Viatge al Rajasthan: l'excursió a camell

Una de les atraccions turístiques per excel·lència de Jaisalmer són les excursions en camell pels deserts de la rodalia. Nosaltres, com a bons turistes, també ens hi vam apuntar, en el nostre cas, amb l'empresa Trotters que, tot i que va resultar bastant més cara del que havíem pactat (per culpa d'una confusió, ens van dir...) es pot dir que van complir amb allò acordat. De totes maneres, ja hem après que a l'Índia allò que s'acorda es compleix sempre però al mínim. És a dir, que si et diuen que muntaràs en elefant, hi muntaràs... 5 minuts. Crec que és una de les coses de mentalitat que ens diferencia i això fa que, quan et pregunten repetidament si estàs d'acord amb el que t'han ofert i si tens alguna queixa i tu els dius que bé, que no, tinguis la sensació que el que els interessa és que els posis una bona crítica a les webs de viatges. I és que queixar-te, doncs no et pots queixar, però el que has viscut no és exactament el que esperaves.

Però deixeu-me que us ho expliqui en detall. Trotters i la resta d'empreses que ofereixen excursions en camell (inclosos els hotels) et venen un pack que inclou un dia sencer de muntar a camell, passar la nit al ras al desert i tornar el dia següent, àpats inclosos. També s'esforcen a recalcar que l'excursió es farà en zones "poc turístiques", que hi haurà un camell per persona, que els grups seran reduïts i que se't proporcionaran mantes i estores netes per passar la nit. En el nostre cas, Trotters també oferia un lloc on guardar les maletes, una habitació d'hotel on dutxar-se al acabar i un servei de recollida a l'hotel, tren, etc. Tot això ens explicava el propietari mentre darrera d'ell admiràvem fotos i més fotos de dunes i turistes somrients. Arrancarem demà a les 6 del matí, ens diu. Molt bé.

L'endemà les 5:50 un jeep ens recollia a la porta de l'hotel i a quarts de 7 i mentre sortia el sol abandonàvem la ciutat. Érem nosaltres dos i un noi de Manchester que estava fent una ruta de mes i pico per l'Índia. A mig camí del punt de sortida, el jeep va parar en un poblet que no era res més que quatre cases mig derruïdes. Es veu que formava part de l'expedició. Al baixar, un grup de nens se'ns van enganxar, esperaven que els donéssim alguna cosa, però no som d'aquest tipus de turistes i es van quedar amb un pam de nas.

Els camells!

Jose d'Aràbia.

Cap allà les 8 vam parar en una esplanada i ens van preparar l'esmorzar: fruita, torrades i aquesta melmelada que tenen a l'Índia que sembla gelatina. El te, acabat de fer, estava bo, massa cardamom però. I llavors van arribar els camells, del tipus dromedari. Quines bèsties més enormes! Tindrien caràcter? La veritat és que per por a comprovar-ho, els vam tractar sempre amb molt de respecte, massa i tot. El nostre guia, en Ramesh, els feia anar per on volia: que si seu, que si ara aixeca't... A sobre de la gepa hi duien una sella i un munt de mantes per fer-la més còmoda pel turista i pel mateix camell, així com l'avituallament. Si hi sumem cadascun de nosaltres, el pes que han de carregar aquestes bèsties és considerable. Però no semblaven gaire afectades, més aviat indiferents. I així, tots muntats i fent-nos fotos d'un camell a l'altre, vam començar l'excursió.

La primera part va durar unes 4 hores amb alguna que altra parada per descansar. I força falta que ens feia: tal i com ens havien dit, anar en camell és cansat. El moviment aquell ondulant no para d'erosionar-te les natges fins que ho tens tot encetat, i el fet de no dur estreps fa que les cames et pengin i que tot l'esforç d'aguantar-te recaigui a les cuixes. Però potser el que desanima més és veure com el guia munta de manera diferent, assegut de costat i amb les cames replegades. Jo, que a la tarda em va tocar anar l'ultima i sobre un camell que cada dos per tres es quedava enrere i es posava a trotar per atrapar a la resta, vaig provar de canviar la posició per la que havíem vist que duia en Lawrence d'Aràbia a la peli (la vam veure uns dies abans de marxar per anar-nos ambientant), però no me'n vaig sortir.

No us deixeu enganyar pel somriure. El cul em feia un mal de mil dimonis!

A l'hora de dinar vam parar a sota un arbre, vam deixar lliures els camells per a que pasturessin i en Ramesh ens va cuinar un bon plat de verdures amb arròs, tot molt bo i autèntic. Després d'aquell plat no vam tenir més remei que fer una migdiada. Més tard, en Ramesh ens va enviar a buscar els camells. Ai, mare, quin riure i quin ridícul! Per molt que els escridasséssim i moguéssim les mans no hi havia manera de que es moguessin, i tampoc teníem moltes ganes de picar-los amb el bastó per por que ens arranquessin la cabellera d'una mossegada. Al final va haver de venir en Ramesh a socorre'ns.

En Ramesh a la cuina.

El desert del Thar.

A la tarda encara vam tenir temps de muntar 2 horetes més abans d'acampar. La zona, era el que es coneix com el desert del Thar. Però no us deixeu enganyar per les fotos d'internet, no és un desert de dunes: és un desert d'aquells on hi creixen quatre matolls, cultivat parcialment pels agricultors de la zona. De tant en tant sí que hi ha un trosset amb dues o tres dunes: si enquadres bé la càmera, sembla que estiguis al mig del Sàhara i tot.

Allí és on vam acampar: vam tornar a deixar anar els camells, vam instal·lar les estores i mantes a la paret de la duna, en Ramesh es va posar a cuinar el sopar (d'entrant, pakores, estaven boníssimes) i nosaltres dos ens vam dedicar a escalar les dunes i a observar el principal dels seus habitants: un escarabat gros com mitja pilota de ping pong que corria com una mala cosa i tenia predilecció pels nostres peus. Em preocupava haver de fer nit amb aquesta companyia tan alegre (n'hi havia un munt), però el guia ens va assegurar que quan comença a refrescar s'amaguen sota la sorra. Més tard vam gaudir de la posta de sol i mica en mica ens vam adonar de com de fosc és el món quan no hi ha ni un llum a prop. De totes maneres, no estàvem tant lluny de la civilització com semblava i ens agradaria, perquè just una estona abans un noi en camell se'ns havia acostat per si volíem comprar cervesa fresqueta. Al mig del desert. Perdona? Això no ajuda a trobar-li l'encant al moment, precisament.

Les dunes!

Un dels habitants del desert.

Però tornem a la nit i als escarabats. Aquests, efectivament, es van amagar (sobretot sota les mantes), i ens van deixar concentrar-nos en el cel, que era tot un espectacle. No hi havia lluna, i la via làctia i astres com Júpiter brillaven amb gran força. El Jose tenia una aplicació a la tablet que et permet identificar les constel·lacions, i es pot dir que ara ja sóc una gran experta en Hèrcules, el cigne i l'osa menor sobretot després d'observar-les girar tota la nit. Perquè sí, no vaig dormir gaire. Deixeu-vos de camells i de mals de cul: dormir sobre la sorra sí que et deixa destrossat. L'endemà semblava que ens haguessin apallissat. "One hour riding today is okay, ma'am?", deia en Ramesh amb una rialleta. Sí, sí, no més, per favor.

La vista de bon matí.

L'endemà al matí a allò de les 9 vam recollir les coses. El guia, que ens va veure mirar cap a la zona de la duna que acumulava ampolles buides d'aigua i altres escombraries, ens va tranquil·litzar dient que més tard el jeep de la companyia vindria a netejar. També va engegar el discurs titulat "el sou de guia és una merda". Suposo que esperava alguna propina, però nosaltres som gent amb principis (uns rancis segons com es miri) i després d'haver pagat el que valia la sortida i d'haver vist en què consistia realment, doncs vam considerar que ja s'embutxacaven prou diners.

El veredicte? És una activitat que recomanaria però amb coneixement de causa. Acabes brut, cansat i amb poques ganes de seguir fent el turista, però has muntat en camell i has passat una nit al desert sota les estrelles!