Gwalior és una de les principals ciutats de l'estat de Madhya Pradesh. Es troba al centre de l'Índia i històricament fou d'una gran importància estratègica com ho demostra el fet que fos la capital de diversos imperis i que en concret el fort canviés tantes vegades de mans. Moguls, marathas, britànics... Tots van passar per Gwalior en algun moment, van lliurar les seves batalles, van canviar la fisonomia del fort i van nodrir-lo de les anècdotes que avui dia cada vespre relata l'espectacle de "light & sound" que fan pels turistes en hindi i en anglès. Però no avancem esdeveniments...
Encara un pèl traumatitzats i horroritzats pel pensament que potser ens havien tornat a timar (el taxi des de l'aeroport a l'hotel, 15 km, ens ha costat 600 rs), descarreguem les coses a l'hotel Grace. Aquest és un hotelet decent, amb servei de cuina però sense restaurant (t'ho menges a l'habitació) que de seguida s'ofereix a buscar-nos un taxista per voltar per la ciutat. Nosaltres ho declinem perquè, almenys sobre el mapa, semblava que es trobava força a prop del fort. Tan és així que ens proposem arribar-nos fins allà caminant. De seguida ens orientem (l'enorme recinte, ubicat sobre un turó rocós, no té pèrdua). Més complicat és descobrir on queda l'entrada peatonal, i en això ens hi ajuda un rickshaw. Ens deixa a la punta nord, banda oest, al peu d'una impressionant calçada que puja fent ziga-zagues pel costat de la muralla. El camí de seguida s'eleva, i les vistes de la ciutat al capvespre son impressionants. A l'altra banda s'aixeca la muralla, preciosa, que mica en mica va prenent tonalitats rogenques i que conserva encara restes de les rajoles blaves que la decoraven i que ara brillen amb els últims raigs de sol.
Un cop a dalt, passegem per les zones del fort que encara no estan tancades al públic i decidim fer temps per veure un cert espectacle de llum i so que ens han anunciat. Aquest, ja us ho dic ara, no és res de l'altre món, però l'àudio serveix de classe d'història sobre el fort. Així coneixem el raja Man Singh, sobirà amant de les arts, sobretot de la música, que feu construir el palau Man Mandir i també un palauet a part per la seva esposa i que avui dia conté el museu arqueològic, i la rani Lakshmi Bai, reina de Jhansi que a mitats del segle XIX es revoltà contra la dominació britànica i acabà morint a dalt del seu cavall en una càrrega contra els anglesos que intentaven prendre el fort. Avui dia és tot un símbol nacional.
La baixada la fem ja de nit però una lluna enorme ens il•lumina el camí. De tornada a peu a l'hotel ens creuem amb una processó nupcial d'aspecte decadent que interromp tot el tràfic del carrer. L'acompanyem un tros mentre busquem un lloc on sopar, però no veiem cap restaurant enlloc. Finalment després de diversos intents frustrats entrem en un local subterrani vigilat per un guàrdia amb un rifle. És un bar de poble, però en un país on el concepte de bar no hi és present, la cosa fa més aviat por. Uns quants homes en una de les taules segueixen el partit de criquet del televisor, i a la barra uns quants homes més (un d'ells de nou amb rifle) fan petar la xerrada. És evident que ja han tancat la cuina, però tot i així ens instal•len, per desgràcia meva, a la taula del costat del ventilador, que de seguida apugen. Es veu que per a ells tots els occidentals fem cara permanent d'acalorats. A favor del lloc diré que ens van servir un plat d'arròs pulao molt bo que vam poder acompanyar amb unes birres, segons ells, very strong (eren cervesa rossa vulgar) per quatre duros.
L'endemà al matí ens vam llevar molt d'hora per poder veure el fort amb la millor il•luminació. No vam aconseguir veure la sortida de sol, que hauria sigut preciós, però és que en aquest país el sol surt a les 5:30, així que estar al fort a les 8 ja ens va semblar prou decent. Vam començar la visita pel Man Mandir, i allí és on vam decidir definitivament ampliar la llista de coses imprescindibles a dur a la maleta amb una llanterna. Més que res perquè part de l'encant del palau rau en les sales inferiors plenes de columnes, sales que es poden visitar amb l'entrada, oh sí... però que no tenen cap tipus d'il•luminació. I com t'hi veus? Doncs pagues 100, 200, el que et demanin, als guies que pul•lulen pel palau perquè et facin una visita guiada amb la seva llanterna. A mi això em toca la pera, així que tossuda, vaig agafar la càmera, li vaig posar el flaix i em vaig dedicar a il•luminar el camí de baixada (una escala estreta i empinada plena de rats penats) fins a la primera de les sales. He de reconèixer que tot plegat feia força por, sobretot quan entre flaix i flaix et quedaves completament a les fosques. Però mica en mica els ulls s'anaven acostumant i prenies consciència de en quin punt del palau et trobaves. Suposo que a aquestes altures ja no us sorprendrà si us dic que al cap de mitja hora ens passejàvem per les sales como Pedro por su casa i de pas espantàvem la resta de turistes i algun que altre guia.
La resta del fort que s’estén cap al nord conté una sèrie de palaus migs derruïts i fins hi tot una piscina per emmagatzemar aigua, ara buida. Estàvem pràcticament sols si exceptuem les parelletes, així que vam recórrer tots els racons a plaer. Més tard va ser el torn de la part sud, on hi ha els temples. Sense saber-ho vam acabar en un temple sikh més recent i en actiu. Per visitar-lo ens van fer descalçar, rentar els peus en aigua i cobrir-nos el cap amb una tela taronja. A dins del temple hi havia les restes d'algun sikh prominent i el més important: s'hi estava fresquet. Perquè sí, eren ja vora les 12 i a aquella hora el sol és criminal per a qui es dedica a fer el turista. Encara vam tenir forces per visitar un altre temple, aquesta vegada sí, antic, però l'aigua se'ns acabava i encara faltava el descens. Aquest el vam fer per la porta est, actualment la porta per on pugen els cotxes. És en aquesta banda del fort on excavades a la roca es troben una sèrie d’estàtues jainistes monumentals que ens vam dedicar a explorar.
La pròxima parada fou la tomba de Mohammad Ghaus, un savi sufí musulmà que fou amic i conseller dels emperadors moguls Akbar i Babur. I clar, és el que passa quan tens a un emperador per amic: que quan et mores la tomba que et dedica fa caure de cul. L'edifici és una bona mostra de l'arquitectura de l'època i està rodejat d'altres tombes menors i d'uns jardins molt agradables per descansar-hi les hores de més calor.
I així, entre forts, tombes, museus d'arqueologia i una mesquita que se'ns va posar per davant vam passar el dia. Per moure'ns per la ciutat aquest segon dia ja anàvem més confiats i ens vam atrevir a utilitzar la xarxa de pseudobusos, és a dir, un seguit de rickshaws més grans i de color groc que duen un número identificatiu de la ruta que segueixen. Tu puges en un i quan està ple (6 persones) arranca. No tenim molt clar si pots parar-lo a mig trajecte per pujar i baixar, però el que sí és segur és que surt a compte: dues persones 10 rs per un trajecte que amb el rickshaw son mínim 30!
La baixada la fem ja de nit però una lluna enorme ens il•lumina el camí. De tornada a peu a l'hotel ens creuem amb una processó nupcial d'aspecte decadent que interromp tot el tràfic del carrer. L'acompanyem un tros mentre busquem un lloc on sopar, però no veiem cap restaurant enlloc. Finalment després de diversos intents frustrats entrem en un local subterrani vigilat per un guàrdia amb un rifle. És un bar de poble, però en un país on el concepte de bar no hi és present, la cosa fa més aviat por. Uns quants homes en una de les taules segueixen el partit de criquet del televisor, i a la barra uns quants homes més (un d'ells de nou amb rifle) fan petar la xerrada. És evident que ja han tancat la cuina, però tot i així ens instal•len, per desgràcia meva, a la taula del costat del ventilador, que de seguida apugen. Es veu que per a ells tots els occidentals fem cara permanent d'acalorats. A favor del lloc diré que ens van servir un plat d'arròs pulao molt bo que vam poder acompanyar amb unes birres, segons ells, very strong (eren cervesa rossa vulgar) per quatre duros.
L'endemà al matí ens vam llevar molt d'hora per poder veure el fort amb la millor il•luminació. No vam aconseguir veure la sortida de sol, que hauria sigut preciós, però és que en aquest país el sol surt a les 5:30, així que estar al fort a les 8 ja ens va semblar prou decent. Vam començar la visita pel Man Mandir, i allí és on vam decidir definitivament ampliar la llista de coses imprescindibles a dur a la maleta amb una llanterna. Més que res perquè part de l'encant del palau rau en les sales inferiors plenes de columnes, sales que es poden visitar amb l'entrada, oh sí... però que no tenen cap tipus d'il•luminació. I com t'hi veus? Doncs pagues 100, 200, el que et demanin, als guies que pul•lulen pel palau perquè et facin una visita guiada amb la seva llanterna. A mi això em toca la pera, així que tossuda, vaig agafar la càmera, li vaig posar el flaix i em vaig dedicar a il•luminar el camí de baixada (una escala estreta i empinada plena de rats penats) fins a la primera de les sales. He de reconèixer que tot plegat feia força por, sobretot quan entre flaix i flaix et quedaves completament a les fosques. Però mica en mica els ulls s'anaven acostumant i prenies consciència de en quin punt del palau et trobaves. Suposo que a aquestes altures ja no us sorprendrà si us dic que al cap de mitja hora ens passejàvem per les sales como Pedro por su casa i de pas espantàvem la resta de turistes i algun que altre guia.
La resta del fort que s’estén cap al nord conté una sèrie de palaus migs derruïts i fins hi tot una piscina per emmagatzemar aigua, ara buida. Estàvem pràcticament sols si exceptuem les parelletes, així que vam recórrer tots els racons a plaer. Més tard va ser el torn de la part sud, on hi ha els temples. Sense saber-ho vam acabar en un temple sikh més recent i en actiu. Per visitar-lo ens van fer descalçar, rentar els peus en aigua i cobrir-nos el cap amb una tela taronja. A dins del temple hi havia les restes d'algun sikh prominent i el més important: s'hi estava fresquet. Perquè sí, eren ja vora les 12 i a aquella hora el sol és criminal per a qui es dedica a fer el turista. Encara vam tenir forces per visitar un altre temple, aquesta vegada sí, antic, però l'aigua se'ns acabava i encara faltava el descens. Aquest el vam fer per la porta est, actualment la porta per on pugen els cotxes. És en aquesta banda del fort on excavades a la roca es troben una sèrie d’estàtues jainistes monumentals que ens vam dedicar a explorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada