diumenge, 17 de juliol del 2011

Menjar, quin plaer


Els meus últims viatges m'han portat a descobrir la gastronomia de regions de la península com són Andalusia, Albacete o l'Algarve. Mica en mica vaig aprenent els noms dels plats i, si tinc sort, la manera de cuinar-los. Alguns són assequibles per les meves humils arts culinàries, d'altres prefereixo tastar-los sempre que en tinc l'oportunitat. En tot cas, tots mereixen que els mencioni en una llista que he fet per no oblidar-los.

Dues parts del porc que estan delicioses: secreto ibérico / presa de paleta ibérica

A Almansa, ajoarriero (plat fet amb bacallà), gachamigas (la versió sense bacallà de l'ajoarriero), manitas de cerdo i el meu preferit, l'ajo mataero (veure foto, acompanyat d'un plat de moje).

He provat el rabo i las orejas fritas i he de dir que el primer m'ha sorprès gratament mentre que el segon era massa cartilaginós pel meu gust.

La pringá (la carn del caldo triturada i adobada) es menja en forma de montadito a Sevilla.

A Valverde del Camino vaig provar els calamares del campo, que no és res més que tires de pebrot verd i vermell i anelles de ceba arrebossats com es faria amb els calamars, queda genial.

Almansa i la seva gent

Ja fa uns dies que vaig marxar d'Almansa, deixant enrere la feina feta a Sendra Boots, però sobretot la gent que alli hi vaig conèixer, per una part, i el Joaquín per l'altra; sense ell i la seva amabilitat l'experiència no hagués estat la mateixa. No em vull extendre en elogis així que deixaré que les fotos parlin per elles soles. L'únic que diré és que la gent d'Almansa és la més hospitalària que he conegut mai en els meus viatges. Obligat tornar de visita.

La gent de les seccions d'administració i disseny: Pedro Fito, Sonia, Tercero i Paco. Ells van fer que una visita de 15 dies a una fàbrica de botes valgués molt la pena. Em van ensenyar molt i donar moltes idees, especialment el Paco.

L'Antonio i jo amb la bossa ja acabada. L'Antonio és el tallador de mostres, i em va agafar un cert carinyo.

Aquesta és l'Angelica, una de les cosidores més veteranes de Sendra. Els seus consells van ser sempre encertats, el mèrit de que la bossa hagi quedat com ha quedat és tot seu!

Ells són el Joaquín i alguns dels seus amics. Us trobaré a faltar!

divendres, 1 de juliol del 2011

Notas sobre vocabulario mancheguico

Salamanquesa: salamandra
Leja: repisa
Ea: pse, ni bueno ni malo
"Muchihmo": muchísimo
"Malihmo": malísimo
Apañao: sangría
Ir al campo: ir a la casa de campo (por lo que se ve todo el mundo tiene una en Almansa)

dimarts, 28 de juny del 2011

El que sé sobre Almansa després de viure-hi dos dies


Almansa és una ciutat d'uns 26.000 habitants situada a la província d'Albacete, tocant a la frontera amb el País Valencià. Dic ciutat, malgrat com de petita és (te la creues en 20 minuts), perquè té una forta tradició industrial i perquè en una província com Albacete és un nucli important. Els seus habitants així ho senten. Molts treballen a les fàbriques locals, de calçats moltes d'elles, o a la central nuclear de la regió. El nucli urbà compta amb tot allò que es necessita per viure bé: hospital, un parell de biblioteques i casal de la gent gran, piscines i pistes d'atletisme, estació de tren... (de busos no n'hi ha, quina no va ser la meva sorpresa quan a les 7 del matí el bus em va deixar a davant del bar "Los Gabrieles", resulta que el propietari també ven bitllets de bus). Fins i tot té un servei de bicicletes urbanes, que ha resultat ser un fracàs perquè només hi ha tres punts de recollida i la targeta no em funciona a cap d'ells.

Almansa també té allò indispensable avui dia per qualsevol població que vulgui créixer: alguna cosa que atregui el turisme. Es tracta d'una fortalesa almohade situada en una penya al mig del poble. Diuen els d'Almansa que enganya, que sembla petita vista des de sota però que no ho és tan, i que no se m'acudeixi pujar-hi sota la calor del migdia. Però no ho faré pas llavors sinó el divendres a la nit aprofitant que a l'estiu organitzen visites nocturnes guiades. Al migdia en canvi és molt millor idea que em dediqui a fer la migdiada, perquè al carrer no s'hi pot estar, devem rondar els 40 graus aquests dies. Es veu que això ja és normal, que Almansa i la seva regió, tan seca, és terra de constrasts: a l'estiu hi fa molta calor, a l'hivern, molt de fred, i de la primavera i la tardor no se'n sap res. Però els seus habitants no es resignen, i aprofiten la fantàstica autopista que els connecta amb València per plantar-se a les seves platges en una hora.

Pel que sembla, a Almansa els agrada menjar bé: en dos dies ja no sé quants plats de noms curiosos i digestió dura he sentit anomenar: gachamigas, ajoarriero, gazpacho manchego... i el meu preferit, l'atascaburras. Amb una mica de sort en podré provar algun al restaurant on soparé demà, tot regat amb algun vi de la denominació d'origen "Almansa".

dijous, 23 de juny del 2011

Huelva, 9 de la mañana de la víspera de San Juan

Querías que escribiese. Pues escribo. Porque estoy triste (eso está a la vista de todos) y necesito desahogar mis insignificantes y egoístas penas, tan insignificantes y egoístas que el darme cuenta de eso solo hace que llore con más fuerza. Debería ser la persona más feliz del mundo: me quieren y lo demuestran constantemente, tengo un verano sin obligaciones por delante y un curso que me gusta por seguir el año que viene, mientras que otra gente lo máximo que se permitirá soñar es con llegar a fin de mes con su empleo roñoso de turno. Pero a Anna no le gustan las cosas fáciles, oh no, y si impedimentos físicos no los hay se impone unos cuantos de mentales para pasar el rato. ¿Porque qué mejor que preocuparse a meses vista del traslado de Jose a Tomar por culo? Cuando éramos pequeños, Raül y yo siempre bromeábamos con la “China meridional”, se nos antojaba como el lugar más alejado de nuestro mundo. Pues creo que por ahí, por ahí, se va a mudar él. Y me preocupa, que la separación me vuelva melancólica, que hablar conmigo cuando los horarios lo permitan (¿¿tu te has dado cuenta de cómo van los husos??) sea una hartura, que en algún momento le llegue a reprochar el trabajo que me representan sus prioridades tan distintas a las mías, y que al final todo se vaya al garete por mi culpa. ¿No te preocupan estas cosas? Se te ve tan seguro de ti mismo, celebrando tus triunfos, haciendo broma sobre el futuro... me hace sentir tan inútil.

Y luego, claro, los problemas de siempre, pero esos me vería capaz de superarlos si lo otro no enturbiase mi mente: necesidad de mantenerme ocupada, que sea algo que me guste y en lo que sienta que no estoy desaprovechando el tiempo, sensación de encierro, de no tener amigos cerca que me comprendan y alegren el día, ser consciente, en definitiva, de que soy gilipollas por no saber disfrutar lo que tengo.

Ayúdame, que yo no sé cómo.

dijous, 9 de juny del 2011

Utilitat pòstuma d'un préssec de vinya


Encara que no us ho cregueu, això és l'inici d'un patró (o un quadre del Tàpies, depèn com es miri).

diumenge, 22 de maig del 2011

Barcelona - Igualada

Salgo de casa en dirección al metro, son las 16:30. El finde ha sido ajetreado, excitante, cansado, y me he tomado con calma la comida en familia y el registro de archivadores en busca de algunos apuntes de bachillerato que necesito para la clase de repaso que doy mañana. En el metro estoy distante, y tengo que obligar mi mente a centrarse; delante de los ojos páginas y más páginas de análisis sintácticos forman un tramado arbóreo impenetrable. En Barceloneta entran un grupo de italianas que chillan como cerdas y les lanzo miradas ofendidas: quiero hacerlas callar con el vacío que es mi pecho.

Paseo de Gracia, cambio, pasillo interminable, L3. Me alegro un poco: en nada estaré en el bus y podré echarme una merecida siesta. Pero las esperanzas se me congelan al salir de la boca de metro y ver la parada completamente vacía. Ya venía preparada para esperar una hora si es que lo acabo de perder, pero tengo una corazonada... que se confirma al leer los horarios. Hora actual: 17:30. Próximo bus: 19:20. No pasa nada, respiro, respiro y con energía me vuelvo al metro (vuelvo a pagar con la T6, eso duele momentáneamente). En 5 paradas me planto en plaza España, allí algún tren sin duda querrá llevarme a esa mierda de... ese pueblo bucólico que es Igualada. Hora actual: 17:55. Próximo tren: 18:39.

Hago un cálculo mental basado en horrorosas experiencias pasadas a bordo de ese tren y me doy cuenta: no voy a llegar para votar. Maldigo, y me he estado reprimiendo toda la tarde. Maldigo la mierda de comunicaciones con las comarcas desde la capital, el tiempo y dinero que empleo en desplazamientos todas las semanas, maldigo lo poco previsora que he sido no habiendo consultado los horarios antes, los discursos aleccionadores que he dado en las últimas semanas sobre el deber de ir a votar, qué irónico. Y sobretodo maldigo lo mucho que me afectan chorradas como esta. Porque noto la rabia y la fustración llenando mi ser, y sé que voy a tener que controlarlas en un viaje aqueroso de dos horas para recorrer 60 km en el que la única alternativa a ralladas mentales y estados de extrema consciencia emocional és la lectura... de American Psycho.

Me ahorro la agónica descripción de cómo el cercanías se arrastra una parada tras otra dirección Manresa (sí, resulta que no es directo y a Martorell Enllaç toca bajar y esperar otro convoy). Solo diré que mis temores eran ciertos y que a eso de St. Esteve Ses Rovires un tramo especialmente cruento de una de las torturas del Sr. Bateman hace que cierre el libro de golpe, de repente este me quema en las manos y siento la imperiosa necesidad de alejarlo lo más lejos de mí que pueda. Dicho y hecho: al bajar del tren enfilo directamente hacia la biblioteca y como una zombie lo echo en el depósito de devoluciones un segundo antes de que me acuerde de que no pertenece a esa biblioteca. Vuelvo a maldecir mi inutilidad, y recorro el resto de calles hasta mi casa asustada de cómo se va a torcer la siguiente acción de la tarde. ¿Hacer la cena? ¿Lavar los platos? Tengo pocos y no quiero romperlos. Así que me siento en la cama, las piernas cruzadas, los ojos cerrados, y dejo que mis problemas se los lleve la brisa que entra desde la ventana abierta.