Vull un sari!

Si ets dona, no és estrany que després de passar mesos a l'Índia passejant i observant les altres dones et vingui de gust provar això de dur un sari. El sari, per si no ho sabeu, és un vestit tradicional indi que consisteix en una tela de diversos metres que s’enrotlla al voltant del cos. Són molt elegants i vistosos i els responsables de fer de l'Índia un país tan acolorit. Així doncs, vols un sari, però... per on començar?

Un sari consta de tres parts: la tela, la brusa o choli i el petticoat (una faldilla que va a sota com si fossin uns enagos). Normalment a les botigues de saris no els venen ja fets, sinó que el que compres és la tela. Aquesta té al final un tros ja reservat per a què el sastre en tregui la brusa. Una altra opció és comprar la tela de la brusa per separat. Finalment, el petticoat es pot comprar o bé ja fet o només la tela, a les matching shops.

També és a gust del consumidor decorar el sari amb brodats, lluentons, penjolls i demés elements decoratius que es venen a les botigues corresponents. Si feu una volta pel barri de Santacruz trobareu infinitat de botigues dedicades al tema.

Un cop tens tot el material és hora d'anar a cal sastre. És amb aquest que discutiràs el disseny de la brusa (amb mànigues o sense, més o menys escotat, etc.). El sastre també s'encarregarà del petticoat i de fer-li les vores i el "fold" al sari (el fold és un tros de tela que es cus per sota a la part que va als peus per donar-li pes i consistència). Tot plegat calculeu que us pot sortir per unes 800 rs.

Ha arribat el dia. Aneu al sastre i recolliu el sari. I ara, com me'l col•loco? Si no teniu cap amiga que en sàpiga, una opció és consultar youtube: hi ha moltíssims vídeos que expliquen diverses maneres de dur-lo. La resta, és pràctica.

Bandh o la ciudad desierta

Hace dos fines de semana murió Bal Thackeray, un conocidísimo y controvertido político marathi. Como señal de protesta/duelo/respeto por su muerte, su partido convocó un bandh. ¿Y qué es un bandh? Pues ni más ni menos que una huelga general, pero una de verdad, con un seguimiento del 100% de la población que, por miedo a represalias, no salía ni a la calle. ¡Y eso puede durar hasta varios días! Varios días sin transporte, sin trabajo ni escuela, ni tiendas ni reparto ni servicios gubernamentales, varios días, en definitiva, con la ciudad paralizada, desierta. Aquí eso del servicio mínimo no se lleva, y si no que se lo pregunten a mi hermano y el pollo que montamos el sábado por la noche para poder llevarlo al aeropuerto (eso sí, los vuelos iban todos).

Los bandhs están prohibidos por el gobierno, pero aun así siguen convocándose, algo así como una medida de fuerza de los partidos y los políticos, una manera de medir su influencia en la gente. Y a juzgar por el pasado bandh, Thackeray tenía y mucha.

Os dejo con una foto de Bandra a las 12 del mediodía (para que os hagáis una idea del efecto, se trata de una calle muy céntrica que siempre está a reventar de coches, gente y tenderetes).

Un cap de setmana a Ahmedabad (II)

El diumenge que vam passar a Ahmedabad el vam dedicar a les nombroses mesquites i pous esglaonats que amaga aquesta ciutat, totes elles petites perles arquitectòniques de les que vam gaudir tant com ens van deixar. M'explicaré: els horaris d'obertura, les festivitats locals, els ricksheros impacients per fer el viatge de tornada i un ramat de nens molt i molt pesats no ens van posar les coses fàcils. Però tot i així vam aprofitar força el dia.

De bon matí ens vam dirigir al barri vell. Era dia de mercat i ja esperàvem els carrers plens a vessar de gent i paradetes. El que no esperàvem era l'enorme cua que es dirigia cap a l'interior de l'antic fort que, per cert, estava tancat (tot i així no semblava que hi hagués molta cosa a veure). Nosaltres, que som curiosos de mena, de seguida ens hi vam apropar i, després d'uns minuts de mirar-nos amb curiositat, els locals ens van fer senyes perquè ens afegíssim a la cua que, segons ens van dir, era per fer les ofrenes pertinents a un "molt bon déu". Dit i fet: sabates fora i a fer cua, jo em sentia com si fos festa major i estiguéssim participant de les tradicions de la ciutat. Pel que fa al déu, va resultar ser una escultura pintada de negre suposem que de Durga, la deessa que es venera per Navratri. No la vam poder veure massa estona perquè hi havia bufetades per fer les ofrenes, però sí que vam acosta'ls-hi un parell de bitllets als sacerdots i a canvi ens van donar el "prasad" (menjar beneït) juntament amb un coco i un lliri d'aigua (símbols divins).

Segons la guia, per allí a prop hi havia un munt de monuments i mesquites molt antigues i valuoses, així que ens vam endinsar pels carrerons del barri a veure amb què ens creuàvem. Vam visitar la tomba de Ahmed Shah (a mi no m'hi van deixar entrar perquè sóc dona), la mesquita de Siddi Saiyad, del segle XVI,  i la d'Ahmed Shah, molt més antiga i, en la meva opinió, bonica, potser per la tranquil·litat que s'hi respirava. La famosa Jami Masjid, en canvi, estava tancada. Tot i així, el millor no eren els monuments sinó passejar i empapar-se de l'ambient del barri. Vam aprofitar per anar de compres: espècies, estris de cuina, roba, joies... Com és costum aquí a l'Índia, cada carrer agrupava els comerciants d'un sector, igual que els gremis a l'edat mitjana.

Una de les moltes parades d'espècies del barri vell.

Passejant pels carrerons d'Ahmedabad.

La tomba d'Ahmed Shah.

Una de les coses per la qual és famosa Ahmedabad i el Gujarat són els pous esglaonats (vav). El més visitat és el d'Adalaj, una meravella de l'arquitectura civil que data del 1500. Té quatre pisos d'altura i les parets i columnes totes ornamentades. Com que a dins s'hi està tranquil i fresquet i està rodejat per un parc, els locals hi van a passejar. Llàstima que es troba molt allunyat del centre, a uns 20 km. Això significa més de mitja hora de trajecte en rickshaw i mínim 200 rs d'anada.

Si no teniu temps o no us ve de gust anar tan lluny, nosaltres us recomanem el vav de Dada Harir, més cèntric i igual de bell sinó més. Es troba en una zona molt tranquil·la de la ciutat, tan tranquil·la de fet que  els seus habitants no estan acostumats als turistes. Això va fer que un grup de marrecs se'ns enganxessin i ens esguerressin la visita. Tant insistents eren que no ens vam ni atrevir a treure la càmera de fotos. Per sort, de la mesquita que hi ha rere el pou en va sortir el responsable i els va foragitar a crits. Conscient de que tenia a les seves mans un parell de turistes agraïts, el simpàtic vellet ens va ensenyar tots els racons de la mesquita, taulat inclòs. Fins i tot va treure la seva col·lecció de monedes estrangeres amb l'esperança que li donéssim algun euro. I un euro no, però unes quantes rúpies de propina sí que van caure. S'ha de ser agraït i demostrar-ho!

L'Adalaj vav.

La mesquita de Dada Harir.

Un cap de setmana a Ahmedabad (I)

El cap de setmana del 20 d'octubre vam passar-lo a Ahmedabad, una de les ciutats més grans i importants de l'estat del Gujarat. La data escollida no fou casual: ens trobàvem en ple festival de navratri o de les "nou nits", una festa en honor de la deessa Durga que es celebra amb especial fervor als estats del Gujarat i Maharashtra. Tan és així que els bitllets de tren anaven escassos i no va ser fins unes hores abans d'agafar-lo que vam saber que teníem lloc (bé, de fet només un de nosaltres, l'altre encara estava en llista d'espera, així que vam haver de compartir llitera i vam arribar a Ahmedabad destrossats i sense haver dormit gens).

Vam arribar a quarts de sis del matí i, tossuts com som, vam ignorar els cants de sirena dels "ricksheros" que ens esperaven davant de l'estació per endinsar-nos a peu al centre històric amb l'ajuda de la guia i, aquesta vegada sí, la tablet amb internet. Quin gran descobriment, això de dur un mapa virtual! Gràcies al GPS, podíem confirmar la nostra posició quan volguéssim, buscar restaurants, hotels... perquè sí, no teníem hotel, de fet bona part del matí la vam gastar en buscar-ne un a prop del centre de convencions on passaríem el vespre i que tampoc teníem molt clar on era. L'odissea ens va dur fins al recinte universitari de l'altra banda del riu, no sense abans fer una pausa per esmorzar i recuperar-nos en un hotel de luxe que vam trobar de camí.

El riu Sabarmati de bon matí.

Esmorzant fort per recuperar les forces.

Ja a la tarda, vam arribar-nos a l'ashram de Sabarmati, la comunitat que va fundar Gandhi i on va viure molts anys de la seva vida. L'ashram conté una exposició molt interessant sobre la vida que s'hi duia, les reflexions de Gandhi sobre aquesta i en general sobre totes aquelles accions polítiques que va emprendre per alliberar l'Índia del domini britànic. Vam trobar-hi a faltar una mica de revisionisme i que es mencionés la visió polèmica que avui dia es té del personatge a l'Índia a causa principalment d'haver permès la partició de l'Índia, però suposo que és comprensible que en un lloc que és un símbol nacional s'evitin certs temes espinosos. La resta de l'ashram no el vam poder visitar perquè es va fer fosc de seguida i no estava il·luminat  (molt habitual aquí a l'Índia).


S'acostava la nit i el recinte que l'ajuntament havia muntat al centre de convencions per celebrar navratri s'anava omplint de locals i algun que altre turista. Els locals anaven vestits amb les seves millors gales, la majoria de les dones i alguns dels homes duien el vestit tradicional i feia goig mirar-los ballar la garba, la dansa circular gujarati que es balla per navratri. N'hi havia una d'organitzada, amb guàrdies de seguretat i tot, que va arribar als 200 metres de diàmetre! Hi podia participar qui volgués, sempre que anés vestit amb les robes tradicionals. La música era en directe: un grup de percussió per marcar bé el ritme i diversos cantants van animar la festa ininterrompudament des de quarts de deu fins a la una que els ballarins van deixar de ballar esgotats i van realitzar una ofrena a la deessa que els havia observat tota l'estona des del centre de la rotllana.

A part d'aquesta gran garba comunitària, també vam poder assistir a un concurs de danses en el que diversos grups de noies i nois s'esforçaven davant d'un jurat format per personalitats de la vida gujarati. En aquest concurs tot comptava, des del disseny del vestit fins a l'originalitat de la coreografia, em va explicar la senyora gujarati que se'm va asseure a la dreta. Contenta de poder fer amistat amb algú tan exòtic com nosaltres, vam estar comentant els grups que anaven sortint. De tant en tant, preocupada, ens preguntava si ens ho estàvem passant bé. I tant!

Vam tornar a l'hotel rebentats però contents i plens de regals (el recinte tenia un mercat artesà). Havia estat un dia ben aprofitat!

Passejades per Mumbai: el museu de la ciutat

El diumenge, després d'unes compres pel concorregut barri de Dadar i de dinar en una cafeteria un pèl carota però molt recomanable del Phoenix Mall (Indigo, es diu), vam continuar la nostra passejada enfilant cap a Dr. Ambedkar Rd. De camí, vam parar-nos un moment al pont de Mahalaxmi, des d'on hi ha una bona vista del dhobi ghat, la bugaderia de la ciutat. Es tracta d'un barri humil on hi viuen els membres de la casta dels dhobi, que tenen la professió de bugaders. Des del pont es poden veure les files i files de safaretjos i d'estenedors amb la roba ordenada per colors assecant-se al sol. Avui dia encara s'encarreguen de rentar la roba de diversos hotels i hospitals de la ciutat, a jutjar pels distintius d'alguns llençols.

Finalment arribem a destí: el museu Dr. Bhau Daji Lad (http://www.bdlmuseum.org). Es tracta del museu més antic de Mumbai, de l'any 1872 per ser exactes. De fet és més antic, però és en aquell any que la col·lecció passa a l'edifici actual. I quin edifici! He llegit que el van restaurar recentment i realment han fet una feina excel·lent: net, resplendent, ben il·luminat... Sembla que no però una nova capa de pintura ajuda i molt a gaudir de la mostra. I què conté l'anomenat "museu de la ciutat"? Doncs una admirable col·lecció d'arts decoratives, principalment de l'Índia tot i que n'hi ha de Singapur o Anglaterra. Jocs de te tallats en coco, safates de llautó plenes de filigranes, vaixella de ceràmica i fins una baralla de Ganjifa (joc de cartes  de l'Índia mogol) són algunes de les peces que es poden admirar. A part d'això, la part de dalt del museu està dedicada a Mumbai i la seva gent i conté desenes i desenes de figuretes de fang i diorames que il·lustren la fisonomia i indumentària de cada casta, a més dels diferents oficis, activitats i fins i tot els jocs de carrer tradicionals.


Val la pena, doncs, visitar aquest museu tan arrelat a la ciutat. I no ho dic només per la història que té al darrere, sinó per l'ambient que s'hi respirava i que crec que és el que hauria de ser un museu avui dia: un lloc d'esbarjo per la gent, un lloc on anar a passar la tarda amb la família o amics i amb els quals descobrir noves visions del món, ampliar la ment i el gust, sensibilitzar-se i culturitzar-se. Ja ens agradaria que els grups de joves entressin a carretades als nostres museus com ho feien en aquest petit però venerable museu de Mumbai.

Viatge al Rajasthan: l'excursió a camell

Una de les atraccions turístiques per excel·lència de Jaisalmer són les excursions en camell pels deserts de la rodalia. Nosaltres, com a bons turistes, també ens hi vam apuntar, en el nostre cas, amb l'empresa Trotters que, tot i que va resultar bastant més cara del que havíem pactat (per culpa d'una confusió, ens van dir...) es pot dir que van complir amb allò acordat. De totes maneres, ja hem après que a l'Índia allò que s'acorda es compleix sempre però al mínim. És a dir, que si et diuen que muntaràs en elefant, hi muntaràs... 5 minuts. Crec que és una de les coses de mentalitat que ens diferencia i això fa que, quan et pregunten repetidament si estàs d'acord amb el que t'han ofert i si tens alguna queixa i tu els dius que bé, que no, tinguis la sensació que el que els interessa és que els posis una bona crítica a les webs de viatges. I és que queixar-te, doncs no et pots queixar, però el que has viscut no és exactament el que esperaves.

Però deixeu-me que us ho expliqui en detall. Trotters i la resta d'empreses que ofereixen excursions en camell (inclosos els hotels) et venen un pack que inclou un dia sencer de muntar a camell, passar la nit al ras al desert i tornar el dia següent, àpats inclosos. També s'esforcen a recalcar que l'excursió es farà en zones "poc turístiques", que hi haurà un camell per persona, que els grups seran reduïts i que se't proporcionaran mantes i estores netes per passar la nit. En el nostre cas, Trotters també oferia un lloc on guardar les maletes, una habitació d'hotel on dutxar-se al acabar i un servei de recollida a l'hotel, tren, etc. Tot això ens explicava el propietari mentre darrera d'ell admiràvem fotos i més fotos de dunes i turistes somrients. Arrancarem demà a les 6 del matí, ens diu. Molt bé.

L'endemà les 5:50 un jeep ens recollia a la porta de l'hotel i a quarts de 7 i mentre sortia el sol abandonàvem la ciutat. Érem nosaltres dos i un noi de Manchester que estava fent una ruta de mes i pico per l'Índia. A mig camí del punt de sortida, el jeep va parar en un poblet que no era res més que quatre cases mig derruïdes. Es veu que formava part de l'expedició. Al baixar, un grup de nens se'ns van enganxar, esperaven que els donéssim alguna cosa, però no som d'aquest tipus de turistes i es van quedar amb un pam de nas.

Els camells!

Jose d'Aràbia.

Cap allà les 8 vam parar en una esplanada i ens van preparar l'esmorzar: fruita, torrades i aquesta melmelada que tenen a l'Índia que sembla gelatina. El te, acabat de fer, estava bo, massa cardamom però. I llavors van arribar els camells, del tipus dromedari. Quines bèsties més enormes! Tindrien caràcter? La veritat és que per por a comprovar-ho, els vam tractar sempre amb molt de respecte, massa i tot. El nostre guia, en Ramesh, els feia anar per on volia: que si seu, que si ara aixeca't... A sobre de la gepa hi duien una sella i un munt de mantes per fer-la més còmoda pel turista i pel mateix camell, així com l'avituallament. Si hi sumem cadascun de nosaltres, el pes que han de carregar aquestes bèsties és considerable. Però no semblaven gaire afectades, més aviat indiferents. I així, tots muntats i fent-nos fotos d'un camell a l'altre, vam començar l'excursió.

La primera part va durar unes 4 hores amb alguna que altra parada per descansar. I força falta que ens feia: tal i com ens havien dit, anar en camell és cansat. El moviment aquell ondulant no para d'erosionar-te les natges fins que ho tens tot encetat, i el fet de no dur estreps fa que les cames et pengin i que tot l'esforç d'aguantar-te recaigui a les cuixes. Però potser el que desanima més és veure com el guia munta de manera diferent, assegut de costat i amb les cames replegades. Jo, que a la tarda em va tocar anar l'ultima i sobre un camell que cada dos per tres es quedava enrere i es posava a trotar per atrapar a la resta, vaig provar de canviar la posició per la que havíem vist que duia en Lawrence d'Aràbia a la peli (la vam veure uns dies abans de marxar per anar-nos ambientant), però no me'n vaig sortir.

No us deixeu enganyar pel somriure. El cul em feia un mal de mil dimonis!

A l'hora de dinar vam parar a sota un arbre, vam deixar lliures els camells per a que pasturessin i en Ramesh ens va cuinar un bon plat de verdures amb arròs, tot molt bo i autèntic. Després d'aquell plat no vam tenir més remei que fer una migdiada. Més tard, en Ramesh ens va enviar a buscar els camells. Ai, mare, quin riure i quin ridícul! Per molt que els escridasséssim i moguéssim les mans no hi havia manera de que es moguessin, i tampoc teníem moltes ganes de picar-los amb el bastó per por que ens arranquessin la cabellera d'una mossegada. Al final va haver de venir en Ramesh a socorre'ns.

En Ramesh a la cuina.

El desert del Thar.

A la tarda encara vam tenir temps de muntar 2 horetes més abans d'acampar. La zona, era el que es coneix com el desert del Thar. Però no us deixeu enganyar per les fotos d'internet, no és un desert de dunes: és un desert d'aquells on hi creixen quatre matolls, cultivat parcialment pels agricultors de la zona. De tant en tant sí que hi ha un trosset amb dues o tres dunes: si enquadres bé la càmera, sembla que estiguis al mig del Sàhara i tot.

Allí és on vam acampar: vam tornar a deixar anar els camells, vam instal·lar les estores i mantes a la paret de la duna, en Ramesh es va posar a cuinar el sopar (d'entrant, pakores, estaven boníssimes) i nosaltres dos ens vam dedicar a escalar les dunes i a observar el principal dels seus habitants: un escarabat gros com mitja pilota de ping pong que corria com una mala cosa i tenia predilecció pels nostres peus. Em preocupava haver de fer nit amb aquesta companyia tan alegre (n'hi havia un munt), però el guia ens va assegurar que quan comença a refrescar s'amaguen sota la sorra. Més tard vam gaudir de la posta de sol i mica en mica ens vam adonar de com de fosc és el món quan no hi ha ni un llum a prop. De totes maneres, no estàvem tant lluny de la civilització com semblava i ens agradaria, perquè just una estona abans un noi en camell se'ns havia acostat per si volíem comprar cervesa fresqueta. Al mig del desert. Perdona? Això no ajuda a trobar-li l'encant al moment, precisament.

Les dunes!

Un dels habitants del desert.

Però tornem a la nit i als escarabats. Aquests, efectivament, es van amagar (sobretot sota les mantes), i ens van deixar concentrar-nos en el cel, que era tot un espectacle. No hi havia lluna, i la via làctia i astres com Júpiter brillaven amb gran força. El Jose tenia una aplicació a la tablet que et permet identificar les constel·lacions, i es pot dir que ara ja sóc una gran experta en Hèrcules, el cigne i l'osa menor sobretot després d'observar-les girar tota la nit. Perquè sí, no vaig dormir gaire. Deixeu-vos de camells i de mals de cul: dormir sobre la sorra sí que et deixa destrossat. L'endemà semblava que ens haguessin apallissat. "One hour riding today is okay, ma'am?", deia en Ramesh amb una rialleta. Sí, sí, no més, per favor.

La vista de bon matí.

L'endemà al matí a allò de les 9 vam recollir les coses. El guia, que ens va veure mirar cap a la zona de la duna que acumulava ampolles buides d'aigua i altres escombraries, ens va tranquil·litzar dient que més tard el jeep de la companyia vindria a netejar. També va engegar el discurs titulat "el sou de guia és una merda". Suposo que esperava alguna propina, però nosaltres som gent amb principis (uns rancis segons com es miri) i després d'haver pagat el que valia la sortida i d'haver vist en què consistia realment, doncs vam considerar que ja s'embutxacaven prou diners.

El veredicte? És una activitat que recomanaria però amb coneixement de causa. Acabes brut, cansat i amb poques ganes de seguir fent el turista, però has muntat en camell i has passat una nit al desert sota les estrelles!

Viatge al Rajasthan: Jaisalmer

La ciutat del desert. Quines ganes tenia d'arribar-hi! Sabia que seria molt turística, encara que no m'imaginava fins a quin punt. I tot i així, era tot el que m'havien promès. Del color de la sorra, les cases fetes de pedra sorrenca bellament decorada, l'enorme fort habitat encimbellat sobre la roca... Passejar per Jaisalmer és una delícia, té aquell aire de poble de moltes poblacions de l'Índia, t'entren ganes de saludar els veïns quan te'ls creues cap al tard asseguts a la fresca. A més, segur que ells ja ens coneixen, som la parella aquella de pollosos que portem tot el dia rastrejant carrer rere carrer. O potser no, potser ens confonen, que, aquí sí, la proporció de turistes blanquets era molt elevada.

El palau dins del fort.

Un dels accessos al fort.

I clar, la de paradetes dedicades al turisme, també. Agències de viatges que t'organitzen safaris en camell, botigues de souvenirs, restaurants, venedors ambulants, captaires, taxistes... tots t'interpel·len a cada pas amb un "Hello, ma'am?". Si veuen que els contestes o els mires mínimament passen al pas dos, allò de "which country?", mirant d'entaular conversa a veure si t'enreden. En aquest viatge, per variar, vaig provar l'estratègia de contestar "Catalonia" a veure si em deixaven en pau. I ca! Fins i tot en vam trobar un que sabia català (quatre paraules). Resulta que tenia un germà que treballa a Barcelona.

Al final, les úniques que ens deixaven tranquils eren les vaques, que van a la seva i no molesten a ningú. Això sí, a vegades te les trobaves creuades al mig del carreró (a Jaisalmer tot són carrerons) i feia una mica de basarda passar-hi arran...

Els carrers de Jaisalmer.

De la ciutat, se'n visita el palau reial, que es troba a dins del fort, i les tres o quatre havelis (palaus residencials) que es troben a diversos punts del barri antic. El primer val la pena, no és tan senyorial com el de Jodhpur o Udaipur però té bones vistes i sempre s'agraeix passejar per un lloc cobert quan el sol pica de valent. Les havelis, he de confessar que ens va fer mandra visitar-les per dins per dues raons: u, el tercer dia i després de dues nits de dormir malament estàvem rebentats, i dos, que segons la guia no hi ha una taquilla oficial sinó que tot fa la impressió que has de discutir el preu amb el guia, i arriba un moment en aquest país que t'afartes de discutir. Això sí, per fora, són precioses.

Detall d'una de les havelis.

Imatge de la deessa Gauri.

També val la pena arribar-se caminant al llac artificial, rodejat de chhatris i d'esglaons o "ghat", conegut com Gadi Sagar. En aquest llac és on celebren el festival de Gangaur, en honor de Parvati o Gauri. Al fort hi guarden l'estàtua que treuen per l'ocasió en processó. És en aquell lloc relativament tranquil on vam veure-hi pondre's el sol mentre grups de turistes indis es feien fotos i alimentaven les monstruoses carpes del llac amb pa que uns marrecs venien per 10 rs. Quan ja començava a fer-se de nit ens vam unir als ramats de turistes i de vaques que tornaven a la ciutat. Era el moment de sopar i anar a buscar el tren de tornada.

Buscant l'estació.

A l'estació vam trobar-hi el "Palace on wheels" un tren de luxe que promociona el govern del Rajasthan.

Abans d'acabar, us vull fer una recomanació per si visiteu la ciutat i no sabeu on menjar: hi ha un petit restaurant al carrer que gira a l'esquerra venint pel carrer de l'esquerra de la placeta que hi ha davant de l'entrada del fort (aquí, més o menys: 26.914536,70.913496), que s'anuncia com a "restaurant tibetà". Doncs bé, es tracta d'un B&B de diversos pisos amb un petit terrat cobert que conté, literalment, un parell de matalassos i una tauleta baixa. Nosaltres érem els únics comensals així que vam preguntar-nos intrigats què faria el propietari si venia més gent a menjar. Però cap problema, a la que una parella d'holandesos van aparèixer pel terrat, els va instal·lar davant nostre i llestos. Fins i tot vam fer-hi conversa, amb ells i amb el responsable/cuiner, que es deia John Ebrahim i que ens va explicar que son germà estava casat amb una espanyola i vivia a Madrid. Però ei, "i el menjar?", direu. Doncs senzill, gustós i molt barat. Es notava que l'acabava de fer i que gaudia. Tant ens va agradar que al final vam demanar-li el correu per si en un futur necessitéssim un cuiner.