Yellow brick road

...i vaig deixar-los rient i bebent en un pub i vaig trencar per un dels carrerons empedrats cap al cor del Temple Bar, esquivant mims i turistes cridaners. A la porta de l'Eamon Dorans el cartell resava: Kill City Defectors, album release. Estava sola, i com que la pinta de cervesa encara va massa lligada a l'acte social, vaig decidir regalar-me una crepe de nutella i nous i coronada per una bola de gelat de vainilla, i així de gloriosa anava baixant els esglaons. El petit i fosc local no estava gaire ple, els nois suficients per llançar-los mirades lascives des de sota el barret. A les 22h Super Extra Bonus Party engega el concert, i la festa i el bon rollo s'apoderen de la sala. Un parell de temes per posar el públic a to, i les dues primeres files ballàvem com bojos amb una energia tal que alguns semblava que estiguéssim en trànsit. I no vam parar. Durant tres hores. Un estil funky enganxós posava la nostra creativitat a prova, encoratjats pels altres desconeguts, una mica menys aquella nit. Els nois tenen tan de músics com de showmans, i no paren de trencar totes les regles que regeixen una actuació: surten mig disfressats a l'escenari (un de futbolista, un amb pijama i l'altre amb un uniforme calcat al d'alguna colla de diables, no recordo quina). Salten escenari amunt escenari avall, ara un toca la guitarra entre el públic, ara un altre que no toca, potser algun amic, puja a l'escenari i ens increpa a fer més soroll. L'ambient es torna... familiar. Un parell de temes deriven al reggae, i del no res apareix un MC brasiler amb rastes i s'afegeix a la moguda. A la mitja part deixo que la noia de l'estudi de so em reconegui, i intercanviem quatre paraules. L'estudi bé, em diu. Busy. Millor per ells. Per fi els KCD! Els temes han evolucionat molt, però puc reconèixer els diferents patrons que inventaven per a la guitarra i la percussió a l'estudi durant la gravació de l'àlbum. Altre cop em sento al marge, observant, la nit sembla difuminar-se al meu voltant. A l'acabar estan suats i cansats com tots nosaltres, però sense deixar-los respirar els faig firmar el CD, un fins hi tot ho ha intentat i ha escrit "Grasias!" amb lletres tremoloses.

Sento que el temps va retrocedint. De matinada i jo caminant sola pel centre de Dublin, ningú m'espera enlloc. Bé, sí, la Noxutes. Pedalejo i la memòria va desenterrant records: l'estiu, juny, maig, l'arribada... I de cop, allà a la cantonada de sempre esperant per creuar el carrer, el Dónal, com sortit de somnis antics. Segur que us preguntàveu què se n'havia fet... Jo també, tot i que en part és culpa meva perquè tampoc no l'he trucat més. Se'l veu... com sempre. Amb aquella mirada estranya que té. Encara fa de cambrer a les tardes, el grup va rutllant, o sigui que no, que no marxa a Londres. Que el truqui la pròxima vegada que vagi a fer una pinta...

Aquest matí m'he despertat i per primera vegada la finestra estava entelada. Fotia una rasca...! Així que m'he tapat i he anat palpant... I sí! un braç, una cara... Bon dia!! I molts petons.

...I m'ha portat un pot d'arbequines!!!
l