Vocabulario jugón

Ayer por fin conseguí registrarme en la BSK. Menudo atracón (¡cómo echaba de menos la interacción tipo foro!). El caso es que ya estoy aprendiendo el vocabulario propio de la especie, para eso de la integración y tal:

- Eurogame: http://boardgamegeek.com/wiki/page/Eurogame#
- Ameritrash: http://boardgamegeek.com/wiki/page/Ameritrash
- BGG: boardgamegeek.com
- filler: http://www.labsk.net/index.php?topic=58331.0
- Análisis-parálisis: http://es.wikipedia.org/wiki/Par%C3%A1lisis_del_an%C3%A1lisis
- Card Driven Game (CDG): http://www.labsk.net/index.php?topic=22691.0

¡Yay!

Menjar, quin plaer

Els meus últims viatges m'han portat a descobrir la gastronomia de regions de la península com són Andalusia, Albacete o l'Algarve. Mica en mica vaig aprenent els noms dels plats i, si tinc sort, la manera de cuinar-los. Alguns són assequibles per les meves humils arts culinàries, d'altres prefereixo tastar-los sempre que en tinc l'oportunitat. En tot cas, tots mereixen que els mencioni en una llista que he fet per no oblidar-los.

Dues parts del porc que estan delicioses: secreto ibérico / presa de paleta ibérica

A Almansa, ajoarriero (plat fet amb bacallà), gachamigas (la versió sense bacallà de l'ajoarriero), manitas de cerdo i el meu preferit, l'ajo mataero (veure foto, acompanyat d'un plat de moje).

He provat el rabo i las orejas fritas i he de dir que el primer m'ha sorprès gratament mentre que el segon era massa cartilaginós pel meu gust.

La pringá (la carn del caldo triturada i adobada) es menja en forma de montadito a Sevilla.

A Valverde del Camino vaig provar els calamares del campo, que no és res més que tires de pebrot verd i vermell i anelles de ceba arrebossats com es faria amb els calamars, queda genial.

Almansa i la seva gent

Ja fa uns dies que vaig marxar d'Almansa, deixant enrere la feina feta a Sendra Boots, però sobretot la gent que alli hi vaig conèixer, per una part, i el Joaquín per l'altra; sense ell i la seva amabilitat l'experiència no hagués estat la mateixa. No em vull extendre en elogis així que deixaré que les fotos parlin per elles soles. L'únic que diré és que la gent d'Almansa és la més hospitalària que he conegut mai en els meus viatges. Obligat tornar de visita.

La gent de les seccions d'administració i disseny: Pedro Fito, Sonia, Tercero i Paco. Ells van fer que una visita de 15 dies a una fàbrica de botes valgués molt la pena. Em van ensenyar molt i donar moltes idees, especialment el Paco.

L'Antonio i jo amb la bossa ja acabada. L'Antonio és el tallador de mostres, i em va agafar un cert carinyo.

Aquesta és l'Angelica, una de les cosidores més veteranes de Sendra. Els seus consells van ser sempre encertats, el mèrit de que la bossa hagi quedat com ha quedat és tot seu!

Ells són el Joaquín i alguns dels seus amics. Us trobaré a faltar!

Notas sobre vocabulario mancheguico

Salamanquesa: salamandra
Leja: repisa
Ea: pse, ni bueno ni malo
"Muchihmo": muchísimo
"Malihmo": malísimo
Apañao: sangría
Ir al campo: ir a la casa de campo (por lo que se ve todo el mundo tiene una en Almansa)

El que sé sobre Almansa després de viure-hi dos dies

Almansa és una ciutat d'uns 26.000 habitants situada a la província d'Albacete, tocant a la frontera amb el País Valencià. Dic ciutat, malgrat com de petita és (te la creues en 20 minuts), perquè té una forta tradició industrial i perquè en una província com Albacete és un nucli important. Els seus habitants així ho senten. Molts treballen a les fàbriques locals, de calçats moltes d'elles, o a la central nuclear de la regió. El nucli urbà compta amb tot allò que es necessita per viure bé: hospital, un parell de biblioteques i casal de la gent gran, piscines i pistes d'atletisme, estació de tren... (de busos no n'hi ha, quina no va ser la meva sorpresa quan a les 7 del matí el bus em va deixar a davant del bar "Los Gabrieles", resulta que el propietari també ven bitllets de bus). Fins i tot té un servei de bicicletes urbanes, que ha resultat ser un fracàs perquè només hi ha tres punts de recollida i la targeta no em funciona a cap d'ells.

Almansa també té allò indispensable avui dia per qualsevol població que vulgui créixer: alguna cosa que atregui el turisme. Es tracta d'una fortalesa almohade situada en una penya al mig del poble. Diuen els d'Almansa que enganya, que sembla petita vista des de sota però que no ho és tan, i que no se m'acudeixi pujar-hi sota la calor del migdia. Però no ho faré pas llavors sinó el divendres a la nit aprofitant que a l'estiu organitzen visites nocturnes guiades. Al migdia en canvi és molt millor idea que em dediqui a fer la migdiada, perquè al carrer no s'hi pot estar, devem rondar els 40 graus aquests dies. Es veu que això ja és normal, que Almansa i la seva regió, tan seca, és terra de constrasts: a l'estiu hi fa molta calor, a l'hivern, molt de fred, i de la primavera i la tardor no se'n sap res. Però els seus habitants no es resignen, i aprofiten la fantàstica autopista que els connecta amb València per plantar-se a les seves platges en una hora.

Pel que sembla, a Almansa els agrada menjar bé: en dos dies ja no sé quants plats de noms curiosos i digestió dura he sentit anomenar: gachamigas, ajoarriero, gazpacho manchego... i el meu preferit, l'atascaburras. Amb una mica de sort en podré provar algun al restaurant on soparé demà, tot regat amb algun vi de la denominació d'origen "Almansa".

Huelva, 9 de la mañana de la víspera de San Juan

Querías que escribiese. Pues escribo. Porque estoy triste (eso está a la vista de todos) y necesito desahogar mis insignificantes y egoístas penas, tan insignificantes y egoístas que el darme cuenta de eso solo hace que llore con más fuerza. Debería ser la persona más feliz del mundo: me quieren y lo demuestran constantemente, tengo un verano sin obligaciones por delante y un curso que me gusta por seguir el año que viene, mientras que otra gente lo máximo que se permitirá soñar es con llegar a fin de mes con su empleo roñoso de turno. Pero a Anna no le gustan las cosas fáciles, oh no, y si impedimentos físicos no los hay se impone unos cuantos de mentales para pasar el rato. ¿Porque qué mejor que preocuparse a meses vista del traslado de Jose a Tomar por culo? Cuando éramos pequeños, Raül y yo siempre bromeábamos con la “China meridional”, se nos antojaba como el lugar más alejado de nuestro mundo. Pues creo que por ahí, por ahí, se va a mudar él. Y me preocupa, que la separación me vuelva melancólica, que hablar conmigo cuando los horarios lo permitan (¿¿tu te has dado cuenta de cómo van los husos??) sea una hartura, que en algún momento le llegue a reprochar el trabajo que me representan sus prioridades tan distintas a las mías, y que al final todo se vaya al garete por mi culpa. ¿No te preocupan estas cosas? Se te ve tan seguro de ti mismo, celebrando tus triunfos, haciendo broma sobre el futuro... me hace sentir tan inútil.

Y luego, claro, los problemas de siempre, pero esos me vería capaz de superarlos si lo otro no enturbiase mi mente: necesidad de mantenerme ocupada, que sea algo que me guste y en lo que sienta que no estoy desaprovechando el tiempo, sensación de encierro, de no tener amigos cerca que me comprendan y alegren el día, ser consciente, en definitiva, de que soy gilipollas por no saber disfrutar lo que tengo.

Ayúdame, que yo no sé cómo.

Utilitat pòstuma d'un préssec de vinya

Encara que no us ho cregueu, això és l'inici d'un patró (o un quadre del Tàpies, depèn com es miri).