Fauna

A Madrid he vist un grup d'avis en una plaça. Era molt nombrós i rodejava alguna cosa que no podia veure però que debia ser superinteressant per la cara de concentrats que feien. Així és que he alentit el pas i m'hi he apropat dissimuladament... Al mig de la rotllana hi havia un taula, els quatre avis que seien als bancs ho feien sobre cartrons per no quedar garratibats, no sabeu el fred que fa... I jugaven a cartes. Suposo que hi havia apostes pel mig, pels renecs i la tensió que hi havia. Tots vestits de manera similar, vestits d'"avis", ja m'enteneu. I ni una dona pels voltants, apropar-s'hi era com traspassar un portal transgeneracional... per descobrir que les dues altres taules de la plaça albergaven esdeveniments similars. Entre els adults, dos nens amb uniforme escolar jugaven amb unes baldufes i deixaven en ridícul a la llei de la gravetat.

A Madrid he vist un timo d'aquells de tota la vida. O bé, potser no, si tenim en compte que incloïa turistes japoneses. Però l'amo de la xurreria ambulant sí que era un prototipus: veu de carajillo, cara de pocs amics, i més llest que una guilla. La cosa ha anat així: a davant meu les dues noies s'intenten fer entendre en anglès, i el venedor, que estic segura que les entén perfectament, veient que van a pagar amb una moneda de 2€, no para de repetir "6 xurros, 2€". Paguen i marxen encantades. Jo, que estava una mica apartada, m'acosto i com que vull 3 xurros, doncs demano 1€. I m'en posa 6. Curiós... No sé si és que ha vist que per pagar, tb tinc una moneda de 2. Li dono, "gracias", i em somriu. I jo que m'espero, i al final, sense deixar de somriure, em dóna el canvi. Vaja, que posa el preu segons la cara que fa el client, es veu... Mentres me n'anava me creuat amb les dues turistes, que ja se'ls havien cruspit i venien a per més. "6 xurros, 2€", repetia...