Viatge a Ladakh: Leh

Leh

La setmana passada vam passar uns dies a Ladakh, una regió de l'Índia de cultura tibetana situada prop del Caixmir, entre les fronteres de Xina i Pakistan. És una regió amb una orografia espectacular: enormes muntanyes escarpades i sense un bri d'herba, amb les puntes nevades, rodegen valls desèrtiques plenes de roques per on passen, si hi ha sort, rius de color gris. És en aquestes valls, a les illes d'herba que es formen gràcies a l'aigua, on s'assenten els poblets. Aquests són del mateix color de les muntanyes (a causa de la pedra amb la que es construeixen les cases) i estan rodejats de camps. Moltes vegades, si prop del poblet hi ha una elevació, sobre d'aquesta s'hi troba un monestir budista mil•lenari. Alguns estan encara habitats i en actiu, d'altres han caigut en ruïna.

Namgyal Tsemo

Nosaltres vam arribar a Leh, la capital, ben de matí. Anàvem tranquils: havíem contractat mesos enrere un viatge organitzat a una empresa de trekking local, així que el conductor ja ens esperava a l'aeroport. No era l'únic, de fet més tard descobriríem que a Leh la gran majoria d'empreses es dediquen al turisme, ja sigui en forma de restaurants i hotels, de botigues de souvenirs o d'agències de viatges. També els turistes es divideixen en tres tipus: els que venen a fer trekkings de vàrios dies creuant les muntanyes i dormint en tendes, els que lloguen motos per explorar la regió (la carretera Manali - Leh és molt transitada, i també el port de Khardung La, el "port asfaltat més alt del món"), i els que lloguen un cotxe amb conductor que els dugui a visitar poblets. Nosaltres érem del darrer tipus.

Shanti stupa

Després d'aclarir les condicions amb el Javeed, un dels responsables de l'agència, ens van assignar un conductor, un tipus callat i somrient. Aquest ens va deixar descansant a l'hotel (recomanen que els primeres hores les passis en repòs per aclimatar-te a la falta d'oxigen, falta que, almenys a l'altura de Leh, no vam notar). Més tard ens va venir a recollir per anar a visitar les atraccions de Leh, és a dir, el monestir de Sankar, la Shanti stupa i el palau de Leh, antiga residència reial. Feia un dia preciós, i les vistes de la vall eren magnífiques. Al palau de Leh vam deixar marxar el conductor i, després de visitar l'enorme complex de nou plantes, ara parcialment restaurat, vam enfilar cap al Namgyal Tsemo, un petit pic que senyoreja la ciutat. A dalt, un altre monestir (no vam visitar-lo) i un bon munt de banderes d'oració endutes pel vent.

Vam baixar abans que es pongués el sol fins al nucli antic a través de les escales que el connecten amb el palau. La passejada ens va dur per carrers estrets i buits de turistes, carrers de vivendes amb balcons i senyores que filen assegudes als portals. Al final, vagis per on vagis acabes al carrer principal, ple de botiguetes. A nosaltres però, el carrer que ens va agradar i que vam recórrer més vegades durant aquests dies va ser el carreró paral•lel, ple de sastres i de botigues de roba i d'estris de la cuina, alguna que altra carnisseria i fins i tot una botiga de disseny amb roba i thangkas fets seguint les tècniques tradicionals (www.norbulingka.org). Tot preciós i caríssim, esclar.

Sankar gompa

L'arribada de la nit marca la fi de la jornada laboral en una ciutat on els talls de corrent són habituals. És llavors quan els restaurants i les botiguetes amb generador intenten pescar els turistes que encara volten per la ciutat buscant el seu hotel mentre aquests ensopeguen amb les vaques i maleeixen haver-se deixat la llanterna a l'habitació.

Una foto que em va fer gràcia perquè el monjo del mig em va recordar a Raig beneït, de Tintín al Tibet.