Viatge a Ladahk: monestirs i més monestirs

Likir

Si d'alguna cosa ens n'hem afartat, a Ladakh, és de visitar monestirs (i de menjar thukpas, però això és un altre tema). N'hi havia de grans i de petits, d'abandonats i en actiu, d'antics i d'encara més antics. Tots, però, seguien més o menys aquest patró: estaven situats en llocs elevats, amb el poble als peus. Els diferents edificis tenien diverses plantes, amb la sala cerimonial al pis de baix. Aquesta tenia sempre les parets i les columnes de fusta decorades amb frescos i era plena de thangkas i altres objectes religiosos, així com els seients dels monjos i els seus llibrets d'oració. Era en aquesta sala on es trobaven les figures dels diferents budes i els protectors, bellament pintades. Algunes tenien vàrios metres d'alt, cosa que vol dir que sobresortien pels pisos superiors. Les sales tenien sempre forma de claustre amb una obertura al mig per on entrava suaument la claror del dia.

Alchi

Per entrar a la capella del monestir (por haver-n'hi vàries) hom s'ha de descalçar. A dins, els fidels les recorren aturant-se a resar davant de les representacions de les divinitats. Aquestes sempre estan plenes d'ofrenes (bitllets, mocadors, bols amb aigua i oli cremant, fins i tot fruita i paquets de galetes). Els fidels també fan ús de les rodes d'oració, que son cilindres metàl•lics que duen gravats un mantra. Les rodes poden tenir metres o pams d'alçada, i es troben als carrers dels pobles, a les entrades dels monestirs... Pel que hem pogut observar, els fidels o bé fan rodar les petites o bé fan rodar les grans donant ells també la volta, sempre d'esquerra a dreta, i deixant que rodin. Amb cada volta sona una campana i el mantra s'escampa com les ones sonores per tot arreu...

Diskit

Un dels monestirs més importants que vam visitar va ser el de Hemis. És dels més grans en actiu, i és conegut perquè cada any s'hi celebra un festival en honor al guru Rinpoche que atrau a turistes i locals per igual. De fet nosaltres hi vam anar acompanyats d'una noia d'allí i la seva neboda. Va ser ella qui ens va guiar a l'hora de fer la romeria per les sales del monestir juntament amb tots els altres fidels. També ens explicava el significat d'algunes de les danses cerimonials, però entre el seu accent marcat i el soroll de fons costava força d'entendre.

Diskit

Pel que fa a la cerimònia, aquesta comença a quarts de deu del matí, però més val ser-hi una estona abans perquè el patí de seguida s'omple de gent. En un dels laterals, a sota, s'hi situen els músics amb els instruments tradicionals (címbals i trompes tibetanes) i la jerarquia del monestir (a jutjar pels barrets), que són els que canten les oracions. A davant s'hi asseuen tots els monjos, grans i joves. I de la porta principal del monestir, al cantó oposat, en van sortint processons de monjos i ballarins que representen escenes i creences budistes. Com que no en sabem el significat, les danses acaben cansant al cap d'una estona, perquè són lentes i repetitives. Els ballarins, això sí, van vestits amb roba tradicional i duen màscares pintades molt xules. Per les màscares i els atributs la gent pot deduir de quina divinitat es tracta. Un dels moments més interessants és quan surt el guru (bé, la representació d'aquest) acompanyat de tots els deixebles, tots amb les seves màscares. Aquests s'asseuran a un dels laterals i presidiran la resta de danses. És també llavors quan a les autoritats, al guru i companyia i als músics els reparteixen estampes, mocadors blancs de roba fina i les ofrenes monetàries recollides durant el matí.

Hemis

Hemis