Informe de campanya

Feia molt de temps que no m'aixecava un dissabte i sense ni rentar-me la cara em posava davant l'ordinador a jugar una partida. I com senta de bé...! Fins i tot somreia quan Ra ha destruït completament la meva flota de trirremes. La revenja serà molt dolça...

Si el temps aguanta, el planning és: mandrejar fins que el cos s'avergonyeixi de mi, llavors agafar la bici, la llangonissa i una mica de pa, passar a recollir la manta a cal Borja i fer cap al Phoenix Park a llegir sobre l'herba tota la tarda.

Abans però, potser hauria d'ordenar l'habitació... Des que l'Abel ha marxat, he deixat que les forces del caos se n'apoderin, i corro el risc de morir sepultada. No és que estigui bruta (bé, els morts campen al seu aire, però sempre m'han caigut bé), sinó que, diguéssim, quan un objecte deixa el seu lloc "natural" (mental més aviat) no té perspectives de tornar-hi. Així, els mobles han perdut aquella simetria harmoniosa amb les parets, les estanteries gemeguen de buidor, i ahir em va semblar sentir les claus agonitzant en algun lloc de la immensitat del llit... De fet, per a arribar a escriure aquestes quatre línies he hagut de tenir-me-les amb l'exèrcit de calces i
mitjons que s'havia replegat al cim de la cadira... Si tanco els ulls encara veig voleiar els seus temibles estendards...