre de que un trabajo veraniego en Málaga era lo mejor que me podía pasar ahora mismo. Ya luego, al volver, me he separado con mi hermano para ir al club Monopol a echar unos futbolines. Lástima que estaba cerrado, pero bueno, el ratito de estar a solas con él mientras volvíamos al hogar me ha servido para charlar de nuestras cosas: sin entrar en intimidades, es una relación muy próxima basada en tonterías y recuerdos de infancia; no exagero si digo que es la persona a quien más quiero en este mundo. Ya en casa, la velada la ha rematado una llamada de Lucas, y las novedades que me ha contado de la gente de París. ¡Cómo los echo de menos! Pero están bien, y eso me alegra. Así, con este sentimiento de bienestar, me he ido a dormir, y en sueños te he escrito un email. Porque sí, porque me apetecía compartir las sencillas experiencias de una tarde de verano contigo.

De cómo Gráinne obtuvo su apellido

2010-05-31T12:58:00.000-07:00

Registrando viejas carpetas encontré este escrito, la prueba para entrar en una partida de rol narrativo, que escribí hace ya unos años. Me ha hecho gracia y he decidido compartirla. ¡Disfrutadla!

Hace escasos días, la señora a la que servías como traductora, te entregó algo nerviosa una carta. Ésta se encontraba escrita en Clásico y quería que se la leyeras en Reikpield, el Idioma Imperial. Al parecer, se trataba de una perfumada carta a la que la invitaban a una fiesta en la casa de los Von Hüsel, una familia burguesa bastante conocida en Nuln. Viste como los colores de tu señora brotaban en sus pómulos y te indicó que redactaras, también en clásico una respuesta afirmativa de su asistencia y así lo hiciste.

Tu curiosidad no era poca, así que decidiste también asistir a la fiesta de los Von Hüsel y tras el misterio de la máscara… ¿Quién te iba a reconocer?

Te colaste cautelosa en el jardín de los Von Hüsel intentando evitar la entrada principal y buscando una puerta de servicio. Ahí estaba, la puerta que daba a la cocina. Tuviste mucha suerte puesto que estaba completamente vacía pero la cena ya estaba prácticamente lista, las diferentes fragancias de los diferentes manjares impregnaban tus fosas nasales arrastrándote hasta el interior. Sin más ya estabas dentro. Rápidamente te pusiste la mascara y si alguien te preguntaba, el simple pretexto de “…lo lamento, me había perdido” sería suficiente. Recorriste la cocina hasta llegar a la puerta, donde esperabas tras ella o el comedor o la sala de fiestas, abriste la puerta.

Tu corazón se detuvo al ver lo que aguardaba tras el umbral. Realmente era “una fiesta de mascaras” porque eso era lo único que llevaban todos los invitados, mascaras. Sorprendida te dispusiste a cerrar la puerta pero, aguardaste un instante… y volviste a mirar. La naturalidad con la que se movía esa gente era sorprendente, empezabas a dejarte embadurnar por la erótica de la situación… ¿Qué debías hacer?

Nunca llegó a cerrar la puerta; años más tarde lamentaría amargamente (a veces) esa indecisión.

Por la ranura se veía una sala de baile inmensa, de alto techo, era tal su largada que desde su posición no alcanzaba a ver la otra pared. En parte eso se debía a la penumbra en la que esta se encontraba. Solo las lámparas de la parte central estaban encendidas; suntuosas arañas de intricados diseños, parecían flotar indolentemente a diferentes distancias de los invitados, y filtraban una cálida luz rojiza a través de sus lágrimas de cristal. En el espacio de luz que formaban, hombres y mujeres vestidos solamente con sus máscaras se movían como en un sueño, lentos su andar y sus gestos, como con un esnobismo llevado al extremo. O esa es la sensación que daba a la distancia; una frontera invisible de incienso y otros aromas ardiendo filtraba también los sonidos, que parecían escuchados a través de terciopelo.

Enseguida la curiosidad venció al niño que teme ser encontrado con las manos en la masa. Sus dedos se dirigieron al escote y empezaron a desabrochar los corchetes del ajustado corsé.

No debe sorprendernos su acción. Ella nunca había sido muy puritana, que dijésemos. Muchas veces el barbero cirujano con el que vivía la había pillado espiando sus frecuentes encuentros “amorosos”, observando clínicamente todo el proceso con sus ojos grandes e inertes. Él entonces dejándolo todo a medias la perseguía lanzando imprecaciones y gritando que un día de estos a ver si se topaba con su madre. Pero ella no se inmutaba. Esquivaba a su perseguidor y le respondía con un repertorio de gritos y gemidos que hubiesen hecho enrojecer a la mejor de las putas.

Dejó escapar un suspiro de alivio cuando ese refinado instrumento de tortura le liberó el torso y sus pechos volvieron a una posición mucho más natural, apuntando firmemente hacia fuera. Siguió con los nudos de la falda.

Nunca reflexionó sobre la suerte que había tenido de que a su tutor no le fuesen según qué perversiones, como les pasaba a muchos de los niños que eran sacados del centro de acogida del templo local. Y tampoco agradeció lo suficiente que el oficio de Herr Kommel requiriese viajar por buena parte del imperio y le diese acceso a una educación mucho mejor que la de otros (Herr Kommel no sabía Clásico, pero tuvo el buen sentido de guardar los libros sobre botánica y anatomía como falcas para la carreta). Claro que costaba mostrar agradecimiento por algo cuando uno miraba el muñón al que todo se debía. La verdad es que no había quedado tan mal. 20 años después la cicatriz ni se notaba; el hombro acababa en un suave bulto en donde hay la articulación, parecía una niña que simplemente hubiese nacido sin brazo. Sí, sin duda Herr Kommel hizo un buen trabajo, después de cortarle la extremidad por accidente cuando esta sobresalía por debajo de unas tablas palpando en busca de comida; declaró luego ante el juez que el alcohol le hizo confundirla con una cola de rata más gorda de lo habitual.

Y ahora ya no era una niñita sucia y delgada que con aún restos de sangre coagulada en el costado era asignada sin miramientos al viejo barbero cirujano como quien vende un saco de patatas. Seguía yendo desnuda, pero su cuerpo era el de una mujer joven, de apetecibles curvas y piel tersa, tornada en ese instante en carne de gallina por el repentino cambio de temperatura. Con habilidad se envolvió el chal de manera que colgase más por un lado que por el otro, ocultando el pecho izquierdo y la ausencia del miembro. Pues había observado que los invitados no iban completamente desnudos, que no habría tenido atractivo alguno. Todos ellos llevaban algún complemento que otro, desde las más atrevidas con solo largos collares de perlas hasta prendas semitransparentes o hábilmente recortadas. Sin más dilación cruzó el umbral y disimuladamente se fue acercando hasta confundirse con el grupo.

“¡Jajajaja!”. Soltó una fina carcajada a alguna ocurrencia de clase alta que alguien había soltado, y los del círculo la acogieron con aprobación. Nunca antes había asistido a un acto social de tanto nivel, pero había coordinado algunos para su señora, y sabía las reglas no escritas que los regían. Sobretodo, no llamar la atención… Una señora con guantes de seda y sujetando un abanico dio un grito de placer al probar uno de los “delicatessen de fresas con sorpresa”. Ella comentó que era admirable como de deliciosas sabían aun siendo de invernadero puesto que no era el tiempo todavía, y varios comensales más se agolparon – con clase – a la mesa para probarlos. Sonrió para sus adentros, empezaba a sentirse maravillosamente. “¿Un poco más de este exquisito D’Artois del 87, querida?”.

Poco a poco se fue desinhibiendo, y empezó a mirar con más descaro los cuerpos de sus interlocutores mientras asentía, “mm, ahá”, a insustanciales conversaciones sobre moda o la última creación del juglar local. Observó que todos los miembros masculinos iban empalmados sin esfuerzo, quizá ayudados por alguna sustancia en la comida. Fuese eso o no, el caso es que no tardó en sentir las palpitaciones llamando al placer en sus genitales, y, dándose cuenta de ello, empezó a sudar. No es que fuese la única. Al cabo de un rato reconoció por fin a su ama entre los asistentes. Estaba apartada intentando mantener la compostura al lado de un caballero que poseía una espada impresionante; su copa temblaba visiblemente al hablar.

Justo cuando la tensión se hizo insoportable, un hombre llamó la atención de los invitados dando golpes con el bastón en el suelo. No recordaba haberlo visto antes. Era alto y delgado de constitución, con unos… dedos excepcionalmente largos. Llevaba una máscara bellamente ornamentada con plumas de muchos colores, y se cubría el torso con un chaleco de seda negra. Llevaba también un pañuelo rojo del mismo material alrededor del cuello, y en su mano un bastón coronado con un rubí.

Cuando todos lo estuvieron mirando, hizo un gesto con las manos, y las cuatro puertas que daban al salón desde cada punto cardinal se abrieron de par en par para dejar pasar carros y más carros llenos de comida. La sala se llenó de los olores más diversos, y la sola presentación de los platos hacía salivar de anticipación. El anfitrión esperó en silencio a que los sirvientes se fueran otra vez, y sólo entonces obsequió a los presentes con una enorme sonrisa, mientras cogía de la mano a una bella muchacha que había cerca de él. La joven parecía encantada de ese honor, y lanzaba risitas nerviosas aquí y allá, pero dio un respingo cuando él la inclinó de repente y se dispuso a morderle el cuello. Pero no lo hizo. En lugar de eso la olió ruidosamente, y con su larguísima lengua fue recorriendo su cuerpo, lamiéndola lentamente, hasta llegar a los pechos, que se movían arriba y abajo con la agitada respiración de la chica. Esta entonces se abandonó con los ojos cerrados; él iba trepando por su pecho, círculo a círculo, los ojos de todos devorando cada curva, cada suspiro… Hasta que ¡chac!, dio un sonoro mordisco, la chica lanzó un grito ahogado, y todos se quedaron mirando hipnotizados como una gota de tono rojizo resbalaba por su piel desde su boca… que masticaba con satisfacción un trozo de carne que con habilidad de mago había furtado de la mesa más próxima con su mano libre. Se incorporó (dejando caer a la chica que aun en el suelo se retorcía de éxtasis), y con un dedo se limpió la gota de sus labios.

“No dejen de probar la perdiz en escabeche. Está deliciosa” – dijo.

Eso dio paso al desenfreno. Los invitados se abalanzaron sobre comida y partenaires por igual, tragando hasta que nada les cabía en la boca, regurgitando entonces para volver a tragar. Las mujeres aliñaban los bocados en sus propios jugos, y danzaban alrededor de los hombres, que parecían surtidores. Y ella que no veía nada, su vista se nubló con manchas rojas y negras, se le embotaron los sentidos, todo girando peligrosamente a su alrededor… Tenía que salir de allí como fuese… Volvió en sí de golpe cuando notó que alguien la agarraba del brazo. Giró la cabeza tratando de enfocar la vista, y descubrió un señor con quien antes había hablado, y que le había parecido entero y refinado, que arrodillado a su lado observaba con mirada de demente su pubis mientras engullía cantidades ingentes de arroz, llenándolo todo de granitos. Se intentó soltar, pero otra “señora” empezó a restregarse por su espalda y a lamerla, y como le molestaba el chal, quería quitárselo. Ella forcejeaba y les daba patadas, pero eso parecía excitarlos aún más, hasta que desgarraron la ropa de un tirón, y su deformidad quedó a la vista de todos.

La mujer dio un grito de sorpresa, que hizo atragantarse al hombre y que empezara a toser, llamando la atención. Pronto todos estuvieron mirándolos, y se hizo el silencio, solo roto por su ex ama, que se desmayó por allá el fondo; nadie le hizo caso. Porque el anfitrión se había abierto paso hasta donde estaba ella; prudentemente el hombre y la mujer se retiraron hacia la multitud.

“¿Cómo te llamas?” – Su voz sonaba peligrosamente melodiosa.

“Gráinne Chiotóg*, Herr”.

“Ya decía yo que tu cara no me sonaba.” – el hombre se estaba limpiando distraídamente unos regueros en su chaleco. Y la miró. Solo un instante. Pero una luz de entendimiento debió de pasar entre los dos, porque ella ni siquiera se asustó cuando él con violencia le retorció el brazo detrás de la espalda. “¡Tócame!”, le gritó. Y lo hizo. De alguna forma u otra, aunque los espectadores tan solo veían a dos figuras inmóviles que se miraban fijamente, el tiempo detenido. Más tarde el suceso se discutiría en todos los clubes y salones de té. Y es que el anfitrión no tenía precisamente fama de perdonar según qué descaros, y sin embargo al cabo de unos momentos empezó a respirar profundamente, hasta que deshizo el apretón y se separó unos pasos.

“Chiotóg es un malnombre que no te hace justicia. A partir de ahora te llamarás Fräulein Gráinne Chiotach*”.

*Ciotóg es zurdo en irlandés. Y ciotach es torpe, pero también malintencionado, funesto, el equivalente español de siniestro (que reúne los dos significados en una única forma).

Moltes coses

2010-05-31T02:52:00.000-07:00

Moltes coses, moltes coses han passat en aquests últims mesos. Deixo la parella per anar-me'n amb l'amor de la meva vida. Passo dos mesos meravellosos, els millors des que tinc memòria, fent de tot i més a tots els nivells. Deixo fins la feina i París per anar-me'n amb l'amor de la meva vida... I acabo sola a Barcelona. Que necessita estar sol. Bé, esperaré... sola? Ni de conya! A Barcelona hi he recuperat un munt d'amics, alguns molt antics, d'altres els vaig conèixer abans d'ahir però alguna cosa em diu que els tornaré a veure. Perquè s'acosta l'estiu, i jo, bé, ja em coneixeu, bullo d'activitat. El cap em roda de tantes coses que haig de mirar de fer.

Així que com que m'agraden molt les llistes, n'he fet una amb els meus projectes actuals. A veure què us sembla:

- Anar a Barcelona Activa a informar-me de les subvencions que et donen si vols muntar un negoci (creperia ambulant...?).
- Anar a l'INEM a preguntar pels cursos gratuïts.
- Anar al Tradicionarius a veure quan fan les activitats d'estiu al Pirineu per no oblidar el violí.
- Veure algún concert de la nova gira d'Els Pets (qui s'apunta??).
- Anar a Còrdova per fer la prova del grau mig i aprofitar per visitar la zona (qui m'acompanya? és a finals de juliol).
- Acabar Lost, Samantha Who, Scrubs, Battlestar Galactica i Me llamo Earl. Per fer-ho amb tranquil·litat, millor treure'm el carnet d'antics alumnes de la UPF.
- Tenyir-me de blau el cabell.
- Aprendre d'una punyetera vegada a tocar la guitarra.
- Anar a les Ex Mundis, festival de rol i jocs de taula a Purchena, Almeria a finals de juliol.
- Fer reciclatge de conducció amb el meu germà.
- (Potser) Treure'm el carnet de moto o provar de conduir una 125 i comprar-me'n una.
- Buscar feina de barwoman.
- Desmuntar la Xutes (la meva bici vella) i tornar-la a muntar.
- Mirar de col·laborar a Biciclot arreglant bicis a canvi de que me n'ensenyin.
- Visitar gent: la Leti a Vitoria, els de París... organitzar potser un cap de setmana a Salamanca?
- Fer una web per ofertar-me com a correctora de textos.
- Col·laborar a Mosaico (http://mosaico.iblogger.org), actualment en proves, amb l'objectiu d'aconseguir entrades gratis pel festival de cine de Sitges.
- Invadir Facebook amb els Playmòbils.

Crec que no em deixo res...

Homes

2010-03-31T23:42:00.000-07:00

És un home, i els homes són diferents de les dones. Ell et besa i no significa res. Et besa de la mateixa manera que abans t'abraçava mentres vèieu una pel·lícula relaxats al sofà, i et besarà de nou a cada embestida com si li anés la vida, però no significa res. Més tard, despullada i exhausta, tens una revelació: ell no és per tu, no et mereix. Perquè tu li ho has donat tot, i ell, res.

Nit okupa improvitzada

2010-03-17T11:50:00.001-07:00

La veïna de la Marta ha abandonat el pis i ara aquest està buit i amb la porta oberta a vetllades okupes com la d'ahir, en la que el David, el Jose, la Marta i jo vam improvitzar un sopar a base de fondues i sangria asseguts al terra del petit apartament. La nit quasi se'n va en orris quan la Marta va treure de la funda el nou Final Fantasy i ens va extasiar a tots amb els gràfics impressionants, i també la sangria (recepta del Jose, en exclusiva a cuinatelssolters.blogspot.com!) va córrer perill quan vam descobrir horroritzats que no teniem gel. Afortunadament, el Subway de Versailles encara era obert i tenia un cambrer molt amable que, després d'explicar-li que venia de recórre'm tot Versailles en patins i que no, que no hi havia cap ferit sinó que només ens voliem emborratxar en condicions, em va donar una bosseta amb glaçons. Vam rematar la nit veient fragments de pelis de sèrie B de terror (l'episodi de la taca carnívora del llac de Creepshow 2 va fer les delícies del David) i assistint a la primera lliçó sobre "Com fer que et "banegin" d'un fòrum en 15 minuts", a càrrer de David Harris, PhD. I com es fa, això? Doncs molt fàcil:

1. Escull un fòrum amb un mínim de moviment. Nosaltres vam assaltar-ne un d'espanyol de Lost, perquè justament el dimecres hi ha capítol, estan a l'última temporada, etc.
2. Registra't i posteja un missatge simpàtic per exemple agraïnt a algú un vídeo, una aportació, etc. És convenient posar-hi un smiley.
3. Agafa un fil ben visitat, per exemple el de "Quin és el teu capítol de Lost preferit?" i contesta amb un missatge que contingui fotos de senyores despullades exageradament obeses i escenes de coprofagia.
4. Deixa-ho reposar uns minuts i... bingo:

"Girlfriend" (Avril Lavigne) en català

2010-02-24T14:36:00.000-08:00

Estàvem avorrits un dia amb el David quan ens vam adonar que a la cançó d'Avril Lavigne "Grilfriend" li faltaven les versions catalana i galega (podeu escoltar l'horr... estupenda versió espanyola a youtube). El nostre nacionalisme no ens pensava deixar que les coses seguissin com estaven, oh no! Així que dit i fet, ell es va posar a treballar en la traducció al galego i jo, jo us ofereixo la catalana, fully localized!

"Nòvia"

Ei! Ei! Sí! Tu!
Ta nòvia és una sosa
Ni de conya
Busca-te’n una nova
Ei! Ei! Sí! Tu!
Podria ser ta nòvia?

Ei! Ei! Sí! Tu!
He notat que t’agrado
Ni de conya
De secret no en té res
Ei! Ei! Sí! Tu!
Vull ser la teva nòvia!

Estàs com un tren
Impressionant
Et menjaria
Et tinc tot el dia al cap
Ets cocaïna
És que no saps el que puc fer per fer-te sentir bé?

No facis veure que crec que saps que sóc sexi
Ja veus
Sóc la reina del col·legi
Sé que tinc raó si dic que et poso d’allò més

Ella és tan “o sea”
Per què no fas la teva
Ja és hora que ens ho donem tot
Tothom no fa res més que parlar d’això!

Ei! Ei! Sí! Tu!
Ta nòvia és una sosa
Ni de conya
Busca-te’n una nova
Ei! Ei! Sí! Tu!
Podria ser ta nòvia?

Ei! Ei! Sí! Tu!
He notat que t’agrado
Ni de conya
De secret no en té res
Ei! Ei! Sí! Tu!
Vull ser la teva nòvia!

Quina cara, veig la cara que fas quan em mires
Fins i tot quan jo no hi sóc sé en qui estás pensant
No pots parar de parlar sobre mi ni un instant

Així que vine aquí, dis-me allò que em mola tant
Però primer fes que aquesta foti el camp
Que no et torni a sentir dir el seu nom cap més instant

Ella és tan “o sea”
Per què no fas la teva
Ja és hora que ens ho donem tot
Tothom no fa res més que parlar d’això!

Ei! Ei! Sí! Tu!
Ta nòvia és una sosa
Ni de conya
Busca-te’n una nova
Ei! Ei! Sí! Tu!
Podria ser ta nòvia?

Ei! Ei! Sí! Tu!
He notat que t’agrado
Ni de conya
De secret no en té res
Ei! Ei! Sí! Tu!
Vull ser la teva nòvia!

Dona’m un segon i et tindré a la butxaca
Perquè sí, perquè sóc la més guapa
No hi ha més
Fica’t-ho dins de la tapa
És tan bleda
En què collons pensaves?!

I ara què? Doncs ara, a practicar els acords que demà tinc sessió de gravació a la plaça del mercat de Versailles per parodiar el videoclip. La fama ens espera!!

Canvis... de pentinat!

2010-02-17T13:21:00.000-08:00

Perquè sí, perquè el món havia de ser conscient dels canvis a la meva vida, m'he tallat els cabells! Unes quantes proves gràfiques...

El 8è millor treball del món

2009-11-05T08:39:00.000-08:00

Seguint la sèrie de "Moments hilarants a l'oficina", us passo un screenshot del link que aquest matí ha enviat la Marta, tester del WoW com una servidora, a tot el departament... LOL en majúscules.

Camarero

2009-10-13T08:07:00.000-07:00

Grisly textures...

2009-08-27T05:20:00.000-07:00

You thought they were cute?

You thought having them as pets and chatty orphans was a good idea??

Check what happened to this little fella's last Exalted friend!!!

La noche del chichi

2009-07-09T05:42:00.000-07:00

"Hola hola y bienvenidos a la preparatoria de La noche del chichi!

Ya llevábamos tiempo queriendo hacer este memorable acontecimiento, y bueno, como se ha mudado Jero (vecino papadopoooouuuuulooooooooos…………!), hay gente nueva a la que dar la bienvenida y básicamente que con el veranico (juasjuas) la gente se estaba desperdigando física y mentalmente demasiado, desde Porchefontaine City hemo decidido ponerle remedio… comiendo chichis! Y tortillas de todomenospatatas by Jero, ofc.

Para que no os asustéis, un chichi son dos cosas según la RAE:

1. f. (de or. expre.; jap.) Novia guarrona de Goku.

2. m. gastr. Mejillón empanado, normalmente servido en tapas. También se conoce como “tigre”.

Así que ya sabéis, noche de tapas hoy en los Mil demonios! :D"

Este es el email que envié a media tarde, a partir de entonces poco trabajo hicimos porque el spam de emails organizando el evento fue bastante importante.

Al final, acabamos siendo 13 personas, que después de 2 horas de cocinar, pudieron disfrutar de una cena completísma de tapas caseras caserísimas: choricillos a la sidra, sepia con allioli (y no se me cortó!!), revuelto de setas, carne picada y cebolla confitada para acompañar, y, como no... los chichis! Quedaron muy muy ricos, próximamente en cuinatelssolters.blogspot.com encontraréis la receta ;)

Y siento que no haya fotos, pero es que... estábamos muy ocupados devorandolo todo y sintiéndonos un poco más cerca de casa.

Un mes de juny mogudet

2009-06-27T14:38:00.000-07:00

Aquest mes de juny ha estat d'allò més mogut. No només pel volum de feina i d'activitats que m'omplien la setmana, sinó també pels canvis que s'han anunciat, com el trasllat de mitja plantilla de Customer Suport a l'oficina de Cork. Això vol dir que des de mitjans de juliol molts del amics d'aquí ja no hi seran, les festes, els breaks de les 16h, res serà igual. Ens sentirem dividits, quin remei, però ens hem d'alegrar pels que han decidit que mudar-se a Cork serà una millora en el seu pla laboral i personal. Us trobarem a faltar!

Però la vida sigue, que diuen, s'acaben les clases de dansa però començo a fer rus amb uns quants de la feina, i el mòdul de doblatge arriba a la seva fi per donar pas al de subtitulació, que es presenta d'allò més interessant. Per casa, torno a estar tranquil·la i amb tot en ordre després que fa dues setmanes em robessin la cartera al mercat, just dos dies abans de marxar de viatge. Com vaig maleir el fill de puta responsable! Total per 20€ de res que duia (les targetes les vaig anular al moment), em fa fotre els dos dies següents, en els que vaig haver de demanar festa a la feina per poder anar a comissaria, al banc, a perdre el matí al consulat... Això sí, la pressa i posar cara de turista estressada sense papers a la funcionària de torn em van guanyar un passaport d'emergència i vaig poder anar de viatge! \o/

I on vam anar? A Finlàndia! La versió oficial és que anàvem a un festival de metal rock d'aquells en els que duus la tenda, la barbacoa i molt d'alcohol i et passes tres dies borratxo al bosc veient com uns quants vestits de negre i amb cabells llargs es desganyiten en un escenari i uns quants més amb pintes similars els animen des del mosh pit (http://www.urbandictionary.com/define.php?term=mosh+pit). Però va ser això i molt més. El paratge era inigualable: la riba d'un llac finlandès a 6 hores de la capital, això és força força al nord. Es deia Nummijärvi, i el festival era el Nummirock, un festival petitet (unes 2000 persones) amb un cartell modest amb el bo i millor (suposo) del metal finlandès, la veritat és que no hi entenc gaire, jo. Personalment, molts dels grups els vaig trobar insufribles, però també hi va haver alguna que altra sorpresa, com Entwine. I el que realment feia goig era veure a l'Ane, una amiga de la Leti que viu allí des de fa tres anys i es dedica, com a hobby, a fer fotos dels grups, parlar sobre el tema, les experiències i anècdotes, sobre com coneix a tal d'aquell grup, i a tal altre, i ens recomanava, al Rubén i a mi, tal o qual grup... Va ser una guia estupenda!

I bueno, la gent també molt maca, de seguida va córrer la veu que hi havia uns bojos que havien vingut des de França, i tots els finlandesos vinga interessar-se per nosaltres, que si d'on érem, que si com es diu "Macho man" en castellà, que si estic boja de tenyir-me el cabell quant el tinc marró natural! (això allà és considerat, evidentment d'allò més exòtic). També vam conèixer un ferrer i els seus dos aprenents, anaven els tres vestits amb robes medievals i cota de malla i tenien una parada al recinte del festival on venien joies i complements de ferro i bronce; jo els vaig comprar un bracelet després que me l'ajustessin a mida a la forja. Més tard, vaig fer de celestina entre el ferrer més jove i la Leti, i ara tinc les seves direccions de facebook XD.

Els veïns de tenda i el Mikha-Miguelito en procés de suomitzar-se.

A Finlàndia el metal el duen a la sang.

Em vaig banyar al Nummijärvi! No vegis quina rasca!

El Rubén va ser el meu company de passejades en bici.

Qualsevol nit por sortir el sol...

2009-06-25T15:39:00.001-07:00

...pero n'hi ha una en què només cal estar al lloc i moment exacte per gaudir del sol de mitjanit.

Nummijärvi (llac Nummi), Finlàndia, solstici d'estiu, 00:00h.

Soon TM

2009-04-28T03:03:00.000-07:00

Una conversación de msn en el trabajo...

A la platja a Irlanda!

2009-04-18T15:57:00.000-07:00

Mirant les fotos del viatge a Irlanda, m'he adonat que hi havia algo que no quadrava: només tinc fotos de platges! (i alguna que altra ovelleta, per descomptat). Com es nota qui duia el "volant" pel mànec...

Platja de Bray.

Gina i poma.

Conamara.

Explicació: m'estava posant la mà freda a la panxa ¬¬

El Víctor que em dóna un toque...

2009-03-12T05:36:00.000-07:00

Ostres, tens raó. Molt, molt malament, que he deixat el pobre bloc abandonat. I per què? Per vàries coses, deixa'm que t'expliqui...

Sempre em passa igual, quan porto ja uns mesos vivint a un lloc, allò que abans era novetat passa lentament a ser rutina, i les anècdotes de la feina o les sortides amb els companys ja no em semblen que puguin interessar-vos; a vegades m'oblido que treballo en un lloc que la resta del món considera molt friki... :P

Com bé dius, nop, no puc explicar res relacionat amb la feina, aquí el grau de confidencialitat a vegades ratlla la paranoia. Però no et preocupis, que estàs al top 5 d'amics frikisdelosuyo i així que pugui tindràs notícies fresques, oh sí. Pel demés, després d'uns mesos de calma post WotLK ara tornem a tenir força feina, potser haurem de tornar a fer hores extres i tot.

Per París, tot molt bé, intento anar-hi tan sovint com puc, sortir, que em toqui l'aire, fer coses saludables, i, sobretot, no deixar-me convèncer tan facilment per anar al Kilt XD (el Kilt, mes amis, es un pub molt, molt, però que molt cutre situat prop del castell de Versailles i a on acabem vàrios cops per setmana amb els companys de feina: Faxe d'1 litre a 7€ i crepe de morcilla i compota de poma, què més es pot demanar?).

A part d'això, Blizzard ja s'encarrega de mimar-nos tan com pot, per exemple la setmana que ve tenim sessió privada de Watchmen a un cine proper, i l'1 de maig, BBQ de l'empresa, encara que molt probablement aquell dia baixi a bcn! Ja us informaré. Què més què més... ah sí! Per fi he començat les clases de francès amb el profe de l'empresa, de moment n'he tingut una i estic força contenta, perquè vam estar parlant tota l'estona en francès, serà que alguna cosa entenc oi? També he començat aquest gener un postgrau de Traducció audiovsual online, el de la UB concretament, està interessant, ja tinc ganes de que comenci el nou mòdul de doblatge ara després de Setmana Santa.

I res, vaig tancant això que tinc meeting, sigh... I després, cap a caseta... Avui és Laundry Day!

Vistes de París

2008-11-24T15:40:00.000-08:00

L'albert.

Les Champs-Elysées.

Metro de Montmartre.

Regardez-toi!

Place de l'Étoile.

¡Bienvenidos a Rasganorte!

2008-11-12T13:39:00.000-08:00

Borratxa de cava i ensaïmada, celebro amb la resta de companys que avui, 12 de novembre a les deu de la nit, s'ha inaugurat la segona expansió de World of Warcraft: Wrath of the Lich King. És festa grossa a Blizzard!

For the Horde!!!

22:01 a Ventormenta...

Dibujando a las 2 de la mañana

2008-10-24T13:43:00.000-07:00

Este es Diego. Y le quiero.

TFC!

2008-09-01T10:44:00.000-07:00

La recta final del TFC ha estat poc menys que èpica. Currant el divendres i el dissabte fins tard però encara calculant que amb les hores que quedaven hi arribavem, el diumenge vaig anar a les 19h cap al McDonalds de Versailles amb el portàtil per enviar a les companyes que esperaven ansioses a bcn la meva part del treball. Pensava que només hauriem de fer uns pocs canvis conjunts i ja estaria... juas.

A les 22h aprox i sense cap raó aparent em van informar via msns plens de caretes preocupades que l'arxiu feia petar el Flash, i que ja no podien generar swf a través dels quals comprovàvem que tot funconés. Jo no estava allí i no podia veure-ho directament, i quina angoixa la d'anar rebent la informació en comptagotes i provar d'imaginar-me possibles solulcions a quilòmetres de distància! Després van venir els problemes logístics: la bateria del portàtil! Que tanquen el McDonalds! Maremevamaremeva, em mudo a casa d'una companya de feina que per sort va trigar a anar a dormir perquè tenia raid al wow (...), l'escena és jo asseguda al terra de casa seva i amb l'ordinador just a la posició exacta perquè cable de red i de bateria arribessin a llurs endolls desde puntes diferents de l'habitació.

Després vénen les desavinences personals... Resulta que la noia volia anar a dormir i no va saber entendre com d'important era per a mi continuar tenint connexió. Així que a les 2 de la matinada em feia fora amablement del pis. Altra vegada al carrer! Estaria oberta la connexió del McDonalds...? Sí!! Allò va ser, ha estat, la nostra salvació; he passat la nit asseguda a la porta de l'establiment amb el portàtil a la falda (i quina escalforeta que desprenia ^^) intentant consolar a les meves amigues en els repetits intents per fer funcionar l'arxiu. De veritat, perquè aquestes coses només ens passen a nosaltres i l'últim dia a més? Fa ràbia perquè després ho expliques i ningú no et creu, i encara menys espero que ningú pugui comprendre totes les hores deixades davant el treball vist el resultat.

Això sí, si aprovem, quin fart de riure què ens farem després! "Recordeu AQUELLA nit...?"

Aaaaagggh!

Vistes de la Bretanya

2008-08-18T10:59:00.000-07:00

Una selecció de les fotos del viatge d'aquest agost a Lorient i a l'illa de Groix amb el David. Gaudiu-ne!

Durant el mes de juliol...

2008-08-13T00:03:00.000-07:00

La Rocío em va a venir a veure! Em va fer molta ilusió! Tal com explica al seu bloc http://mytranseuropean.blogspot.com/, no vam tenir temps per a gaire cosa donats els meus horaris (era un dimecres si no recordo malament) i els 40 minuts de trajecte que tinc fins a París, però em vaig afegir a temps a la seva visita guiada per la Laura, que ens va mostrar els raconets interessants que ella coneix del seu barri, el barri llatí (?). De tot, em vaig apuntar especialment les botiguetes de Bandes Desinés i el que ella va anomenar la calle Huertas parisien. Tot i així, no sé si és que vam tenir mala sort o què, però vaig tornar a aquella zona el dissabte següent acompanyada del Cosme i la Conchi, un dissabte a la nit, atenció, i estava tot mort! Els bars, tancant, ningú pel carrer, després de caminar durant dues hores vam pujar desencantats al bus nocturn on vam presenciar l'altra cara de París, la dels habitants dels suburbis i els enfrontaments amb la policia. París em va desencantar aquella nit, i de fet no hi he tornat...

Hi ha gent que, de veritat, no capta les indirectes eh? Ni les directes, alguns. I no és per posar llenya al tòpic, però acostuma a passar que la majoria d'ells formen part del gènere masculí... A la foto, el missatge que cada dia trobo a l'obrir el msn intern de la companyia, d'un paio que perquè se'm va creuar el primer dia a la sala d'estar i vaig cometre l'error, perqè no sabia qui era, de jugar un parell de partides amb ell a la consola, ja m'ha afegit a la seva llista d'"objectius". Sort que vaig ser ràpidament previnguda per les noies més veteranes que, o l'ignorava directament i amb decisió o no em deixaria en pau. Ah, tan de bo fos senzill actuar axí a discresió...

Visita al ikea. Irremediable e impostergable cuando se tiene un piso sin mueblar en camino y la posibilidad de alquilar una camioneta con varios que una puede aprovechar para trasladar el enorme colchón de matrimonio en el que ahora duerme de p*** madre. Però joder con el colchón. Ríete tú del sofá de Friends! Y vivo en un segundo piso más mi altillo! Realmente debo una cena a los chicos... Pero estoy hablando ya del pasado finde cuando fue MI mudanza, mientras que al ikea fuimos básicamente para Conchi y Ricardo, que se gastaron ni más ni menos que 700 euros cada uno. Si es que lo tienen estudiadísimo eh? Está todo tan bien distribuido y tan barato y de repente se te ocurren tantas cosas que se te antojan indispensables para la vida diaria... El problema luego es meterlas todas en una camioneta que es más o menos igual de grande que nuestros pisos. Pero lo conseguimos! A costa de arriesgar la salud de algunos miembros de la expedición...

Caramels

2008-07-29T10:24:00.000-07:00

Avui m'he deixat per enèsima vegada l'ordinador sense bloquejar al fer la pausa de 15 minuts i algú ho ha aprofitat per enviar des del meu correu un email anunciant que demà porto caramels per a tothom... ¬¬

Clar que podria ser pitjor, es veu que a la sala dels Game Masters quan algú abandona l'ordinador sense protecció els falta temps per canviar el fons de pantalla per una foto del Fary...

La feina d'un tester

2008-07-09T14:50:00.000-07:00

Avui, res de fotos. En faria una a l'oficina, pro segurament em dirien que no per tot el rotllo de la confidencialitat, etc, que estan molt paranoics. Je, i total perquè després es descobreixi que l'"aspiradora" (un ordinador que té instal·lada la build* de l'StarCraft2 i que se suposa que ningú de l'empresa excepte els 10 de l'equip sabem que existeix, d'aquí el nom en clau) es podia obrir perfectament amb el login normal de qualsevol, o sigui que el primer que passés per allí l'hagués pogut penjar a la xarxa i au! la gran catàstrofe. Però bé, no m'estranya, el que no sé és si és Blizzard només o si la desorganització és un mal endèmic de les empreses de certa magnitud. No sabeu el que m'ha costat aconseguir una alfombreta pel mouse...!

Per altra banda, informar-vos que avui he penjat el meu primer bug* del WoW! I renoi amb el bug! Tant testar la nova expansió, tant Litch King amunt i avall, i resulta que jo obro el Wow clàssic bàsic per fer un personatge i allà a l'explicació de la classe "Bruja", un error gramatical d'aquells tan macos. Els que teniu el Wow el podeu buscar, això perquè veieu que la meva feina és d'allò més senzilla: juga, que et trobes un error, pam! a la base de dades, i quan et diuen que està corregit, doncs vas i ho comproves. Això, a grans trets, és clar ^^

De totes maneres, m'està costant situar-me: no només és el joc en sí al qual no havia jugat, sinó les eines de testeig, les bases de dades, els "parcheados"*, la manera de treballar dels nois, els informes diaris i setmanals... Perquè us feu una idea, si a les 10h havia detectat el bug, fins que no he comprovat que no estigués ja "reportat", he buscat les IDs de les frases, que si l'screenshot, el redactat sota unes estrictes normes formals, etc. han passat 2 hores! I a les 12 toca cantina, ves quina cosa, i el meu cos que ja s'ha adaptat a aquests horaris tan europeus...

Pro no em preocupa, els nois són molt amables i sempre m'ajuden quan tinc un dubte, l'Ivo tb m'està a sobre per veure que tal el meu "training", i sé que d'aquí una mica tot es tornarà més mecànic i fàcil, i més val, perquè a mida que s'acosti la data de llançament, la quantitat de feina augmentarà exponencialment... Ah, per cert! He sentit pels passadissos que el llançament és a les 12 de la nit d'un dia de novembre i que l'empresa obliga a tots els treballador a ser-hi, i com que a més serà Halloween i hi ha la tradició de fer un concurs de disfresses... Res, que es pot muntar una bona festassa. Estic impacient :D

Vocabulari pels profans:
*build: versió d'un joc destinada a ser testada, i que cada cert temps s'actualitza amb els errors anteriors ja corregits (en teoria).
*bug: error

*parche: actualització d'un joc

el dissabte...

2008-07-08T12:44:00.000-07:00

Prefiero tener cáncer de cerebro a perderme una llamada

N'hi ha que per anar a treballar agafen les Rondes

Là bas

2008-07-05T08:32:00.000-07:00

(he recibido quejas sobre el separatismo de mi bloc, así que para que NADIE rechiste alternaré los posts cat-cast ok?)

Voilà un 20% del equipo de QA & Loc! Os presento a la loca de Kenneth (que es de Barcelona a pesar del extraño gusto de sus padres en cuestión de nombres) y la gótica de Leticia en uno de sus días "poco negros" (confesó que era para no asustar a las nuevas juju). Estooo, Kenneth es el que besa a Leti, se entiende.

Y nada, ayer viernes pude comprobar quiénes son los más fiesteros en contraste al mogollón de apalancaos a los cuales les dio palo coger un bus y luego recorrerse media linea de metro parisino para ir a tomar algo a la ciudad. La visita, aunque corta (sin contar la hora de trayecto), fue muy interesante y divertida y también dolorosa para algunos: en la foto, Kenneth unos minutos antes de que le hiciesen un piercing là bas.

A París, en vez de churros con chocolate las crêperies inundan las calles día y noche, así que nos regalamos un capricho dulce antes de ir al Black Dog, un garito heavy se ve que muy famoso entre los blizzards. Y tienen Murphy's!! Ya ves, una pinta como en los viejos tiempos, y a marujear. Que menudos cotilleos los que me contaron...! Voy a tener que ir con cuidado con las amistades que escojo jajaja. No, es broma, simplemente que el equipo se parece demasiado a una familia ¬¬

De Madrid à Vélizy

2008-07-02T09:37:00.000-07:00

Doncs sí! Ja veieu quin canvi... D'una petita companyia de videojocs a Madrid a la gran Blizzard! I de nou a fer de QA Spanish tester yay! Els fans del WoW que coneixo m'han posat cada cara quan els he dit que testaria la tercera expansió... Sí, sí, un tal Lich King, o Rey Exánime, com ens acaba d'explicar la Localization Manager que han decidit traudïr-ho...

Oh, però us veig molt perduts amb els termes, a més que continuo en la meva fase de "no tinc ganes de fer llargues entrades setmanals explicant petites aventures quotidianes en el blog" així que he pensat que ho disfrutaria més tothom amb quatre fotos xorres de la meva brand new càmera i algun que altre apunt cultulaboral ;)

Per exemple, quan pregunteu "I què hi fas, a França?", doncs us diré que sóc QA Spanish tester, o sigui que provo els videojocs de la companyia (ara el WoW i xorrades web, pròximament l'Starcraft 2!!!) que les noies de Localization (traductores) han traduït, aquest cas, al castellà. A l'equip som 10, 5 noies traductores i 5 testers, jo la única noia, o sigui que ja som majoriaaaa! També ha resultat que amb mi i una de les dues que van entrar el mateix dia, som un 50% de catalans! I ja me n'he creuat no sé quants entre ahir i avui, ens saludem amb una efusivitat... (i als altres que els fa ràbia pq no ens entenen jujuju). Tb he pogut comprovar que, com a tot arreu, els spanish som els més sorollosos i endogàmics i els primers a gorronejar els caramels que cada finals de mes la companyia regala per celebrar de cop tots els aniversaris (sí sí, fins i tot això ho tenen organitzat o_o).

Veus? Ja he tornat a fer un cachotext. Aix... Us deixo amb tres fotos de les celebracions dels últims dies ;)

La gent sembla diferent amb un vel?

Mojitoooooo:
1. Triturar gel de la veïna amb menta fresca sense rentar
2. Abocar-hi ron cubano pro no blanc
3. Sucre a dojo
4. Exprimir les limes, afegir-hi el suc i les limes tb que fem curt tu!
4. Demostrar la validesa de la recepta amb impagables moments alcoholitzats ^^

Jo testant la càmera a la minúscula habitació de l'hotel

Reobertura del bloc

2008-07-02T09:05:00.000-07:00

Després d'un impàs de varis mesos, reobro el bloc en motiu de la meva nova feina a París i el subseqüent atac de cor de la mama :)

Com a casa

2008-01-05T03:42:00.000-08:00

Els reis s'han adelantat i van venir en cotxe sortejant la M30 mentre jo saltava i ballava histèrica a la Puerta del Sol (concretament increpava al Ramonchu que despedís el dj i posés la macarena perquè tenia la graciosa imatge de mils de persones girant a la vegada, mireu, el soroll seria una cosa així, "AAAAAAOOO"...). Tornant a l'habitació de la calle elfo ("no tinc paraules per descriure-la", confessava el rei ros per mòbil; segur que després de veure com es viu compartint pis corre a independitzar-se dels altres dos): ara visc com una reina, gràcies al banc, que va regalar-me la minicadena que tots els adolescents necessiten quan compleixen 15 anys, almenys les lesbianes ja no sembla que follin a la meva habitació (amb perdó). A més, també em van portar les sabates de tapdance, per desgràcia del gos de la veïna, i quan estic cansada l'amic tropicano m'ofereix interessantíssimes converses (totes sobre aire calent, és cert, però és que n'hi ha que no saben pensar en res més). Si a això hi sumem que per fi ahir va venir el fontanero a posar-nos les tuberies a to i que ara aquí ningú xiscla (o en tot cas ho fa en do#), comprendreu que avui malgrat el fred de collons i l'amenaça de pluja tingui unes ganes immenses d'anar a gaudir de grans magatzems a petar buscant un regal invisible adequat pel company perquè demà no sigui tan buit i em pugui sentir una mica "com a casa".

Dinar d'empresa

2007-12-22T04:15:00.000-08:00

Tenia por que pogués quedar marginada en cert grau en un dinar d'empresa amb gent que amb prou feines conec, més gran que jo la majoria, tot tios i, a sobre, informàtics. Era el meu primer dinar d'empresa...! I va ser genial.

D'entrada, sembla que per ser els nous, i a sobre separats de la resta, els tres que som al zulo tinguem problemes d'intergració. I ca. S'ha creat un bon rotllo entre el David, l'Eduardo i jo que quan ens agafa ens passem el rato xerrant: sobre l'estudi de llengües xungues (estudien japonès), el manga, els RPGs, el disfressar-se de pirata... Els companys grafistes es queixen en conya que se sent tot, i que allà no deu pencar ningú... I llavors el David diu que tenen raó, que em passo el dia jugant ("que no, que és espiar a la competència!!") i ja la tenim liada. Total, que la gent comença a passar-se per allà per fer-la petar una estona, amb lo petit que és...! "Res home res", comenten els programadors, i recorden amb dissimulada nostàlgia quan n'eren 8 allà dins, fent hores extres fins a les tantes de la matinada.

A més, he mentit, no era l'única noia. Bé, la dibuixant nova no va venir que tenia classe a l'universitat (és profe), i la d'administració va seure a la taula dels jefes. Qui sí que seia a l'enorme taula quadrada, tot i que a l'altra punta de mi, era la María, una grafista de Sevilla. Les dues vam sobreviure com vam poder a la insistència de la resta de comensals a omplir-nos la copa "y matarla", i després ens vam asseure juntes a una cantonada mentres, jiji, els nois ens omplien d'atencions.

Sobre el local, era un bar de La Latina amb zona de restaurant decorada amb quadres de toreros (como no, almenys no queda tan raro com quan ho veus a locals de barcelona). La teca i la beguda, tot molt bo, tapes de ibéricos, croquetes de rap delicioses, huevos estrellados, i un bistec al punt. Les ampolles de vi anaven que volaven, i després encara ens van convidar a xupito, puros, i la primera copa gratis. O sigui que ja us podeu imaginar que quan deixàvem el restaurant per allà a les 6 de la tarda, anàvem tots bastant pet. N'hi havia un que ja no va arribar a l'orujo, que el van haver de treure a rastres. Estava blanc com el paper de fumar, pobre, i només murmurava "dejadme un minuto". Nosaltres l'intentàvem animar com podiem, el Jorge sentint-se culpable pq era el que li anava omplint el got ("si ha bebido lo mismo que yo!"), i el Nacho dient-li a la seva filla de mesos que ("Ves niña lo que pasa si bebes?"). Què mona, per cert, se'ns queia a tots la baba, era divertit veure tots els tios fent-li mueques a vere si somrèia (per cert, comentaven que què passa, que de cop tots els tios de treinta-i-llargs s'han posat a ser pares de cop... Estàvem dinant i el Pedro Pablo rebia una trucada, "és una niña probablemente!""y qué harás?""Bah, yo me la llevo a jugar al fútbol sin problemas", i el Nacho "Y si sale lesbiana, mejor que mejor, que todos los tíos sois unos impresentables"). XDDD, anda que no m'ho vaig passar bé ni res... I encara que no us ho cregueu, no es va parlar ni de futbol ni de política en cap moment, ala.

Pro la cosa no s'acaba aquí, que els pocs que vam aguantar i no teniem obligacions familiars (tot i que el Nacho va passejar la nena tota l'estona), vam anar a seguir la festa a un parell de bars, ahí ahí, brindant amb fino, que es veu que es un vi típic sevillenc (la María em va confessar després que no el suporta), el Charlie convidant a tothom més content que unes pàsqües, jo xerrant de Dublin amb el Jorge... (una grafista que, en sèrio, s'assembla al Dónal i tb toca la guitarra, ohoh). Al final, i per molt que el Nacho digués que què passava amb els de bcn que no aguantem, em vaig mostrar ferma i vaig dir-los bona nit, i el Jorge em va guiar fins al metro. Vaig arribar a casa rebentada, eren vora les dotze de la nit.

Fauna

2007-12-13T11:36:00.000-08:00

A Madrid he vist un grup d'avis en una plaça. Era molt nombrós i rodejava alguna cosa que no podia veure però que debia ser superinteressant per la cara de concentrats que feien. Així és que he alentit el pas i m'hi he apropat dissimuladament... Al mig de la rotllana hi havia un taula, els quatre avis que seien als bancs ho feien sobre cartrons per no quedar garratibats, no sabeu el fred que fa... I jugaven a cartes. Suposo que hi havia apostes pel mig, pels renecs i la tensió que hi havia. Tots vestits de manera similar, vestits d'"avis", ja m'enteneu. I ni una dona pels voltants, apropar-s'hi era com traspassar un portal transgeneracional... per descobrir que les dues altres taules de la plaça albergaven esdeveniments similars. Entre els adults, dos nens amb uniforme escolar jugaven amb unes baldufes i deixaven en ridícul a la llei de la gravetat.

A Madrid he vist un timo d'aquells de tota la vida. O bé, potser no, si tenim en compte que incloïa turistes japoneses. Però l'amo de la xurreria ambulant sí que era un prototipus: veu de carajillo, cara de pocs amics, i més llest que una guilla. La cosa ha anat així: a davant meu les dues noies s'intenten fer entendre en anglès, i el venedor, que estic segura que les entén perfectament, veient que van a pagar amb una moneda de 2€, no para de repetir "6 xurros, 2€". Paguen i marxen encantades. Jo, que estava una mica apartada, m'acosto i com que vull 3 xurros, doncs demano 1€. I m'en posa 6. Curiós... No sé si és que ha vist que per pagar, tb tinc una moneda de 2. Li dono, "gracias", i em somriu. I jo que m'espero, i al final, sense deixar de somriure, em dóna el canvi. Vaja, que posa el preu segons la cara que fa el client, es veu... Mentres me n'anava me creuat amb les dues turistes, que ja se'ls havien cruspit i venien a per més. "6 xurros, 2€", repetia...

1r dia de feina

2007-12-10T15:14:00.000-08:00

Arribo, puntual a les 9h. A dins de les oficines, quatre gats, ja se sap, dll postpont, i sumat amb aquesta tranquil·litat... madrilenya? Això a bcn no passa, diria, el jefe no t’agafa i et diu “apa, anem a esmorzar!” i entrem al bar del costat i ens peguem el desayuno padre (bueno, ell, jo he pres un humil suc de taronja). I allà xerrant, ha entrat un altre dels empleats, “buenaaas”, sospito jo que sense ni passar ja per les oficines. No em negareu que pinta bé.

Tinc el cap com un bombo després de 2 hores d’explicacions durant les quals he conegut els amics Apache, MySQL, CMD, Velocity i també algun company de feina, de pas. Feia gràcia quan en JR (el jefe) me’ls presentava: “Eduardo Programación, Anna Contenido”. Pq sí, sóc Mrs. Gestión de Contenido, si ho he entès bé sóc la primera a qui contracten per realitzar exclusivament aquesta funció. Resulta (no ho diguéssiu a ningú!) que és una empresa que pretén creixer exponencialment així que entrin a la fase de producció d’un joc multiplataforma que es diu Witches, i del qual n’hi havia nombrosos posters plens de ties amb tangues metàl·lics i espadones del copón. L’altre projecte que tenen entre mans és en el que estaré: gira entorn d’una web d’on els usuaris es baixaran un joc de carreres de cotxes molt cuco i prou currat per ser de fa 7 anys, que ara estan millorant gràficament (m’han ensenyat com quedarà i mola mola, minialonsos amb possibilitats de bombardejar a qui no el deixi ser cap d’escuderia). Jo m’ocupo del contingut de la web, de testar el joc i un sofware/base de dades/ente ultrafashion en la seva senzillesa que permet gestionar els usuaris del joc etc i que han creat ells. No sé, tot sembla superinteressant, sobretot quan, jeje, el jefe especulaba sobre el futur d’internet i les comunicacions i em dibuixava una curva de creixement d’aquelles tan maques... després s’ha adonat que havia pintat la pissarra amb un retolador permanent.

I res, que m’han instal·lat en un quartet separat de la sala principal, a través de la porta oberta podia veure els animadors creant textures amb el 3D max, allà, renderitzant en una pantalla i parlant pel msn per una altra, con estilo y olé. Tb m’han donat un ordinador dels pocs que tenia tapa pro per poc temps, pq quan l’he encès ha fet pffff, es veu que la BIOS se n’ha anat a passejar o jo que sé. I llavors el company, que és de Vallecas i de poques paraules, ha destapat el seu irremediable cantó friki quan al veure l’escuet missatge “no se encuentra el sistema operativo” s’ha aixecat d’una revolada, ha tret el mòbil i li ha fet una foto a la pantalla. Jo me l’he mirat amb cara d’alucine, pro d’aquestes es veu que no en col·lecciona. Això sí, després m’ha arreglat l’ordinador.

Aquest és, més o menys, el resum del meu primer dia de feina. Quan tornava cap a casa calle alcalá amunt duia un somriure d’orella a orella. Tot seria perfecte si, a més, us tingués al meu costat.

PD. Eloooi, he pensat en tu quan he vist una botiga que es deia, XDDD, “¡Viva el músculo!”

A los madriles?

2007-12-07T03:31:00.000-08:00

Doncs sí, ara visc a Madrid. Des d'ahir a la nit. Pq? Bàsicament, pq vaig donant tumbos per la vida, i ara he anat a petar aquí. En secret, pretenc deixar passar el temps i fer veure que oblido... però sense perdre'l. El temps, vull dir. Així que el dll començo feina nova. Ja us en parlaré quan arribi el dia.

De moment, dir-vos que ja m'he instal·lat al pis, situat prop del metro Quintana al barrio de la Concepción (nord-est de Madrid). És un pis vell amb mobles antics i quadres que fan por. Les portes dels mobles de la cuina no encaixen, els fogons van amb butano, i per estendre, de la finestra de l'habitació en surten uns cordills lligats a la finestra del davant que puc estirar via politges. També he hagut de fer una operació de rescat de l'aranya i la cucaracha que hi havia a la banyera aquest matí. Però apart de certes coses, el pis està net i ordenat, i ja comencem a omplir-lo d'estris (es veu que la cuina estava completament buida). Avui segurament farem una escapada al carrefour per acabar de comprar quatre coses que falten.

Heu notat que ja parlo en plural. I és que a diferència d'altres pisos on em van dir que cadascú "anava a la seva", aquí els tres altres inquilins ja es coneixien d'abans, i ja en plantejat moltes coses en comú com ara una cosa tan bàsica com compartir gastos de productes de neteja i aliments bàsics (sembla que no, però evita una situació tan absurda com tenir un rollo de paper de vàter per cadascú). Us els presento, són el Raúl, la Patri i la Marian, de Palma de Mallorca i bilbaína la última. De moment el noi ja treballa i les noies es dediquen a llençar currículums pel barri.

El barri. He sortit aquest matí a explorar i lo primer de tot: quina raaaaasca!!! Hi havia com una boira blanca i glaçada que m'ha deixat els peus tontos, encara em regalima el nas. Tot i que la primera vegada que vaig visitar el barri em va donar mal rotllo (era un dss a les tres de la tarda), ara estava més animat, bé, l'animació que pots trobar en un clàssic barri perifèric de ciutat. He notat amb aprovació que a dos carrers hi ha la calle Alcalà, i que està farcida de botigues. Ah, i just sota casa hi ha l'única botiga del tram de carrer, ni més ni menys que un games workshop. Me persigueeeee!

Us mantindré informats.

Slán go fóill, a Éire

2007-10-11T08:22:00.000-07:00

Cadascú és com és, i no demano que entengueu la meva decisió, per molt absurda o frustant o involutiva que pugui semblar. També ell acceptava que jo no entengués la seva... de moment, de fet la seva esperança era que algun dia ho veuria clar.

El fet és que just abans que tot s'enderroqués em vaig treure de la màniga un terme mig, un invent que ningú no vol viure per voluntat pròpia. A partir d'ara, emails i webcam seran la meva mà i la teva pell i la teva veu i els meus ulls. I potser quan surti el joc i hi faci les paus em faré un avatar i passejaré pel Vell Món sabent de la teva omnipresència...

I miro enrera...

...un dia vaig comprar un bitllet sense data de tornada
...i feia projectes de feina i de casa
...i deia adéu a la família
...i hola als CAD
...i vaig conèixer a la fi en GrahamMcnamara que a la Bea li agradava tant el nom
...i la Noxutes
...i vaig rodar un curt en 24h
...i vaig compartir un esmorzar amb en Paddy
...i vam celebrar un St. Jordi diferent
...a rel del qual la gent encara es preocupa per si de cas em torno a marejar
...i vam pedalejar tres dies per les muntanyes de Kerry
...i vaig somiar amb ell
...i vaig canviar el tedi de l'estudi per una taula de so
...i ara sé com es diu perera en coreà
...i que hi ha gent que no té temps per estar amb tu
...i es va morir el meu avi
...i al cine em començaven a conèixer
...i a la casa feiem barbacoes
...i la Maria que volia punxar pobres venes irlandeses
...i vaig veure sortir el sol des de casa el webmestre
...i ens vam fer fotos a dalt de la torre de l'església de Kilkenny
...i vaig xisclar amb els primers acords de Substitute
...i em va regalar un got d'aigua
...i em van investir Guitar Heroine
...i Bray marcava un final i un inici
...i una setmana més tard vam decidir que potser millor ajuntar els llits no?
...i a Activision feia hores extres
...i a Dun Laoghaire un festival
...i un TFC etern i esgotador
...i al Fitzgerald's la pinta és més barata diu en Sebastien
...i l'Abel que m'ensenya quin és el seu camí
...i la Núria i el Marc que em van adoptar per un dia
...i Dublín per 180

See ya Dublín!!

Vacances forçades

2007-10-09T01:18:00.000-07:00

El divendres just quan ja recollia se m'acosta l'Eric, un dels jefes, i em diu "Bueno, el dilluns ja no tornes no?"

???!!!

Al veure la meva cara em diu que un moment que ho consulta amb la jefa. Al cap d'una estona interminable, em diuen que em connecti al msn, i la dona m'obre una finestra i es disculpa pel mail que em va enviar el dimecres, on m'informava que el nou projecte pel qual em necessitaran (un joc sobre moda designed for girls, glups) encara no està apunt, que ja em mantindrà informada de les dates. Doncs resulta que jo havia de deduir, amb aquestes quatre línies, que donaven per finalitzat el meu contracte i que ja em trucaran! "Segur??" "Que sí que sí que sí, durant aquesta setmana segur. Però de moment no cal que tornis. Pren-te uns dies off." Uns dies!! Acabo de rebre un altre mail (això ja sembla un culebrón) en que m'ofereix un altre projecte (no diu quin, però pitjor que la Barbie no serà, no?) del 15 al 30 de novembre. I què se suposa que haig de fer jo mentrestant?? Sempre me'n puc anar a fer la volta a l'illa, però no era precisament el meu planning per passar l'hivern.

De moment he aturat les gestions per buscar una casa més aprop del curro, i he activat el pla B d'enviament de currículums a la resta de companyies de l'illa, qui sap... I és que l'empresa aquesta ha demostrat que seriosa seriosa no ho és precisament...

En fi. Ahir vaig aprofitar per passar un matí de chill out al centre, passejant (i comprant), es feia estrany anar per la ciutat un dilluns com un turista més però amb la diferència que no havies de consultar mapes ni de carrers ni de busos, i si necessitaves certa botiga o anar al banc o... doncs ja saps on en pots trobar i t'hi encamines sense pensar-hi, casi casi m'esperava trobar la Planelles i l'FNAC al girar la cantonada.

I avui... després del tens house meeting de diumenge, em sembla que més val que ordeni i fregui la casa, que després em diuen que si sóc una marrana (qui ho havia de pensar que els faria fàstic que deixi els pèls de la dutxa a dins la paperera del lavabo, (que és que no és per a això una paperera!?) ara resulta que els haig d'embolicar amb una bosseta com si anés a passar els controls de l'aeroport ¬¬').

I demà... i demà passat... Doncs ja veurem, de coses a fer no me'n falten, però qui m'ho havia de dir que prendre unes vacances forçades comportaria tants maldecaps.

The Johnnie Fox's

2007-10-05T05:02:00.000-07:00

El dimecres just abans de plegar rebo un sms del Marc. "Anem a visitar un pub que ens han recomanat. T'apuntes?" Sense dubtar-ho! Les pintes espontànies entre setmana sempre em vénen molt de gust, i més quan el dia s'ha fet llarg i mecànic. Així que agafo la bici i cap a The Gallops, on viuen ells. Pel camí (10 minuts escassos) rumio, això de "visitar" un pub... Però tot cobra sentit quan em diuen que anem al renombrat Johnnie Fox's, el pub, diuen, més alt d'Irlanda... I més car :P

Però el lloc s'ho val: la decoració és increïble, imagineu-vos una mena d'alberg amb interiors de fusta i en penombra, el terra decorat (?) amb encenalls, i amb les parets literalment cobertes dels artilugis més variats: estris del camp, plaques de matrícula, cartells antics, roba estesa... Destaquen una urna funerària i una foto dels prínceps espanyols (sense cremar), així com les fileres i fileres d'orinals que decoraven les vigues. Més tard ens preguntaríem a quan paguen l'hora al servei de neteja...

La carta també és increïble: resulta que és un restaurant especialitzat en peix! Es fa difícil escollir després de mesos sense provar-lo. Al final, entre les meves Jumbo Prawns Jambalaya i els plats de la Núria i el Marc ens posem les botes, i discutim els més variats temes, des de nachos que no es mengen fins al sistema de cotitzacions, tot es posa al mateix nivell amb una pinta al davant i bona companyia.

Llàstima que el pub queda massa apartat per anar-hi sense cotxe, perquè és una d'aquelles coses a ensenyar a les àvides visites a Dublín. La qüestió és que, asseguda al seient de davant(perquè no em maregi), jo em sento com una reina. La tornada a casa s'hagués fet feixuga amb la planxa plena, però el Marc ha insistit a acompanyar-m'hi (tot i que de poc no hi cap la bici). Quins luxes! Aquesta gent em mimen massa i em malacostumaré... Queda pendent, però, visitar un real pub, i la seva introducció a la comunitat CAD... D'això me n'encarrego jo!

Comunicat breu

2007-10-03T02:23:00.000-07:00

He rebut ordres des de les altes esferes de la banca internacional perquè certa parella i el seu gos Taki siguin mencionats en aquest bloc de tant en tant. Sinó, un goril·la uniformat amb pinganillo a l'orella i i flagelant-se em farà una visita i m'impedirà veure els Simpsons cada nit. Ouch!

Una esgarrifança em recorre l'esquena

2007-10-01T06:33:00.000-07:00

Tothom diu que ha arribat l'hivern. Que la tardor, per aquestes latituds, se la salten a la torera. Jo personalment espero que el fred i la pluja no empitjorin molt més, perquè la calefacció està espatllada al pis de dalt des de la setmana passada i no hi ha perspectives que l'arreglin (jo NO penso trucar al .....ista, i si ha de passar com el fairy i companyia, esgotats durant setmanes i allà ningú diu res fins que l'Anna va al súper i en compra, en tenim per llarg; com deia Yosemite Sam, "ja veurem qui s'acoquina primer!"). I si bé la manta de llana de l'àvia ja ha perdut l'olor a naftalina i abriga que dóna gust, és trist que al lavabo de baix s'hi estigui més bé que a la nostra habitació. L'últim crit en moda polar d'aquesta setmana és l'Abel davant l'ordinador a les tres de la matinada amb anorac i caputxa.

Perquè sí, ara que se'n vagi a dormir a les tantes ja no és cap cosa estranya, i de fet molt em temo que arribar a les 21h o 22h serà el pa de cada dia. Que m'hi vagi acostumant. Què hi farem... Jo quan me'n cansi l'agafaré pel ganyot i l'obligaré a jugar una partida de Go amb mi muawhahaha! I potser el deixi guanyar :P

Oh, ahir vaig començar a veure Heroes, i confesso que m'hi he ben enganxat. Super-Hiroooooo! M'he passat el matí a la feina mirant capítols (és culpa seva per no traduir Hot Wheels al castellà; en Tommy m'ha mirat amb cara trista i m'ha dit que bé, no, uhm, que... ei sí, que els puc ajudar quan se l'hagin de passar en modo multijugador. Ara resulta que sóc una multiplayer chick).

L'Alan va tornar ahir de Tailàndia, tornem a ser la "família" al completo. Li vaig preguntar i em va dir que tenia moltes ganes de tornar. "A Irlanda?", "No, a Tailàndia" ¬¬' On tot és, es veu, tan barat i bonic i exòtic. On els pobres sí, són pobres, però almenys es poden banyar a la platja (només li faltava afegir "i així van nets i no fan pudor", que els hi preguntin als que abans vivien al Somorostro). I bé, bàsicament va acabar insinuant que estava boja d'haver triat Irlanda per venir a viure-hi. "Què hi fas aquí?"
l

Yellow brick road

2007-09-17T07:30:00.000-07:00

...i vaig deixar-los rient i bebent en un pub i vaig trencar per un dels carrerons empedrats cap al cor del Temple Bar, esquivant mims i turistes cridaners. A la porta de l'Eamon Dorans el cartell resava: Kill City Defectors, album release. Estava sola, i com que la pinta de cervesa encara va massa lligada a l'acte social, vaig decidir regalar-me una crepe de nutella i nous i coronada per una bola de gelat de vainilla, i així de gloriosa anava baixant els esglaons. El petit i fosc local no estava gaire ple, els nois suficients per llançar-los mirades lascives des de sota el barret. A les 22h Super Extra Bonus Party engega el concert, i la festa i el bon rollo s'apoderen de la sala. Un parell de temes per posar el públic a to, i les dues primeres files ballàvem com bojos amb una energia tal que alguns semblava que estiguéssim en trànsit. I no vam parar. Durant tres hores. Un estil funky enganxós posava la nostra creativitat a prova, encoratjats pels altres desconeguts, una mica menys aquella nit. Els nois tenen tan de músics com de showmans, i no paren de trencar totes les regles que regeixen una actuació: surten mig disfressats a l'escenari (un de futbolista, un amb pijama i l'altre amb un uniforme calcat al d'alguna colla de diables, no recordo quina). Salten escenari amunt escenari avall, ara un toca la guitarra entre el públic, ara un altre que no toca, potser algun amic, puja a l'escenari i ens increpa a fer més soroll. L'ambient es torna... familiar. Un parell de temes deriven al reggae, i del no res apareix un MC brasiler amb rastes i s'afegeix a la moguda. A la mitja part deixo que la noia de l'estudi de so em reconegui, i intercanviem quatre paraules. L'estudi bé, em diu. Busy. Millor per ells. Per fi els KCD! Els temes han evolucionat molt, però puc reconèixer els diferents patrons que inventaven per a la guitarra i la percussió a l'estudi durant la gravació de l'àlbum. Altre cop em sento al marge, observant, la nit sembla difuminar-se al meu voltant. A l'acabar estan suats i cansats com tots nosaltres, però sense deixar-los respirar els faig firmar el CD, un fins hi tot ho ha intentat i ha escrit "Grasias!" amb lletres tremoloses.

Sento que el temps va retrocedint. De matinada i jo caminant sola pel centre de Dublin, ningú m'espera enlloc. Bé, sí, la Noxutes. Pedalejo i la memòria va desenterrant records: l'estiu, juny, maig, l'arribada... I de cop, allà a la cantonada de sempre esperant per creuar el carrer, el Dónal, com sortit de somnis antics. Segur que us preguntàveu què se n'havia fet... Jo també, tot i que en part és culpa meva perquè tampoc no l'he trucat més. Se'l veu... com sempre. Amb aquella mirada estranya que té. Encara fa de cambrer a les tardes, el grup va rutllant, o sigui que no, que no marxa a Londres. Que el truqui la pròxima vegada que vagi a fer una pinta...

Aquest matí m'he despertat i per primera vegada la finestra estava entelada. Fotia una rasca...! Així que m'he tapat i he anat palpant... I sí! un braç, una cara... Bon dia!! I molts petons.

...I m'ha portat un pot d'arbequines!!!
l

Informe de campanya

2007-09-15T02:58:00.000-07:00

Feia molt de temps que no m'aixecava un dissabte i sense ni rentar-me la cara em posava davant l'ordinador a jugar una partida. I com senta de bé...! Fins i tot somreia quan Ra ha destruït completament la meva flota de trirremes. La revenja serà molt dolça...

Si el temps aguanta, el planning és: mandrejar fins que el cos s'avergonyeixi de mi, llavors agafar la bici, la llangonissa i una mica de pa, passar a recollir la manta a cal Borja i fer cap al Phoenix Park a llegir sobre l'herba tota la tarda.

Abans però, potser hauria d'ordenar l'habitació... Des que l'Abel ha marxat, he deixat que les forces del caos se n'apoderin, i corro el risc de morir sepultada. No és que estigui bruta (bé, els morts campen al seu aire, però sempre m'han caigut bé), sinó que, diguéssim, quan un objecte deixa el seu lloc "natural" (mental més aviat) no té perspectives de tornar-hi. Així, els mobles han perdut aquella simetria harmoniosa amb les parets, les estanteries gemeguen de buidor, i ahir em va semblar sentir les claus agonitzant en algun lloc de la immensitat del llit... De fet, per a arribar a escriure aquestes quatre línies he hagut de tenir-me-les amb l'exèrcit de calces i
mitjons que s'havia replegat al cim de la cadira... Si tanco els ulls encara veig voleiar els seus temibles estendards...

Nova setmana, nous projectes

2007-09-10T09:06:00.000-07:00

Després d'una setmana mogudeta treballant a Activision al centre de Dublin, plena d'overtime i alguna que altra afterbeer, els quatre Guitar Heros ens hem retraslladat a Keywords per començar el nostre següent projecte: Barbie the Island Princess!! Seriosament, encara no hem vist el joc, però amb els arxius de so n'hem tingut més que suficient. Són taaaaaan cursis...! Ni la més repipi ho suportaria. Es pensen que els nens no tenen bon gust o què?? Si no fos per la clàusula de confidencialitat us en penjaria alguns, no tenen desperdici. Especialment després que en Sebastien recalqués el rerefons pornogràfic de frases com "Hasta el fondo", "Es todo cuestión de ritmo" o "Eso ha estado muy bien!". La meva preferida però, és el bo d'en Prince Antonio (...) exclamant "Uauu! Directo en la boca!". No tinc espera.

També anunciar que m'han confirmat les vacances, o sigui que voltaré per Barcelona d'aquí dos dilluns en missió fotogràfica per a l'orla alternativa que hem de fer JA!! Per això us insto a que em feu arribar la vostra tria de profes... La Clara ja ha fet una petició d'en Freixa tamany póster...
l

TFC Highlights

2007-09-05T06:59:00.000-07:00

Moments estelars de les interminables i malgrat tot entranyables converses amb la Clara pel msn a raó del tfc (que per si us ho preguntàveu, està dat i beneït, ara a esperar la sentència el dia 12):

[Així començava, podríem dir, l'últim dia de la notra carrera, 27 hores per la deadline]
Anna: - Good morning, good moooooorning!
- To you
- and you
- and you!
Ithil: - jejejeje
- i akest bon humor?
- un altre cop xocolata desfeta o què?
A: - no pas
- simlement pq sim diumenge a les 9 del matí
- que no és motiu suficient per estar de bon humor?

[Carpe diem o métele caña que no llegamos]
I: - pots exportar del frame tal al frame qual?
A: - no ho sé
I: - vale pues res
A: - ho he calculat minuciosament i he descobret que el temps que trigaria a saber-ho és superior al q es triga exportant tota la peli
A: - (i restnat el temps d'escriure aquesta respsta tan llarga i inutil)
I: - per això t'he dit de seguida "vale pues res"

[Flash i el surrealisme]
I: - de fet de moment anava l'unic q passa és q no sé parar el loop del ehm quan piques una resposta
A: -jajaja mencanta, m'imagino ehmmmmmmmmmmm orgàsmics i interminables
I: - els orgàsmics els he tret si no t'importa ^^
- xDDD les cosidores com cusen, sembla q cremi la roba
A: - jajajajaja
I: - ui i una criada es queda en boca només

[Triar un títol és un assumpte delicat]
A: - alguna sugg? Putos Verbs..?
I: - xD
A: - Punch in the V...?
I: - ehmmm Phrasal Maiden?
- Milady, the Phrasal Verbs!
A: - Maid up
I: - Adventure in the land of PV?
A: - PVenturas! oh sí!
- (ni de conya)
I: - sones robòtica
A: - o fem un símbol rollo V (de Vendetta) pro amb PV
- (loqualo? robòtica??)
- oh oh símbol va plis!
I: - xDD vale va
- però ara nooooooo
A: - oh?
I: - ara posem sons
- fems coses importants
A: - jajaajja sones estressada
I: - aixo ja ho farem si tenim temps
A: - rollo parlant a un puppy
I: - ESTIC MOLT ESTRESSADAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
- jejeje puppy

[apunts culturals mentre treballem]
A: - saps com es diu puppy en italià?
- cucciolo
- li pots dir cucciolino a l'albert a vere q li sembla

[Puppy La Trilogia]
I: - li he dit a l'albert lo de cacciolo ^^
A: - cucciolo*
- i q diu?
I: -eso
- q si era part del treball

[de quan vam començar a actionscriure]
A: - Ribas_prof.onPress = function () { TFC.aprobat;}
I: - onPress?
A: - punch a l'estomac
I: - jo faria if (Ribas == TFCaprobado) {Ribas_orla = true;}

[amb la música d'Expediente X de fons...]
A: - has intentat sharejar algo amb mi...?
I: - ehm?
A: - m'ha aparegut un cartellet de clara want to share a folder with you
- un cartellet del msn
I: - hmmm no q jo sapiga
-xo tampoc tin inconvenient, si vols ^^
A: - q raro
I: - ara m'ha desaparegut una carpeta de la biblio
A:- a vere si serà el msn que fa fallar els arxius de so
A: - !!!!!!!
- carpetes q es sharejent soles!
- i se'n van a passejar!!

[confessions a altes hores de la matinada]
I: - bueno al menys m'alegro de q al final fessim el tfc juntes, al menys podem desesperar en companyia
I: - la companyia de la meva amanida no és el mateix
- va minvant per moments
A: ^^
- és un honor ser comparada amb la teva amanida
l

Frikis del món, simpsonitzeu-vos!

2007-08-31T04:33:00.000-07:00

WE ROCK!

2007-08-24T08:22:00.000-07:00

Eficiència postal

2007-08-24T07:08:00.000-07:00

Ahir van venir els Reis! Vaig arribar a casa tard i molt cansada (em vaig passar amb el pes de la compra, una de les brides que aguanta el carrier de la bici va petar i com que aquest pressionava el parafang que al seu torn pressionava la roda, cada pedalejada era estúpidament agonitzant; va ser un dels viatges més esgotadors que he fet en molt de temps), però allà al costat de la porta una capsa de cartó verd m'estava esperant. I a dins... jaja! Tot un seguit d'articles indispensables per a la supervivència diària, a saber, un mouse, un micro, un cable de red, dos jocs d'ordinador, tres CDs de música, un llibre ben gruixut, unes quantes partitures i 2 collarets souvenirs del viatge familiar-sense-l'anna a les Canàries. Ah, i farina de galeta (la nota extravagant, imaginar-me a l'estil Donkey d'Shrek dient "i després, faré croquetes!" :)
Però em vaig saber resistir i en comptes d'empunyar el rifle i allistar-me en alguna Todos contra Todos vaig empunyar el llapis i a tefecejar que és tard i vol ploure. O sigui que avui la companya em perdonarà si en algun moment d'entre les llargues hores de feina (...) necessito desfogar-me una estona... Res, el temps d'estirar les cames i tirar quatre trets...

Abans de plegar veles

2007-08-20T02:18:00.000-07:00

Sabrieu donar sense esperar res a canvi? No, no contesteu de seguida, penseu-hi un moment. Una vegada, dues, això és fàcil, fins i tot sa, hi ha qui ho agafa com a filosofia de vida, bandera contra l'individualisme capitalista que ens envolta bla bla bla. És també un dels pilars de l'amistat, penso en la metàfora del jardí i les atencions que un ha de dedicar-l'hi si no vol que les plantes es panseixin. Però i en una relació? Un espera de l'altre alguna senyal que... què? Que li doni seguretat i mantingui les pors a dins de l'armari... Les pors?! Aquestes no haurien de tenir-hi cabuda, no n'hi tindran, ara i aquí tanco els ulls, respiro fons i desterro de mi el reprimir i la frustració que genera, que es filtra pels racons i enterboleix aquell sentiment tan pur i fràgil de notar que hi ha un altre que, lliure de ser on vulgui, ha triat el teu costat.

Sabrieu donar sense res a canvi? Em disposo a intentar-ho.

Gust a dissabte

2007-08-18T12:41:00.000-07:00

Uooo no m'ho puc creure, primer dissabte de festa en molt de temps que a més a més serà seguit d'un diumenge també de festa!! Un cap de setmana com Déu mana, vaja. Ah, però potser us direu què té d'estrany això, si allà on viviu és bastant corrent. Doncs perquè ho sapigueu, per aquí dalt treballar tres setmanes seguides fent hores extres i amb només un dia per agafar aire ja no em sorprèn. És més, una ja comença a planejar les activitats amb la coletilla "...si tinc el dia lliure".

Ara ens trobem a la meitat del projecte, i tot i que malgrat acabar de començar amb la Wii el pròxim cap de setmana ja perilla, això ha donat un... gust especial al dia d'avui. A llet merengada. I a pollastre a la cassola amb recepta de la mama. I a sol a la cara a les 9 del matí anant en bici. I a samosa comprada (i devorada) al mercat dels dissabtes al Temple Bar. I a roba mullada mentre ens aixopluguem a dins del National Museum. I a sal i brisa marina que imagines deurien sentir els tripulants del Sea Stallion fent la travessia des de Dinamarca (www.havhingsten.dk!). I a petons que, encara al·lucines, no són imaginacions teves. I si no fos perquè avui estàs mandrosa i a fora fot una rasca que t´hi cagues (amb perdó) encara aniries al pub a triar quin sabor de cervesa afegir al paladar d'avui i que t'acompanyi fins a l'hora d'anar a dormir.

PD. Ara no us penseu que no em rento les dents eh? Que una avui està poètica que no porca XD

Provant 1 2 3

2007-08-17T04:59:00.000-07:00

Donat que la data de tornada a "casa" comença a postposar-se indefinidament, m'he obligat a crear un bloc que em serveixi de punt de contacte amb tots els amics i família escampats pel món coneguts i per conèixer. Dic obligat perquè a mi escriure mai no m'ha agradat; si no fos perquè ajuda a fer passar les interminables hores d'oficina que s'han apoderat de la meitat del meu dia a dia, no sé si l'hi seria (seré) gaire fidel. Gastar temps explicant coses passades o fer-ne de noves?? Porto quasi 5 mesos aquí i els projectes, viatges i demés se m'acumulen, les hores lliures són contades i valuoses, i aquell petit racó del meu cervell que em xiscla contínuament "fes TFC, fes TFC" amenaça de torna-me boja.

Però no ens posem melodramàtics (m'encanta...!). Escriure sobre experiències viscudes te les fa rememorar i també reflexionar-hi, i és una bona manera de practicar el redactat (entre línies) i la taula ASCI per igual. És més, sospito que aquest tipus de comunicació en diferit afavoreix els atacs de sinceritat... Ja ho comprovarem. De moment, anunciar que em sento orgullosa de desmarcar-me d'aquelles estadístiques que proclamen que majoritàriament qui té un bloc és perquè està sol o bé vol estalviar-se la factura del psiquiatra.