És curiós que sempre acaba sortint el tema de regatejar en totes les converses tipo "ohqueguaiviusaMumbaiquetalhoportes" que tinc últimament, ja sigui prenent un te amb la Sukeshi, amb l'amable i xerraire Ashok de la botiga de vins o via comentaris del bloc amb amigues que viuen a mils de quilòmetres de distància.
Doncs ve, ho porto fatal. Tan el Jose com jo som gent tranquil·la que no volem complicacions, i moltes vegades per evitar haver de trencar-nos la closca fent conversions monetàries o intentant desxifrar l'expressió del venedor ("creus que encara li podem rebaixar més?") paguem el que ens diuen i llestos. La novatada la vam pagar amb una tauleta tipo de càmping per la cuina, que ens va costar 50 euros. Potser per això vam regatejar amb totes les nostres forces la compra de la taula del menjador, massissa, amb superfície de vidre i quatre cadires tapissades. La vam rebaixar de 7000 a 6000 rs (108 a 93€) després d'intentar baixar-la a 5000 i obtenir un no rotund. Vam fer bé? Haguéssim pogut baixar-la potser a 5500 tot que el venedor deia que no més barata de 6000? Ahir ens deien que tenim el problema afegit de que es veu clarament que som occidentals, que suposo que a la seva ment deu ser equivalent a ser rics del cagar. El truc que ens ha comentat molta gent de demanar un preu, fer com que no hi estàs interessat i marxar tot esperant que et cridin de nou encara no ens ha funcionat: mai ens tornen a cridar. O potser és que sempre intentem practicar això de regatejar precisament amb els articles irregatejables. L'altre dia, per exemple, vam anar de parada en parada preguntant el preu d'un quilo de raïm. Tots ens deien 100, i per molt que els diguéssim 50, 70... no hi havia manera. Al final vam comprar el raïm a 100 a un paio que ens venia a 120. Victòria!
Potser per això ens fa tan de respecte anar a comprar peix al mercat. Les peixateres són les expertes mundials en regatejar! I ja no només per por a que ens timin, sinó per por que ens timin el preu i el peix a sobre estigui en mal estat. El millor que podem fer és aplicar al peix la tècnica que ja apliquem als vegetals: anar sempre a la mateixa parada. Així et comencen a conèixer, i si et posen alguna cosa en mal estat, els hi pots recriminar i amenaçar-los de que aniràs al del costat. De moment i sense regatejar crec que estic comprant les verdures al preu que toca més o menys (o potser em timen des del primer dia i jo tan feliç...). Però bé tampoc em queixaré si el quilo de cebes avui va a 16 rs i la setmana passada a 14 si el botiguer es més o menys amable (n'hi ha que semblen espantats quan t'hi dirigeixes i el problema és llavors teu per entendre'ls perquè tenen la refotuda mania de parlar-l'hi a la corbata. La prova definitiva sobre com reacciono serà la setmana que ve si em diu que va a 18...
Finalment m'agradaria compartir l'últim descobriment en tècniques, es titula "regatejar sense dir res". I és que amb el Jose vam comprovar la vigília de Holi com inflen els preus els venedors de roba del mercadillo, i com de fàcil és que els baixin. Preneu nota doncs: l'enèssima vegada que us assaltin oferint-vos un "preciós vestit", pregunteu amb mandra quan val. "250, ma'am". Mireu-vos aixecant la cella i calculant en castellà el preu en euros. També ho podeu fer mirant embobats el venedor sense dir res (esteu fent càlculs, coi!). El venedor començarà a parlar com una bala repetint el preu, i si esteu atents veureu com al cap de 10 segons de xerrameca...:
"250, ma'am, only 250, nice dress, finely embroided, only 250, ma'am, 250, 250, 200, only 200 ma'am...".
Em pregunto on hagués arribat si l'hagués deixat parlar més estona.
Doncs ve, ho porto fatal. Tan el Jose com jo som gent tranquil·la que no volem complicacions, i moltes vegades per evitar haver de trencar-nos la closca fent conversions monetàries o intentant desxifrar l'expressió del venedor ("creus que encara li podem rebaixar més?") paguem el que ens diuen i llestos. La novatada la vam pagar amb una tauleta tipo de càmping per la cuina, que ens va costar 50 euros. Potser per això vam regatejar amb totes les nostres forces la compra de la taula del menjador, massissa, amb superfície de vidre i quatre cadires tapissades. La vam rebaixar de 7000 a 6000 rs (108 a 93€) després d'intentar baixar-la a 5000 i obtenir un no rotund. Vam fer bé? Haguéssim pogut baixar-la potser a 5500 tot que el venedor deia que no més barata de 6000? Ahir ens deien que tenim el problema afegit de que es veu clarament que som occidentals, que suposo que a la seva ment deu ser equivalent a ser rics del cagar. El truc que ens ha comentat molta gent de demanar un preu, fer com que no hi estàs interessat i marxar tot esperant que et cridin de nou encara no ens ha funcionat: mai ens tornen a cridar. O potser és que sempre intentem practicar això de regatejar precisament amb els articles irregatejables. L'altre dia, per exemple, vam anar de parada en parada preguntant el preu d'un quilo de raïm. Tots ens deien 100, i per molt que els diguéssim 50, 70... no hi havia manera. Al final vam comprar el raïm a 100 a un paio que ens venia a 120. Victòria!
Potser per això ens fa tan de respecte anar a comprar peix al mercat. Les peixateres són les expertes mundials en regatejar! I ja no només per por a que ens timin, sinó per por que ens timin el preu i el peix a sobre estigui en mal estat. El millor que podem fer és aplicar al peix la tècnica que ja apliquem als vegetals: anar sempre a la mateixa parada. Així et comencen a conèixer, i si et posen alguna cosa en mal estat, els hi pots recriminar i amenaçar-los de que aniràs al del costat. De moment i sense regatejar crec que estic comprant les verdures al preu que toca més o menys (o potser em timen des del primer dia i jo tan feliç...). Però bé tampoc em queixaré si el quilo de cebes avui va a 16 rs i la setmana passada a 14 si el botiguer es més o menys amable (n'hi ha que semblen espantats quan t'hi dirigeixes i el problema és llavors teu per entendre'ls perquè tenen la refotuda mania de parlar-l'hi a la corbata. La prova definitiva sobre com reacciono serà la setmana que ve si em diu que va a 18...
Finalment m'agradaria compartir l'últim descobriment en tècniques, es titula "regatejar sense dir res". I és que amb el Jose vam comprovar la vigília de Holi com inflen els preus els venedors de roba del mercadillo, i com de fàcil és que els baixin. Preneu nota doncs: l'enèssima vegada que us assaltin oferint-vos un "preciós vestit", pregunteu amb mandra quan val. "250, ma'am". Mireu-vos aixecant la cella i calculant en castellà el preu en euros. També ho podeu fer mirant embobats el venedor sense dir res (esteu fent càlculs, coi!). El venedor començarà a parlar com una bala repetint el preu, i si esteu atents veureu com al cap de 10 segons de xerrameca...:
"250, ma'am, only 250, nice dress, finely embroided, only 250, ma'am, 250, 250, 200, only 200 ma'am...".
Em pregunto on hagués arribat si l'hagués deixat parlar més estona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada