Esta mañana desde mi ventana...

Viatge a Ladakh: Nubra valley

Una de les activitats turístiques de Ladakh és la visita de la vall del riu Nubra, a 4 hores de camí de Leh. La manera turística d'arribar-hi és llogant un cotxe amb conductor o motos, ja que només pel trajecte val la pena. Només us diré que per creuar d'una vall a l'altra es passa pel coll de Khardung La per la que és la carretera asfaltada més alta del món (5600 m). Allà vam fer-hi un parada per fer fotos, prendre un te calent i descansar el cap una mica, tot i que no va servir de gaire perquè el dolor no era degut al cotxe sinó a l'altura: va començar a disminuir tan bon punt vam enfilar el camí de baixada per l'altre costat del coll.

I si a un cantó nevava i feia fred, a l'altre el dia era clar i assolellat i ens permetia meravellar-nos amb el paisatge quasi lunar de la zona. Muntanyes pelades i escarpades, petits rierols que fan giragonses entre les clapes de neu, uns quants iacs pasturant... i de tant en tant un poblet, quatre cases comptades dels qui aprofiten l'escassa fertilitat del sol per plantar cereals.

A mida que ens anem endinsant a la vall, la mida dels poblets creix, el riu s'eixampla i comencem a veure monestirs. El conductor ens duu fins al de Sumur, que és també una escola i sembla força pròsper per com de cuidat està tot. Quan arribem a l'entrada, els nois, vestits amb la túnica dels monjos, estan jugant a pilota. Explorem la sala principal del monestir, molt bonica, intentant no molestar les dues senyores que reciten en veu alta davant de l'escultura d'un buda.

Més tard retrocedim una mica de camí per enfilar la vall del costat, que és on tenim reservat l'hotel. Després de declinar l'oferta del conductor d'anar a muntar en camell pel (mini)desert de dunes pel qual és famosa la vall li diem que el que volem és caminar una mica, que tenim intenció de sortir del poble i fer una mica de camí vall avall. Si sabéssim el que ens espera! Arranquem a caminar per un dels carrers del poble buscant-ne la sortida. Però el poble no és com els nostres, el carrer no té interseccions, si no que rodeja les cases i camps del poble, fent ziga-zagues i amb una orientació sospitosament circular. Total, que al cap d'una hora llarga de caminar encara no havíem trobat la sortida del poble! Ho preguntem a un parell d'habitants, dient que volem anar fins al nadi (riu), i un senyor molt amable ens fa saltar una tanca. Així que aquest és el truc! Al final arribem al riu, però cansats com estem i amb por que es faci de nit, decidim tornar... provant sort per una drecera entre els camps. La idea era bona i al final vam arribar al camí de l'hotel, però no sense abans perdre'ns vàries vegades entre els esbarzers que els habitants de la zona fan servir per encerclar els camps. No cal que us digui que la dutxa i el sopar ens van provar d'allò més bé.

  

El segon dia a la vall del Nubra i últim a Ladakh el vam dedicar, per variar, a un monestir, el de Diskit. També vam visitar l'enorme buda que senyoreja la plana del riu i des del qual hi ha una vista magnífica de la vall.

El dia del meu aniversari

Mare meva! Aquest matí quan m'he aixecat i he encès l'ordinador, quantes felicitacions! Quina il·lusió! Així que per donar-vos les gràcies, ràpidament he acabat de preparar les orelletes que vam fer ahir a la tarda (els hi faltava el sucre glaç) i li he dit al Jose que em fes una foto així, acabada de llevar i con esos pelos. Moltes gràcies!! Si pogués us enviaria una orelleta per correu a cadascú. ^^

(Pels que pregunteu com són els aniversaris indis, doncs ho vaig preguntar a la veïna jainista, que duu una vida més tradicional i menys occidentalitzada, i em va dir que no ho celebraven gaire, que com a molt i si hi havia diners es feien algun detallet. Això sí, als indis els dolços i les coses per picar els agraden molt, sempre en treuen per prendre amb el te i quan hi ha visites, així que he decidit seguir el seu costum i preparar aquest plat d'orelletes que oferiré al primer que em vingui a visitar!)

Viatge a Ladahk: monestirs i més monestirs

Likir

Si d'alguna cosa ens n'hem afartat, a Ladakh, és de visitar monestirs (i de menjar thukpas, però això és un altre tema). N'hi havia de grans i de petits, d'abandonats i en actiu, d'antics i d'encara més antics. Tots, però, seguien més o menys aquest patró: estaven situats en llocs elevats, amb el poble als peus. Els diferents edificis tenien diverses plantes, amb la sala cerimonial al pis de baix. Aquesta tenia sempre les parets i les columnes de fusta decorades amb frescos i era plena de thangkas i altres objectes religiosos, així com els seients dels monjos i els seus llibrets d'oració. Era en aquesta sala on es trobaven les figures dels diferents budes i els protectors, bellament pintades. Algunes tenien vàrios metres d'alt, cosa que vol dir que sobresortien pels pisos superiors. Les sales tenien sempre forma de claustre amb una obertura al mig per on entrava suaument la claror del dia.

Alchi

Per entrar a la capella del monestir (por haver-n'hi vàries) hom s'ha de descalçar. A dins, els fidels les recorren aturant-se a resar davant de les representacions de les divinitats. Aquestes sempre estan plenes d'ofrenes (bitllets, mocadors, bols amb aigua i oli cremant, fins i tot fruita i paquets de galetes). Els fidels també fan ús de les rodes d'oració, que son cilindres metàl•lics que duen gravats un mantra. Les rodes poden tenir metres o pams d'alçada, i es troben als carrers dels pobles, a les entrades dels monestirs... Pel que hem pogut observar, els fidels o bé fan rodar les petites o bé fan rodar les grans donant ells també la volta, sempre d'esquerra a dreta, i deixant que rodin. Amb cada volta sona una campana i el mantra s'escampa com les ones sonores per tot arreu...

Diskit

Un dels monestirs més importants que vam visitar va ser el de Hemis. És dels més grans en actiu, i és conegut perquè cada any s'hi celebra un festival en honor al guru Rinpoche que atrau a turistes i locals per igual. De fet nosaltres hi vam anar acompanyats d'una noia d'allí i la seva neboda. Va ser ella qui ens va guiar a l'hora de fer la romeria per les sales del monestir juntament amb tots els altres fidels. També ens explicava el significat d'algunes de les danses cerimonials, però entre el seu accent marcat i el soroll de fons costava força d'entendre.

Diskit

Pel que fa a la cerimònia, aquesta comença a quarts de deu del matí, però més val ser-hi una estona abans perquè el patí de seguida s'omple de gent. En un dels laterals, a sota, s'hi situen els músics amb els instruments tradicionals (címbals i trompes tibetanes) i la jerarquia del monestir (a jutjar pels barrets), que són els que canten les oracions. A davant s'hi asseuen tots els monjos, grans i joves. I de la porta principal del monestir, al cantó oposat, en van sortint processons de monjos i ballarins que representen escenes i creences budistes. Com que no en sabem el significat, les danses acaben cansant al cap d'una estona, perquè són lentes i repetitives. Els ballarins, això sí, van vestits amb roba tradicional i duen màscares pintades molt xules. Per les màscares i els atributs la gent pot deduir de quina divinitat es tracta. Un dels moments més interessants és quan surt el guru (bé, la representació d'aquest) acompanyat de tots els deixebles, tots amb les seves màscares. Aquests s'asseuran a un dels laterals i presidiran la resta de danses. És també llavors quan a les autoritats, al guru i companyia i als músics els reparteixen estampes, mocadors blancs de roba fina i les ofrenes monetàries recollides durant el matí.

Hemis

Hemis

Viatge a Ladakh: Leh

Leh

La setmana passada vam passar uns dies a Ladakh, una regió de l'Índia de cultura tibetana situada prop del Caixmir, entre les fronteres de Xina i Pakistan. És una regió amb una orografia espectacular: enormes muntanyes escarpades i sense un bri d'herba, amb les puntes nevades, rodegen valls desèrtiques plenes de roques per on passen, si hi ha sort, rius de color gris. És en aquestes valls, a les illes d'herba que es formen gràcies a l'aigua, on s'assenten els poblets. Aquests són del mateix color de les muntanyes (a causa de la pedra amb la que es construeixen les cases) i estan rodejats de camps. Moltes vegades, si prop del poblet hi ha una elevació, sobre d'aquesta s'hi troba un monestir budista mil•lenari. Alguns estan encara habitats i en actiu, d'altres han caigut en ruïna.

Namgyal Tsemo

Nosaltres vam arribar a Leh, la capital, ben de matí. Anàvem tranquils: havíem contractat mesos enrere un viatge organitzat a una empresa de trekking local, així que el conductor ja ens esperava a l'aeroport. No era l'únic, de fet més tard descobriríem que a Leh la gran majoria d'empreses es dediquen al turisme, ja sigui en forma de restaurants i hotels, de botigues de souvenirs o d'agències de viatges. També els turistes es divideixen en tres tipus: els que venen a fer trekkings de vàrios dies creuant les muntanyes i dormint en tendes, els que lloguen motos per explorar la regió (la carretera Manali - Leh és molt transitada, i també el port de Khardung La, el "port asfaltat més alt del món"), i els que lloguen un cotxe amb conductor que els dugui a visitar poblets. Nosaltres érem del darrer tipus.

Shanti stupa

Després d'aclarir les condicions amb el Javeed, un dels responsables de l'agència, ens van assignar un conductor, un tipus callat i somrient. Aquest ens va deixar descansant a l'hotel (recomanen que els primeres hores les passis en repòs per aclimatar-te a la falta d'oxigen, falta que, almenys a l'altura de Leh, no vam notar). Més tard ens va venir a recollir per anar a visitar les atraccions de Leh, és a dir, el monestir de Sankar, la Shanti stupa i el palau de Leh, antiga residència reial. Feia un dia preciós, i les vistes de la vall eren magnífiques. Al palau de Leh vam deixar marxar el conductor i, després de visitar l'enorme complex de nou plantes, ara parcialment restaurat, vam enfilar cap al Namgyal Tsemo, un petit pic que senyoreja la ciutat. A dalt, un altre monestir (no vam visitar-lo) i un bon munt de banderes d'oració endutes pel vent.

Vam baixar abans que es pongués el sol fins al nucli antic a través de les escales que el connecten amb el palau. La passejada ens va dur per carrers estrets i buits de turistes, carrers de vivendes amb balcons i senyores que filen assegudes als portals. Al final, vagis per on vagis acabes al carrer principal, ple de botiguetes. A nosaltres però, el carrer que ens va agradar i que vam recórrer més vegades durant aquests dies va ser el carreró paral•lel, ple de sastres i de botigues de roba i d'estris de la cuina, alguna que altra carnisseria i fins i tot una botiga de disseny amb roba i thangkas fets seguint les tècniques tradicionals (www.norbulingka.org). Tot preciós i caríssim, esclar.

Sankar gompa

L'arribada de la nit marca la fi de la jornada laboral en una ciutat on els talls de corrent són habituals. És llavors quan els restaurants i les botiguetes amb generador intenten pescar els turistes que encara volten per la ciutat buscant el seu hotel mentre aquests ensopeguen amb les vaques i maleeixen haver-se deixat la llanterna a l'habitació.

Una foto que em va fer gràcia perquè el monjo del mig em va recordar a Raig beneït, de Tintín al Tibet.

Humitat

Cada vegada que tornem d'estar uns dies fora pateixo pel que ens trobarem a casa. Aquesta vegada, ja en ple monsó, ha sigut la pitjor: se m'han podrit les sabatilles i les sandàlies daurades de cuir sense tractar. També ha caigut una de les fulles de la palmera i les parets s'han omplerts d'una mena de cucs amb closca que no veiem moure's mai ni sabem a què es dediquen però que no poden ser bons, oi?

Crec que no exagero si dic que la humitat, juntament amb els mosquits (fòbia personal), és el pitjor de viure a Mumbai.