Tenia por que pogués quedar marginada en cert grau en un dinar d'empresa amb gent que amb prou feines conec, més gran que jo la majoria, tot tios i, a sobre, informàtics. Era el meu primer dinar d'empresa...! I va ser genial.
D'entrada, sembla que per ser els nous, i a sobre separats de la resta, els tres que som al zulo tinguem problemes d'intergració. I ca. S'ha creat un bon rotllo entre el David, l'Eduardo i jo que quan ens agafa ens passem el rato xerrant: sobre l'estudi de llengües xungues (estudien japonès), el manga, els RPGs, el disfressar-se de pirata... Els companys grafistes es queixen en conya que se sent tot, i que allà no deu pencar ningú... I llavors el David diu que tenen raó, que em passo el dia jugant ("que no, que és espiar a la competència!!") i ja la tenim liada. Total, que la gent comença a passar-se per allà per fer-la petar una estona, amb lo petit que és...! "Res home res", comenten els programadors, i recorden amb dissimulada nostàlgia quan n'eren 8 allà dins, fent hores extres fins a les tantes de la matinada.
A més, he mentit, no era l'única noia. Bé, la dibuixant nova no va venir que tenia classe a l'universitat (és profe), i la d'administració va seure a la taula dels jefes. Qui sí que seia a l'enorme taula quadrada, tot i que a l'altra punta de mi, era la María, una grafista de Sevilla. Les dues vam sobreviure com vam poder a la insistència de la resta de comensals a omplir-nos la copa "y matarla", i després ens vam asseure juntes a una cantonada mentres, jiji, els nois ens omplien d'atencions.
Sobre el local, era un bar de La Latina amb zona de restaurant decorada amb quadres de toreros (como no, almenys no queda tan raro com quan ho veus a locals de barcelona). La teca i la beguda, tot molt bo, tapes de ibéricos, croquetes de rap delicioses, huevos estrellados, i un bistec al punt. Les ampolles de vi anaven que volaven, i després encara ens van convidar a xupito, puros, i la primera copa gratis. O sigui que ja us podeu imaginar que quan deixàvem el restaurant per allà a les 6 de la tarda, anàvem tots bastant pet. N'hi havia un que ja no va arribar a l'orujo, que el van haver de treure a rastres. Estava blanc com el paper de fumar, pobre, i només murmurava "dejadme un minuto". Nosaltres l'intentàvem animar com podiem, el Jorge sentint-se culpable pq era el que li anava omplint el got ("si ha bebido lo mismo que yo!"), i el Nacho dient-li a la seva filla de mesos que ("Ves niña lo que pasa si bebes?"). Què mona, per cert, se'ns queia a tots la baba, era divertit veure tots els tios fent-li mueques a vere si somrèia (per cert, comentaven que què passa, que de cop tots els tios de treinta-i-llargs s'han posat a ser pares de cop... Estàvem dinant i el Pedro Pablo rebia una trucada, "és una niña probablemente!""y qué harás?""Bah, yo me la llevo a jugar al fútbol sin problemas", i el Nacho "Y si sale lesbiana, mejor que mejor, que todos los tíos sois unos impresentables"). XDDD, anda que no m'ho vaig passar bé ni res... I encara que no us ho cregueu, no es va parlar ni de futbol ni de política en cap moment, ala.
Pro la cosa no s'acaba aquí, que els pocs que vam aguantar i no teniem obligacions familiars (tot i que el Nacho va passejar la nena tota l'estona), vam anar a seguir la festa a un parell de bars, ahí ahí, brindant amb fino, que es veu que es un vi típic sevillenc (la María em va confessar després que no el suporta), el Charlie convidant a tothom més content que unes pàsqües, jo xerrant de Dublin amb el Jorge... (una grafista que, en sèrio, s'assembla al Dónal i tb toca la guitarra, ohoh). Al final, i per molt que el Nacho digués que què passava amb els de bcn que no aguantem, em vaig mostrar ferma i vaig dir-los bona nit, i el Jorge em va guiar fins al metro. Vaig arribar a casa rebentada, eren vora les dotze de la nit.
D'entrada, sembla que per ser els nous, i a sobre separats de la resta, els tres que som al zulo tinguem problemes d'intergració. I ca. S'ha creat un bon rotllo entre el David, l'Eduardo i jo que quan ens agafa ens passem el rato xerrant: sobre l'estudi de llengües xungues (estudien japonès), el manga, els RPGs, el disfressar-se de pirata... Els companys grafistes es queixen en conya que se sent tot, i que allà no deu pencar ningú... I llavors el David diu que tenen raó, que em passo el dia jugant ("que no, que és espiar a la competència!!") i ja la tenim liada. Total, que la gent comença a passar-se per allà per fer-la petar una estona, amb lo petit que és...! "Res home res", comenten els programadors, i recorden amb dissimulada nostàlgia quan n'eren 8 allà dins, fent hores extres fins a les tantes de la matinada.
A més, he mentit, no era l'única noia. Bé, la dibuixant nova no va venir que tenia classe a l'universitat (és profe), i la d'administració va seure a la taula dels jefes. Qui sí que seia a l'enorme taula quadrada, tot i que a l'altra punta de mi, era la María, una grafista de Sevilla. Les dues vam sobreviure com vam poder a la insistència de la resta de comensals a omplir-nos la copa "y matarla", i després ens vam asseure juntes a una cantonada mentres, jiji, els nois ens omplien d'atencions.
Sobre el local, era un bar de La Latina amb zona de restaurant decorada amb quadres de toreros (como no, almenys no queda tan raro com quan ho veus a locals de barcelona). La teca i la beguda, tot molt bo, tapes de ibéricos, croquetes de rap delicioses, huevos estrellados, i un bistec al punt. Les ampolles de vi anaven que volaven, i després encara ens van convidar a xupito, puros, i la primera copa gratis. O sigui que ja us podeu imaginar que quan deixàvem el restaurant per allà a les 6 de la tarda, anàvem tots bastant pet. N'hi havia un que ja no va arribar a l'orujo, que el van haver de treure a rastres. Estava blanc com el paper de fumar, pobre, i només murmurava "dejadme un minuto". Nosaltres l'intentàvem animar com podiem, el Jorge sentint-se culpable pq era el que li anava omplint el got ("si ha bebido lo mismo que yo!"), i el Nacho dient-li a la seva filla de mesos que ("Ves niña lo que pasa si bebes?"). Què mona, per cert, se'ns queia a tots la baba, era divertit veure tots els tios fent-li mueques a vere si somrèia (per cert, comentaven que què passa, que de cop tots els tios de treinta-i-llargs s'han posat a ser pares de cop... Estàvem dinant i el Pedro Pablo rebia una trucada, "és una niña probablemente!""y qué harás?""Bah, yo me la llevo a jugar al fútbol sin problemas", i el Nacho "Y si sale lesbiana, mejor que mejor, que todos los tíos sois unos impresentables"). XDDD, anda que no m'ho vaig passar bé ni res... I encara que no us ho cregueu, no es va parlar ni de futbol ni de política en cap moment, ala.
Pro la cosa no s'acaba aquí, que els pocs que vam aguantar i no teniem obligacions familiars (tot i que el Nacho va passejar la nena tota l'estona), vam anar a seguir la festa a un parell de bars, ahí ahí, brindant amb fino, que es veu que es un vi típic sevillenc (la María em va confessar després que no el suporta), el Charlie convidant a tothom més content que unes pàsqües, jo xerrant de Dublin amb el Jorge... (una grafista que, en sèrio, s'assembla al Dónal i tb toca la guitarra, ohoh). Al final, i per molt que el Nacho digués que què passava amb els de bcn que no aguantem, em vaig mostrar ferma i vaig dir-los bona nit, i el Jorge em va guiar fins al metro. Vaig arribar a casa rebentada, eren vora les dotze de la nit.
1 comentari:
es veritat! nosaltres vam anar a una festa tequilesca i tots els amics del s amics dels amics es van presentar amb dones, ja casats, o pitjor, amb nens!
Publica un comentari a l'entrada