Viatge a Madhya Pradesh: Jhansi

El tercer dia, després d’un viatge de dues hores en tren en classe Sleeper (això és, borreguera) molt agradable, vam arribar a Jhansi.  La ciutat és un nus de comunicacions important i és aquí on havíem de baixar si volíem continuar el nostre viatge cap a Orchha, que no té parada de tren. Només 20 quilòmetres separen les dues ciutats, així que tot i que segur que s’hi pot arribar en bus més o menys fàcilment, l’oferta que ens va fer un rickshero només baixar del tren d’acompanyar-nos tot el matí allí on volguéssim i després dur-nos a Orchha per 450 rs ens va temptar. Així que dit i fet, primer ens va dur a esmorzar al bar del seu col•lega (en aquest país tots són col•legues de col•legues que tenen col•legues que t’ofereixen allò que busques) i  després ens va pujar fins a les portes del fort de Jhansi, la principal, si no única, atracció turística de la ciutat. El fort està molt ben conservat i arreglat, sobre tot els jardins. És una construcció del segle XVII, tota muralles, portes i passadissos, ja que més que un palau fa la funció de fortalesa. Potser per això no és tan maco ni espectacular com els altres, però les vistes valen la pena (està construït sobre un turó rocós) i té racons plens d’història, com el punt per on diuen que va saltar la rani Laxmi Bai a cavall per lluitar contra els anglesos.


També conserva els espais per on passejava la reina i fins i tot la capella on pregava, que encara funciona. Nosaltres ens hi vam acostar descalços i dos homes asseguts a dins ens van fer senyals per a que entréssim. No parlaven ni gota d’anglès, així que ens van estar explicant coses de la rani mentre nosaltres assentíem pacientment. Després de donar una ofrena en diners ens van oferir una mica d’arròs inflat. “Prasad?”, vaig dir-los, i se’ls va il•luminar la cara. “Prasad” és aquell menjar que s’ha ofert a les divinitats i que després es consumeix.

  Més tard quan el sol ja picava vam anar a descansar una estona a l’ombra dels jardins. No érem els únics que havíem tingut aquesta idea: una mica més enllà un grup de nois i noies parlotejava alegrament mentre unes nenes es dedicaven a perseguir esquirols. De tan en tan també ens miraven encuriosides, fins que el Jose els va fer senyals per fer-los una foto (que es una cosa que els agrada molt). Si van posar bé mentre el grup ens preguntava d’on érem i ens donava les gràcies profusament. Fins i tot una de les nenes ens va regalar una flor que havia collit!


Tot anava, doncs, la mar de bé fins que se’ns va acudir acostar-nos a mirar les mones que jugaven a l’altra banda del parc. Saltaven d’arbre en arbre i es perseguien pels matolls. Eren d’allò més gracioses... fins que es van fixar en nosaltres. Suposo que en algun moment sense adonar-nos-en havíem creuat la línia del seu territori, i la cosa es va començar a posar violenta... i es van posar a perseguir-nos! Els dos vam arrencar a córrer mentre jo reia histèricament. No ens van deixar de perseguir fins que no ens van foragitar a nosaltres i a un grup de nois del parc. El més graciós és que un dels paios amb les presses s’havia deixat les sandàlies a dins i no s’atrevia a anar-les a buscar. En resum, grup d’humans crescudets i racionals - 0, mones - 1.

La mona al moment d'atacar-nos, just abans que arranquéssim a córrer.