La següent parada del viatge és Orchha, una vila situada a la riba del riu Betwa a 18 quilòmetres de Jhansi. No és gaire gran i sembla força tranquil•la a mida que ens hi acostem amb el rickshaw, però el que és evident és que és molt turística si ens basem en el munt de restaurants i pensions que omplen el carrer. Busquem amb la mirada el nostre hotel, el Sheesh Mahal... i quina no serà la nostra sorpresa quan de cop el rickshaw creua el monumental pont de pedra i entra de ple en el recinte del palau! Doncs sí, resulta que ens allotgem al mateix Jahangir mahal, en una de les habitacions inferiors a l’exterior i a tocar d’un altre edifici que és on es troba la recepció de l’hotel. Per un moment ens sentim com maharajas.
Serà perquè estem cansats, fa moltíssima calor i ens ve de gust gaudir de l’habitació i d’una tele que realment funcioni que posem en pràctica un mètode turístic que a partir de llavors recomanarem a tothom que visiti el país en el mes de més calor: amagar-se de 12 a 16:30h. Semblen moltes hores perdudes, però quan el sol apreta i cada 10 minuts has de comprar una nova ampolla d’aigua, els llocs turístics no es gaudeixen igual. Nosaltres vam sortir que ja eren quasi les 17h de l’habitació, amb la llum de tarda banyant els edificis i temples i una lleugera brisa refrescant-ho tot, i ens vam dedicar a explorar els voltants.
Jardins abandonats, antics palaus en ruïnes, capelletes plenes de frescos... El recinte del fort d’Orchha és una meravella arquitectònica que et transporta sense gaire esforç al temps dels moguls. Només cal veure l’enorme porta d’entrada al palau i els dos elefants de pedra que la franquegen per imaginar la comitiva reial a lloms d’elefants sortint a passejar. Una mica més enllà, passat un edifici que no tenen molt clar si era un estable o un recinte de plaer (les misterioses argolles del sostre fan dubtar als arqueòlegs), hi ha una cabana de pedra blanca amb uns altaveus per on tot el dia se senten timbals i pregàries. Nosaltres ens hi vam acostar amb compte fins que un sadhu molt jove ens va fer senyals perquè ens descalcéssim i el seguíssim. Així va ser com amb el seu anglès macarrònic i agenollats a dins d’una capella del déu taronja que es veu molt per aquella contrada ens va explicar que a l’habitació del costat hi ha un guru, l’últim d’una llarga dinastia de gurus, que recita el Ramayana dia i nit des de fa 3 anys. I sí, sí, vam fer-hi un cop d’ull i allí estava, un home barbut amb un timbal a les mans i un micro de peu al davant. Després la conversa ja va derivar cap a quanta propina podia treure’ns, així que amablement vam dir que marxàvem.
Vam seguir per un camí polsós, esquivant ramats de cabres i gossos pollosos, fins a creuar la muralla i més enllà. Entre el boscatge s’insinuaven grups de temples, els típics temples que esperes trobar de sobte en una clariana. La veritat és que només faltaven els micos per fer-ho tot més autèntic. Ja era capvespre i abans de tornar vam acostar-nos al riu, ample i força ràpid tot i no ser època de pluges. Més tard ens dirien que durant el monsó el riu creix tant que cobreix el pont i s’ha de creuar amb barca. No m’estranya que els turistes hi facin ràfting!
L’endemà ja vam poder visitar els dos palaus principals, és a dir, el Jahangir mahal i el Raj mahal, per dins. Crec que vam creuar totes les portes, pujar totes les escales i recórrer totes les muralles possibles! Des de dalt la vista és esplèndida, i de tant en tant et trobes habitacions decorades amb frescos. La guia deia que el Jahangir Mahal conté un petit museu on es conserven unes quantes pedres sati (sati és la cerimònia en la qual les vídues s’immolen a la pira del marit), però es veu que si no li ho preguntes a vigilant no se’n recorden d’obrir-lo.
Més tard va ser el torn del Chaturbhuj mandir, un monumental temple del segle IX. Per dins és altíssim, i com que té moltes entrades i finestres, dóna una sensació refrescant i de tranquil•litat. Els guies, molt amables, ens van donar conversa amb l’esperança de que els contractessin per a que ens ensenyessin la part de dalt, però vam acabar parlant de futbol, de criquet i d’apostes. També vam fer l’ofrena monetària corresponent al sacerdot del temple, que ens va pintar el tikka al front.
Però el millor encara havia d’arribar. Ens dirigíem cap als chhatris (cenotafis construïts amb forma de pavelló coronat per una cúpula o chhatri) dels afores quan un parell de nois en moto ens van parar a saludar-nos (és força habitual). Duien un pneumàtic inflable i ens van dir que anaven a banyar-se al riu. Quina enveja! I efectivament, al costat dels chhatris, a la vora del riu, un munt de nois es banyaven i aprofitaven per rentar la roba i fins i tot la moto. Ens vam allunyar d’ells anant riu amunt per un caminet, i vet aquí que en una petita entrada de terra hi havia un shivalinga i unes escalinates que entraven al corrent, probablement un lloc on fer-hi ablucions. Feia molta calor així que tímidament vam sucar els peus... després les cames... i al cap de res ja érem dins de l’aigua.
Suposo que veure’ns als dos allí xipollejant era sorprenent pels locals, que es van acostar a fer-se unes fotos amb nosaltres. I així, refrescadets i contents, vam tornar al poble a esperar el nostre driver mentre degustàvem una pizza força autèntica al restaurant Milan.
Jardins abandonats, antics palaus en ruïnes, capelletes plenes de frescos... El recinte del fort d’Orchha és una meravella arquitectònica que et transporta sense gaire esforç al temps dels moguls. Només cal veure l’enorme porta d’entrada al palau i els dos elefants de pedra que la franquegen per imaginar la comitiva reial a lloms d’elefants sortint a passejar. Una mica més enllà, passat un edifici que no tenen molt clar si era un estable o un recinte de plaer (les misterioses argolles del sostre fan dubtar als arqueòlegs), hi ha una cabana de pedra blanca amb uns altaveus per on tot el dia se senten timbals i pregàries. Nosaltres ens hi vam acostar amb compte fins que un sadhu molt jove ens va fer senyals perquè ens descalcéssim i el seguíssim. Així va ser com amb el seu anglès macarrònic i agenollats a dins d’una capella del déu taronja que es veu molt per aquella contrada ens va explicar que a l’habitació del costat hi ha un guru, l’últim d’una llarga dinastia de gurus, que recita el Ramayana dia i nit des de fa 3 anys. I sí, sí, vam fer-hi un cop d’ull i allí estava, un home barbut amb un timbal a les mans i un micro de peu al davant. Després la conversa ja va derivar cap a quanta propina podia treure’ns, així que amablement vam dir que marxàvem.
Vam seguir per un camí polsós, esquivant ramats de cabres i gossos pollosos, fins a creuar la muralla i més enllà. Entre el boscatge s’insinuaven grups de temples, els típics temples que esperes trobar de sobte en una clariana. La veritat és que només faltaven els micos per fer-ho tot més autèntic. Ja era capvespre i abans de tornar vam acostar-nos al riu, ample i força ràpid tot i no ser època de pluges. Més tard ens dirien que durant el monsó el riu creix tant que cobreix el pont i s’ha de creuar amb barca. No m’estranya que els turistes hi facin ràfting!
L’endemà ja vam poder visitar els dos palaus principals, és a dir, el Jahangir mahal i el Raj mahal, per dins. Crec que vam creuar totes les portes, pujar totes les escales i recórrer totes les muralles possibles! Des de dalt la vista és esplèndida, i de tant en tant et trobes habitacions decorades amb frescos. La guia deia que el Jahangir Mahal conté un petit museu on es conserven unes quantes pedres sati (sati és la cerimònia en la qual les vídues s’immolen a la pira del marit), però es veu que si no li ho preguntes a vigilant no se’n recorden d’obrir-lo.
Més tard va ser el torn del Chaturbhuj mandir, un monumental temple del segle IX. Per dins és altíssim, i com que té moltes entrades i finestres, dóna una sensació refrescant i de tranquil•litat. Els guies, molt amables, ens van donar conversa amb l’esperança de que els contractessin per a que ens ensenyessin la part de dalt, però vam acabar parlant de futbol, de criquet i d’apostes. També vam fer l’ofrena monetària corresponent al sacerdot del temple, que ens va pintar el tikka al front.
Suposo que veure’ns als dos allí xipollejant era sorprenent pels locals, que es van acostar a fer-se unes fotos amb nosaltres. I així, refrescadets i contents, vam tornar al poble a esperar el nostre driver mentre degustàvem una pizza força autèntica al restaurant Milan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada