Viatge al Rajasthan: Jaisalmer

La ciutat del desert. Quines ganes tenia d'arribar-hi! Sabia que seria molt turística, encara que no m'imaginava fins a quin punt. I tot i així, era tot el que m'havien promès. Del color de la sorra, les cases fetes de pedra sorrenca bellament decorada, l'enorme fort habitat encimbellat sobre la roca... Passejar per Jaisalmer és una delícia, té aquell aire de poble de moltes poblacions de l'Índia, t'entren ganes de saludar els veïns quan te'ls creues cap al tard asseguts a la fresca. A més, segur que ells ja ens coneixen, som la parella aquella de pollosos que portem tot el dia rastrejant carrer rere carrer. O potser no, potser ens confonen, que, aquí sí, la proporció de turistes blanquets era molt elevada.

El palau dins del fort.

Un dels accessos al fort.

I clar, la de paradetes dedicades al turisme, també. Agències de viatges que t'organitzen safaris en camell, botigues de souvenirs, restaurants, venedors ambulants, captaires, taxistes... tots t'interpel·len a cada pas amb un "Hello, ma'am?". Si veuen que els contestes o els mires mínimament passen al pas dos, allò de "which country?", mirant d'entaular conversa a veure si t'enreden. En aquest viatge, per variar, vaig provar l'estratègia de contestar "Catalonia" a veure si em deixaven en pau. I ca! Fins i tot en vam trobar un que sabia català (quatre paraules). Resulta que tenia un germà que treballa a Barcelona.

Al final, les úniques que ens deixaven tranquils eren les vaques, que van a la seva i no molesten a ningú. Això sí, a vegades te les trobaves creuades al mig del carreró (a Jaisalmer tot són carrerons) i feia una mica de basarda passar-hi arran...

Els carrers de Jaisalmer.

De la ciutat, se'n visita el palau reial, que es troba a dins del fort, i les tres o quatre havelis (palaus residencials) que es troben a diversos punts del barri antic. El primer val la pena, no és tan senyorial com el de Jodhpur o Udaipur però té bones vistes i sempre s'agraeix passejar per un lloc cobert quan el sol pica de valent. Les havelis, he de confessar que ens va fer mandra visitar-les per dins per dues raons: u, el tercer dia i després de dues nits de dormir malament estàvem rebentats, i dos, que segons la guia no hi ha una taquilla oficial sinó que tot fa la impressió que has de discutir el preu amb el guia, i arriba un moment en aquest país que t'afartes de discutir. Això sí, per fora, són precioses.

Detall d'una de les havelis.

Imatge de la deessa Gauri.

També val la pena arribar-se caminant al llac artificial, rodejat de chhatris i d'esglaons o "ghat", conegut com Gadi Sagar. En aquest llac és on celebren el festival de Gangaur, en honor de Parvati o Gauri. Al fort hi guarden l'estàtua que treuen per l'ocasió en processó. És en aquell lloc relativament tranquil on vam veure-hi pondre's el sol mentre grups de turistes indis es feien fotos i alimentaven les monstruoses carpes del llac amb pa que uns marrecs venien per 10 rs. Quan ja començava a fer-se de nit ens vam unir als ramats de turistes i de vaques que tornaven a la ciutat. Era el moment de sopar i anar a buscar el tren de tornada.

Buscant l'estació.

A l'estació vam trobar-hi el "Palace on wheels" un tren de luxe que promociona el govern del Rajasthan.

Abans d'acabar, us vull fer una recomanació per si visiteu la ciutat i no sabeu on menjar: hi ha un petit restaurant al carrer que gira a l'esquerra venint pel carrer de l'esquerra de la placeta que hi ha davant de l'entrada del fort (aquí, més o menys: 26.914536,70.913496), que s'anuncia com a "restaurant tibetà". Doncs bé, es tracta d'un B&B de diversos pisos amb un petit terrat cobert que conté, literalment, un parell de matalassos i una tauleta baixa. Nosaltres érem els únics comensals així que vam preguntar-nos intrigats què faria el propietari si venia més gent a menjar. Però cap problema, a la que una parella d'holandesos van aparèixer pel terrat, els va instal·lar davant nostre i llestos. Fins i tot vam fer-hi conversa, amb ells i amb el responsable/cuiner, que es deia John Ebrahim i que ens va explicar que son germà estava casat amb una espanyola i vivia a Madrid. Però ei, "i el menjar?", direu. Doncs senzill, gustós i molt barat. Es notava que l'acabava de fer i que gaudia. Tant ens va agradar que al final vam demanar-li el correu per si en un futur necessitéssim un cuiner.